Té igual, curt o llarg…

Fa una setmana es va complir un any des de que vam fer aquell curs de blogs gràcies al qual ara estem ací. És a dir, que ja fa un any que va rodant per la web la Cabilogosfera, així que moltes felicitats per a tots els visitants, amics i “escriptors”. Tal volta podria haver deixat la dedicatòria del dia 25 de juliol per a hui, pero és que açó de l’aniversari em va vindre al cap fa pocs dies.

Bé, un any per ací escrivint sobre qualsevol cosa que se’ns passa pel cap. Un any pensant que hi ha algú “ahí darrere” que, després, llegirà el que hem escrit i, si és del seu agrat, ens deixarà la seua opinió o el seu comentari. En general som pocs els que escrivim, pero sé que cada vegada tenim més visitants i que a molts només els falta un espentó per crear-se el seu propi Cabilog.
Arrere queden els començament en els que, malgrat de fer el curs una desena de persones, només Amparo i jo vam seguir escrivint alguna cosa. És curiós tornar a llegir aquelles entrades, normalment monotemàtiques o sense molt d’interés…

Però, poc a poc s’han anat afegint persones fins arribar als habituals d’ara: des de quasi el princi tenim també el blog de pauet, i ja un poc després comptem amb el del Club de pilota, el de Bernat, el de Clareta i el de Àngels. Ah! i el de Sella, que encara que estic de col·laborador, sempre se m’oblida afegir alguna notícia quan toca.

La qüestió és que, almenys personalment, la cosa no es queda ahí i gràcies als nostres blogs he entrat en un mon que desconeixia: hi han blogs per a tots i sobre qualsevol tema. En fi, una distracció més que afegir a l’infinit número que en tinc…

Siga com siga, llarga vida a la Cabilogosfera i felicitats a tots! Potser seria un bon moment per a triar el Cabilog de l’any?…

-

PD. Percert, moltes gràcies a la profe, que va tindre la idea (i la paciència) de fer el curset i que, simplement, ens va animar a crear el nostre blog.

¿Qué consume más?

- Utilizar el secador de manos de los aseos o gastar el rollo de papel de manos?
En el primer caso hay consumo de energía eléctrica directamente, mientras que en el segundo el consumo es de papel y de energía en la propia fabricación del papel…

- Circular con el aire acondicionado encendido o abrir las ventanillas?
De nuevo en el primero el consumo es directo: más combustible para mantener el aire. En el segundo es algo más enrevesado: al abrir las ventanillas el coche presenta más resistencia al aire y hay más consumo de combustible para mantener la velocidad.

- Fregar los platos o utilizar desechables?
Muy parecido al primer dilema pero con consumo de agua y/o energía…

Fa uns mesos em vaig llegir el llibre El economista camuflado, de Tim Harford, pero al seu dia no vaig trobar interessant dedicar-li una entrada i ho vaig deixar estar. Però, fa uns dies em va vindre al cap per raons que ara després comentaré.

El llibre és d’eixe tipus que es podria calificar com “divulgatius” i, en este cas, el que l’autor ens explica són qüestions bàsiques (i no tan bàsiques) sobre economía, analitzant des d’un punt de vista económic aspectes tan diversos com la sanitat, la globalització, la competència, la situació dels països pobres, la contaminació en les ciutats, els preus, els aranzels, el creixement de Xina…
De vegades costa d’entendre el que se’ns explica pero, encara que no siguem experts en la matèria (a mi estes qüestions económiques sempre m’han costat d’assimilar) el llibre resulta perfectament inteligible per a qualsevol. Molt interessant.

Una de les coses que recorde, i que és la que em va vindre al cap fa uns dies, és una frase sobre els preus. Deia una cosa així com: “El precio de una cosa es igual o superior a lo que ha costado de producirse e igual o inferior al valor que le da el cliente“. És possiblement una obvietat, sí, pero cal tindre-la en compte.
És a dir, un cotxe que ha costat 6000 euros de fabricar me’l vendran per eixe preu o més, posem per exemple 10000€. Si jo considere que el cotxe val 15000€ (per la comoditat, consum, seguretat, etc.) trobaré que és una ganga, pero si per a mi val 9000€ no me’l compraré. Evidentment.
I per què em va vindre açó al cap? Doncs pels preus de la piscina… Vaja per davant que jo la piscina no la gaste molt i que tal volta no tinga molt a dir, pero bé…

