Té igual, curt o llarg…

Ha guanyat Obama. Perfecte. Portem setmanes sentint sobre les eleccions americanes i els que ens queda. Tot el món en parla del tema i a tots pareix agradar l’elecció. Sí, a mi també m’agrada encara que no sabria dir ben bé perqué. Es tracta en veritat d’un prejudici com qualsevol altre, pero esta vegada és “positiu”.

El que no m’ha agradat és que jo també haguera volgut votar. No decideixen els Estats Units el destí de tot el món? Doncs tots hauríem d’haver votat. Hagueren sigut les eleccions de major participació de la història, i molt possiblement hauria també arrassat Obama.
La veritat és que aixó haguera estat bé. Seria un bon indicatiu de que som molts els que pensem que les coses poden canviar… a millor?

Açó era i no era, un home vell i coixo. L’home caminava molt lentament i li costava molt avançar, tot perque una de les seues cames estava en un estat un tant deficient.
La cama bona, encara que sana i útil, no estava en el seu millor estat i no podia tirar de tot el cos com calia. Així, per cada pas que l’home donava amb la cama bona, la dolenta no el deixava avançar o el progrés era reduït.
El temps passà i, amb ell, l’actitut i aptitud de cada cama es va aguditzar: la cama bona tractava d’espentar més i la coixa frenava amb més força. Tot i aixó, de tant en tant hi havia un múscul de la cama dolenta que feia un esforç i l’home avançava adequadament. El múscul ho intentava sovint, però no era una tasca fàcil.
Després d’un temps, l’home pensà que podria comprar-se un bastó que li ajudara a avançar, que fora com una tercera cama que substituïra a la cama dolenta. Amb eixa resolució, animat, se’n va anar a la tenda de bastons per tal de comprar-se’n un. Però, l’únic que va trobar va ser una decepció: no hi havia cap bastó amb força per ajudar-lo. El venedor li va dir a l’home que tal volta algun dia en portarien de bastons adequats a les seues necessitats, pero que seria difícil i que, per ara, hauria d’apanyar-se amb les seues dos cames.
L’home se’n va eixir de la tenda trist i pensatiu pero sense perdre l’ànim: sabia que almenys tenia una cama bona i que, amb ella i amb algun esforç de la cama dolenta, podria avançar encara que fora poc a poc.

————————————

Diuen que, amb el temps, a les persones se’ns aguditzen les manies, defectes i virtuts, i aixó és el que pense va passar en el Ple d’ahir: feia temps que no hi anava i veig que, sobretot l’actitut d’alguns, empitjora a marxes forçades, per no dir adjectius més explicatius. En fi, que van haver moments que feia “vergüenza ajena” estar allí.

De tota manera, i sabent que des de l’altre costat les coses es veuen més fàcils, em fa que els Plens han esdevingut una cosa massa seriosa, massa solemne, massa tensa. Sé que a estes altures resultarà molt difícil (i tal volta jo siga un tan happy), pero alguna sonrisa de tant en tant no vindria malament. Insistisc: ja sé que ara serà gairebé imposible tal i com “van les coses”, i que en el fons els Plens són una cosa seriosa, pero…

Después de toda la polémica suscitada por la asignatura Educación para la Ciudadanía, parece ser que unas cámaras se han infiltrado en un instituto y han registrado la actuación de los profesores (el de la asignatura y el traductor correspondiente). Éste es el resultado:

Bueno, y ahora hablando en serio, empieza a ser rocambolesca y esperpéntica la situación de la asignatura dichosa en la Comunitat. Que si un nosecuántos porcien ha hecho la “objeción de conciencia”, que si los profesores se niegan a darla en inglés, que si fomenta el trilingüismo (¡?), que si no hay suficientes profetraductores para la asignatura, que si el nivel de inglés es mayor que en Selectividad, que si el Conseller erre-que-erre… En fin, mira que llegan a ser absurdas las guerras políticas: como lo has dicho tú, a mi no me gusta y no lo hago.

Cada vez escuchamos más que si los jóvenes son más agresivos, están menos implicados, tienen capacidad crítica nula, y cosas por el estilo. Entonces, cuál es el problema de la asignatura? Desconozco los contenidos, aunque tampoco creo que vayan a ser tan sacrílegos como algunos piensan pero, si este es el problema, ¿por qué ponemos tantas pegas y no hacemos por consensuar (aunque ahora quizás sea tarde) un temario adecuado? Aún así, pienso que para ese temario existen unos “valores universales” de tolerancia, respeto, participación, justicia, etc. que, seas del color que seas, son totalmente válidos.
Lo dicho: guerras políticas sin sentido. Y es que, en este asunto como en otros, en ocasiones los partidos políticos lo único que hacen es marear al personal, complicarlas cosas y preocuparse solo de sus intereses. Y los ciudadanos que se las apañen.

La semana pasada escuchaba el disco Eco de Jorge Drexler y una canción, Milonga de moro judío, fue la que me hizo pensar en todo esto, en que en realidad todo esto de políticos, colores, razas, religiones, culturas, lenguas, etc. son inventos del hombre que, al final, en lugar de enriquecer por su diversidad, no hacen más que dividirnos.
Dejo unos versos de la canción:
Llegir mes »

¿Qué consume más?

- Utilizar el secador de manos de los aseos o gastar el rollo de papel de manos?
En el primer caso hay consumo de energía eléctrica directamente, mientras que en el segundo el consumo es de papel y de energía en la propia fabricación del papel…

- Circular con el aire acondicionado encendido o abrir las ventanillas?
De nuevo en el primero el consumo es directo: más combustible para mantener el aire. En el segundo es algo más enrevesado: al abrir las ventanillas el coche presenta más resistencia al aire y hay más consumo de combustible para mantener la velocidad.

- Fregar los platos o utilizar desechables?
Muy parecido al primer dilema pero con consumo de agua y/o energía…

El passat diumenge va eixir en el diari Información este article d’opinió d’Enrique Giménez, titolat A favor de Babel. A banda de per la proximitat a l’autor, en general m’agrada qué i cóm escriu, i si tinc oportunitat d’agafar el diari del diumenge, el llig. Bé, esta vegada va ser una recomanació, pero…

L’article parla de la discusió sobre el bilingüisme arrel del Manifiesto por la lengua común, signat per una serie d’intelectuals (Vargas Llosa, Fernando Savater, Albert Boadella, entre d’altres). Justament el divendres passat Savater escrivia sobre el mateix assumpte en El Pais, i de les seues paraules trac un parell de conclusions: primer, que cal llegir-se el Manifest per opinar seriosament sobre ell, perque com sempre, les interpretacions dels mitjans de comunicació i d’altra gent poden ser prou diferents. I segon, em pareixen molt raonables els seus arguments i coincidisc en molts punts, pero pense que es remenar massa l’assumpte (com diu Amparo) i que, tal volta per “deformació personal”, hi han entre línies coses que no m’agraden.

Eixe tan nomenat dret a que els fills estudien en castellà crec que és més un “NO vull que estudien en català” que no un “vull que estudien en castellà”. En fi, que óbviament jo estic més amb el primer article, el de Enrique Giménez, perque si uns i altres no foren tan cabuts i tan pesats (adjectius que són intercanviables entre les parts) la qüestió del bilingüisme –evite dir el problema- es podria solucionar d’una millor manera.