Una notícia apareguda en el diari El Pais d’ahir em recorda esta imatge que vaig veure el diumenge passat. De seguida pense que tenim una Comunitat “de circo y pandereta” i no sé si m’entren ganes de riure o de plorar…
El cas és que la promoció de los “grandes eventos” com eixe del circuit de F1 em fa ganes de plorar, pero la imatge del pilot i, sobretot, la copilot del Ferrari no té preu!
El domingo pasado, aparecía en la edición impresa de El Pais un reportaje sobre Angela Merkel, la canciller y candidata a las próximas elecciones alemanas, titulado “Merkel, una desconocida“. La verdad es que personalmente no conozco mucho de su manera de hacer política o de gobernar, cosa relativamente de esperar, pero me llamaron la atención las primeras líneas del artículo, de Lluís Bassets, porque hacía un retrato de un político como “en teoría” debería ser: dedicado a su trabajo y tratando de alejarse de la típica “foto para quedar bien”.
En fin, que no sé si la canciller alemana es así, pero como retrato o definición de político, me gustó:
>> Angela Merkel no ha cambiado. A otros el cargo les cambia. A ella no. Tal como llegó a la cancillería en 2005 llega ahora a las elecciones. Con el mismo estilo, su perfil bajo y sin aristas o su limitada capacidad para entusiasmar a los alemanes. Así lo demostró en su debate televisivo cara a cara con Frank-Walter Steinmeier, el vicecanciller y ministro de Exteriores, ahora rival y candidato también a la cancillería. Al igual que sucedió en la campaña de 2005 frente a Schröder, aunque con la sordina que impone la Gran Coalición, esta mujer sobradamente preparada para dirigir un partido y para gobernar no consigue enamorar a las cámaras y al gran público. En un tiempo de seductores y vendedores de peines sin púas, Merkel no tiene glamour. Si enternece a buena parte de quienes la admiran en Alemania, que son muchos, es precisamente por lo contrario, por ese rostro tristón e inexpresivo de patito feo, sus gestos de fastidio ante los focos o su vestuario alejado de cualquier veleidad y pretensión: no hay trampa ni cartón, vale lo que vale y se la debe valorar por sus acciones y resultados. También, es verdad, por la súbita luz que ilumina su rostro cuando sonríe abiertamente o por su ironía inteligente pero mordaz, alejada de cualquier vulgaridad. Es todo lo contrario de lo que representan los prototipos de Sarkozy o Berlusconi, dos variedades, ciertamente de distinta calidad moral, en la fauna contemporánea del poder que comparten narcisismo, vanidad e hinchazón del ego, características ajenas a la sicología de la canciller. Merkel es la vacuna contra la antipolítica y el populismo. <<
Solidarizant-me amb els amics que tracten d’evitar que facen una barbaritat en el Parc Natural de la Font Roja.
Va ser arrel d’una “idea ida y venida” que em vaig assabentar de l’existència d’este documental. De seguida vaig pensar que estaria bé posar-lo en les IV Jornades Mediambientals de Sella (que encara les tinc en ment) i, tot i que quan el vaig pegar una ullada per internet em va parèixer un tan “lent”, me’l vaig comprar i ahir el vam acabar de veure en casa.
El documental conta d’una forma molt interessant l’evolució de l’home en la terra i com ha anat transformant-la (i transformant-se) fins als nostres dies. Com sabem, totes estes transformacions, centrades en el consum excesiu dels recursos, ens porten a saber on: diguem-li canvi climàtic, desertificació, fam, glaciacions, sequera, o elquesiga…
Catastrofista? No massa. Pessimista? Bé, un tant al principi, pero canvia i al final dona esperances perque, si hem sigut capaços d’arribar fins ací, també serem capaços de fer marxa enrere.
Tot i aixó, a banda del contingut del documental, el que destaca més, si cap, són les espectaculars imatges de la Terra. Uns paisatges impresionants, amb un control de la llum i el color genial, que et fan pensar: “aixó de veres ho tenim ací!?”.
En fi, que si definitivament fem les Jornades Mediambientals, posaré la pel·lícula i allí vos espere a tots, perque encara que passeu olímpicament del tema (que ho dubte), val la pena simplement per veure tots eixos paisatges de fàbula.
Ja fa temps que esta pregunta la compartíem molts arran de la quantitat de notícies que apareixien (i que continuen apareixent) sobre la violència de génere. Ara, a més, una altra notícia que naix com bolets és la de les “corrupteles” polítiques en ajuntaments o governs autonòmics. I és que és de veres: qué està passant?. És que ara hi ha més violència o més corrupció?, o és que s’ha convertit en un succés “de moda” i a la mínima ja ocupa portades i titulars dels mitjans de comunicació?.
Siga com siga, tots estos casos de corrupció fan pensar a un que alguna cosa pasa amb la nostra classe política. Mai m’ha agradat eixa expresió amb to despectiu de “eixe és un polític”, perque en el fons la seua faena és molt important (si la fan bé, clar) i, com no, perque no tots són iguals, pero és que pareix que se l’estiguen guanyant a pols…
Es veuen coses que costen de creure i a més, parlant amb amics te n’adones de que eixa corrupció o “trato de favor” està a l’ordre del dia: qui més o qui menys fa ús d’ella. Que açó no justifica res, òbviament, pero passa que quan l’excepció que confirma la regla acaba convertint-se en la regla mateixa, alguna cosa funciona malament, i molt.
Em sorprenen algunes imatges en la tele d’un alcalde imputat que, en el moment de emportar-se’l la policía, té un grapat de gent aplaudint-lo, com si fóra un artista de cine o com si li degueren alguna cosa. I és que pense que aixó és el que està passant: tots eixos favors acaben convertint al governant-impostor en un autèntic cacic, que més que gestionar el poble el que fa és dominar al personal a base de favors. L’exemple de Fabra en Castelló és espectacular.
En fi, que és molt trist, pero bé, no m’agradaria perdre l’esperança i confie en que sempre hi haurà per ahí gent amb ganes i sense cap interès “especial”…