L’entrada de la piscina costa 1.70€ pero, quin és el valor que li donem com a clients? En El economista camuflado s’explica una “estratègia” que segueixen algunes empreses per conéixer este valor del client cap al producte. Bàsicament consisteix en posar preus diferents a dos productes que costen quasi el mateix de fabricar pero que tenen alguna distinció. Harford ho explica amb l’exemple d’un tallat i un capuccino. El primer 1€; el segon 2€ (no recorde les xifres exactes). Però, a ells els costa de fabricar quasi el mateix.
Segons les vendes de cadascun, l’empresa podrà saber si els seus client són més sibarites o elitistes i no els importa pagar més per un poc de distinció, o si miren molt pel preus dels productes.

Ara passant al cas de la piscina, suposem que fem una “Setmana del bany de sol i de piscina“, i baixem el preu a 1€ només. Teòricament el cost de manteniment és el mateix durant eixa setmana que en la resta de l’any.
Així, si al llarg d’eixa setmana el número de gent que acudeix a la piscina és el mateix de sempre, podrem suposar que el client de la piscina és fidel i no l’importa, o no té més remei, que pagar més per eixe servei (potser pagaria fins i tot més). Ara que, si durant eixa setmana la piscina s’ompli de gent, cabria pensar que els clients sí que es fixen en els preus i consideren que el servei no val 1.70€.
Per tant, amb estes “estadístiques” es podria fer una estimació més acurada de quin podria ser el preu de l’entrada “óptim”…

Bé, ja sé que açó, igual que alguns altres exemples del llibre, son reduccions simplificades de les situacions reals i és possible que no funcionaren pero… qui sap?

El passat diumenge va eixir en el diari Información este article d’opinió d’Enrique Giménez, titolat A favor de Babel. A banda de per la proximitat a l’autor, en general m’agrada qué i cóm escriu, i si tinc oportunitat d’agafar el diari del diumenge, el llig. Bé, esta vegada va ser una recomanació, pero…

L’article parla de la discusió sobre el bilingüisme arrel del Manifiesto por la lengua común, signat per una serie d’intelectuals (Vargas Llosa, Fernando Savater, Albert Boadella, entre d’altres). Justament el divendres passat Savater escrivia sobre el mateix assumpte en El Pais, i de les seues paraules trac un parell de conclusions: primer, que cal llegir-se el Manifest per opinar seriosament sobre ell, perque com sempre, les interpretacions dels mitjans de comunicació i d’altra gent poden ser prou diferents. I segon, em pareixen molt raonables els seus arguments i coincidisc en molts punts, pero pense que es remenar massa l’assumpte (com diu Amparo) i que, tal volta per “deformació personal”, hi han entre línies coses que no m’agraden.

Eixe tan nomenat dret a que els fills estudien en castellà crec que és més un “NO vull que estudien en català” que no un “vull que estudien en castellà”. En fi, que óbviament jo estic més amb el primer article, el de Enrique Giménez, perque si uns i altres no foren tan cabuts i tan pesats (adjectius que són intercanviables entre les parts) la qüestió del bilingüisme –evite dir el problema- es podria solucionar d’una millor manera.

Exceptuando a los comentaristas y locutores vendemantas de Cuatro y a Snake (aunque éste no sé si lo decía en serio o no), creo que nadie se esperaba que ganásemos la Eurocopa. O vamos, yo por lo menos no lo creía… Bueno, no es que no viese posibilidades, pero es que desde hace 10 años más o menos me harté de tanta ilusión al principio para caer después a las primeras de cambio. En fin, que estaba cansado de que me vendiesen la moto seleccionadores, periodistas y demás afines, y mira que lo único que me interesa últimamente en fútbol es la selección…

Pero mira tú por dónde, va este año y ganamos. Y encima jugando bien! (la segunda parte contra Rusia en semifinales fue espectacular). Una alegría, oiga. No como para salir a celebrarlo como un poseso o para olvidarme de la crisis (pero, hay crisis?), pero oye, que una alegría.

Com no, en Sella també vam montar la nostra “Plaza de Colón” i allí que ens reunírem un bon grapat per a patir i disfrutar amb la Selecció. Pose ací un resum en fotos dels millors moments: el començament relaxat, el gol d’Espanya, els moments finals de tensió i la fi del partit. Al remat, una bona vesprada amb companyia.

A la Remontaaaaa, ooeeeeee!!!!