Te igual, curt o llarg…

Va ser un altre regal per a Sant Pere i me’l vaig acabar ja fa prou temps. En el seu dia volia fer un resum pero ho vaig deixar estar perque hi havien dos companyes de Cabilogosfera (bé, una s’ha traslladat) que el tenien en el seu “Estic llegint”.
Però, fa uns dies, el llibre em va vindre al cap parlant amb Pitiki, amic i assessor literari. No sé cóm va ser pero la conversa sobre llibres va acabar derivant als best-sellers, i per aixó, més que un resum convencional de La mano de Fátima, pense que acabaré parlant d’eixe tipus de llibres.

Bé, la veritat és que a mi la novel·la em va agradar, i molt, pero no sé perqué segons llegia sempre tenia un pensament de: “sí, mola, pero…”.
He de dir que l’ambientació històrica està molt aconseguida i la trama resulta interessant i capta totalment l’atenció. A més, la lectura és àgil i fàcil, la qual cosa ajuda a que un estiga des de la primera pàgina enganxat totalment al llibre.

Però, eixe va ser el primer pero que el vaig trobar: llegia amb fruïció pero amb vici, de manera obsessiva. Em fèia ràbia estar tan enganxat i la lectura no acabava de ser totalment agradable perque hi havia un ànsia exagerada.
Després, la història, encara que interessant com he dit, em resultava “coneguda”. La secuència de desgràcia-alegria, vida-mort, pobresa-riquesa, amor-desamor, etc. li llevava part de l’encant.
I per últim, eixa lectura fàcil que he nomenat també em “molestava” lleugerament. Tal volta era que vaig començar el llibre deixant de costat a Lovecraft i El Quijote, i clar, el tipus de literatura era tan diferent que trobava “sosa” la redacció del llibre.

Al remat, em vaig quedar amb la sensació de que este tipus de llibres estan escrits d’una manera preestablida, per a que siga un producte de consum massiu. No és mala literatura, no, no són històries roïnes, no, pero hi han coses millors. I ja sé que pareixerà extrany, pero el llibre està bé i em va agradar. Igual el que passa és que vaig agarrar un best-seller quan en realitat volia llegir altra cosa. Igual és que depén del que li apetisca a un: anar sempre a un bon restaurant està molt bé, pero anar a un fast-food de tant en tant tampoc resulta fastigós…

Quan vaig començar en açó del jazz no coneixia ningú que també li agradara i amb qui compartir impressions. O el més important, que m’informara sobre músics, estils, etc. És per aixó que vaig anar comprant-me poc a poc algun llibre sobre la història del jazz (en tinc cinc o sis), fins a aquest que em va regalar Àngels fa temps i que és particularment diferent.

La Fuga, de Pascal Blanchet, és en veritat un àlbum il·lustrat, una d’eixes obres que no saps si catalogar com a còmic, conte o, simplement, llibre. Conta, sense gairebé paraules, la història d’un pianista de jazz, la vida del qual va evolucionar de manera paral·lela a la de la música que feia: de l’esplendor i diversió als anys 40 (bebop-joventut) fins a l’oblit i declivi dels anys 70 (pop rock-vellesa).

En conjunt, tot el conte té un caire trist i amarg, o senzillament emocionant, al que tal volta contribueixen les figures com ombres estilitzades o la gama de colors emprada per l’autor: tan sols el marró, amb diferent intensitats, i el vermell, quan vol destacar alguna cosa.
Amb el rerefons de la música, l’evolució del protagonista és en realitat com la de tots nosaltres: cerca del destí, trobada de l’amor, la professió, la família, la mort… I per aixó t’acaba “tocant la fibra” i tens eixa sensació de tristor al final. Però, encara que parega contradictori, tanques el llibre amb un tímid somriure, una extranya alegria consecuència de una curiosa “remenor” interna que et fa pensar: uau!…

El último libro de Bernardo Atxaga cuenta la vida en el destacamento militar de la Force Publique belga en el Congo, allá por los inicios del siglo XX. Chillidos de chimpancés y mandriles, alcohol y conversaciones vespertinas en el Club Royal, vigilancia de posibles ataques de rebeldes nativos,  recogida de caucho o caoba, competiciones de tiro, etc. Aparentemente una vida entretenida pero que en realidad no logra animar el aire de monotonía  y apatía que discurre sobre el cuartel.
Y así transcurre todo hasta que la vida se ve alterada por dos hechos fundamentales. El primero: la llegada del oficial Crysostome, un soldado casto y ejemplar, de origen campesino, parco en palabras y tirador extraordinario. Y el segundo: un extravagante plan del rey belga Leopoldo II en relación al Congo y a una futura reina.

La verdad es que Siete casas en Francia engancha porque constantemente tienes en la cabeza el pensamiento de: “no pasa nada pero puede pasar de todo. ¿A dónde va a ir a parar esto?”. Además, la lectura resulta rápida y entretenida, sobre todo por los sucesos, muchas veces con aire de novela de aventuras, y por los pesonajes, que tienen en muchas ocasiones divertidos toques ridículos o excéntricos.

No sé porqué pero resalto un detalle que me pareció curioso: el título. Hasta bien entrada la lectura no conoce uno la vaga (aunque real) relación con la trama central del relato. Y otra cosa: se me quedó grabada una frase de uno de los protagonistas casi al final del libro, también relacionada con el título, que me resultó impactante: “Me marcho a mi octava casa“. Genial por el momento y el contexto.