La mano de Fàtima
Va ser un altre regal per a Sant Pere i me’l vaig acabar ja fa prou temps. En el seu dia volia fer un resum pero ho vaig deixar estar perque hi havien dos companyes de Cabilogosfera (bé, una s’ha traslladat) que el tenien en el seu “Estic llegint”.
Però, fa uns dies, el llibre em va vindre al cap parlant amb Pitiki, amic i assessor literari. No sé cóm va ser pero la conversa sobre llibres va acabar derivant als best-sellers, i per aixó, més que un resum convencional de La mano de Fátima, pense que acabaré parlant d’eixe tipus de llibres.
Bé, la veritat és que a mi la novel·la em va agradar, i molt, pero no sé perqué segons llegia sempre tenia un pensament de: “sí, mola, pero…”.
He de dir que l’ambientació històrica està molt aconseguida i la trama resulta interessant i capta totalment l’atenció. A més, la lectura és àgil i fàcil, la qual cosa ajuda a que un estiga des de la primera pàgina enganxat totalment al llibre.
Però, eixe va ser el primer pero que el vaig trobar: llegia amb fruïció pero amb vici, de manera obsessiva. Em fèia ràbia estar tan enganxat i la lectura no acabava de ser totalment agradable perque hi havia un ànsia exagerada.
Després, la història, encara que interessant com he dit, em resultava “coneguda”. La secuència de desgràcia-alegria, vida-mort, pobresa-riquesa, amor-desamor, etc. li llevava part de l’encant.
I per últim, eixa lectura fàcil que he nomenat també em “molestava” lleugerament. Tal volta era que vaig començar el llibre deixant de costat a Lovecraft i El Quijote, i clar, el tipus de literatura era tan diferent que trobava “sosa” la redacció del llibre.
Al remat, em vaig quedar amb la sensació de que este tipus de llibres estan escrits d’una manera preestablida, per a que siga un producte de consum massiu. No és mala literatura, no, no són històries roïnes, no, pero hi han coses millors. I ja sé que pareixerà extrany, pero el llibre està bé i em va agradar. Igual el que passa és que vaig agarrar un best-seller quan en realitat volia llegir altra cosa. Igual és que depén del que li apetisca a un: anar sempre a un bon restaurant està molt bé, pero anar a un fast-food de tant en tant tampoc resulta fastigós…
5 novembre, 2009 a les 14:10
Mil gràcies per la consideració. Sent molt que no ho feres abans, ja et vaig dir que amb les festes… la cosa havia estat parada en quant a ritme lector. Pensava haver fet alguna mena d’introducció i fer un enllaç al teu bloc per a que et decidires a parlar del llibre, però ja veig que telepáticament ens comuniquem meravellosament
No he llegit l’entrada, ja saps que no m’agrada massa per si desveles alguna cosa… però en acabar-me’l el teu post es d’obligada lectura, jejeje
5 novembre, 2009 a les 23:55
Típica sensación después de leer un best-seller… bueno. Porque los hay muy malos…
Coincido totalmente contigo que de cuando en cuando hay que ir al McDonalds o ver alguna peli de Steven Seagal, porque si no el paladar se nos acostumbra a lo exquisito y luego todo nos parece malo.
Yo por ejemplo, me decidí por un clásico, “En la carretera” de Jack Kerouac y me ha decepcionado bastante. Así que no siempre lo intelectualoide es lo que más disfrutas.
Un saludo pa ti y pal asesor literario!!
10 novembre, 2009 a les 18:50
Hombre, tampoco hay que pasarse: yo de Steven Seagal paso…
8 gener, 2010 a les 18:02
Jajaja una de Steven Seagal!!?? jajajaja
Crec que coincidisc en moltes parts amb tú. Val que no em puc comparar amb tú en quant a quantitat de literatura ingerida… pero sí que és cert que la secuència de la història era previsible y que, en part, això et decepciona prou. No obstant a mí també m’ha agradat molt, mai hagués pensat que una novel·la històrica m’enganxaria.
10 gener, 2010 a les 21:11
Es tracta del que diu Rave, en certa manera el llibre decepciona un poc, pero al remat podem dir que ens ha agradat, perque es tracta d’un best seller… bo.
18 gener, 2010 a les 12:37
Encara no puc comentar bé sobre el llibre perquè tot i que fa mesos el tenia a l’”Estic llegint”, encara continua ahi. El vaig començar a finals de l’estiu i durant aquest quadrimestre he hagut de llegir moltes coses de la uni, pel que tinc “La Mano de Fátima” molt abandonat. Però bé, no sé si això dels llibres de la uni és una escusa…el llibre m’agrada i em fa viure la història mol vivament, però crec que mai havia tardat tant en llegir un llibre; moltes vegades el llig per una mena d’obligació o ganes de saber com acabarà, però realment no m’ha “engaxat” massa.
Després del que dieu Clara i tu, crec que puc imaginar-me el final…però continuaré llegint-lo!