Té igual, curt o llarg…

Una setmaneta en Astúries i, encara que vam estar un parell de dies per les ciutats més importants, Oviedo y Gijón, al final el que se li queda a un en el cap és la muntanya…
De fet, Àngels ja ha explicat perfectament les sensacions que vam tindre per la part més occidental de la Cordillera Cantàbrica asturiana, en el Concejo de Somiedo, i concretament en Valle de Lago, un poble al bell mig del Parc Natural de Somiedo.

Jo no afegiré res més i deixaré que parlen les fotos…

La Sidra
Llegir mes »

Són les set del matí. El despertador sona i em diu: “Pedro, son las siete y siete”. Després d’un temps remoló, m’alce, m’arregle, em prenc un cafenet i agafe el cotxe per a abaixar a la faena.

El camí de Sella a la Vila és tranquil, no em trobe en cap cotxe-tortuga i arribe en poc més de deu minuts. De cara em creue amb els de sempre: l’obrer, el de la tenda, el panader, etc. uns per a començar la seua jornada i altres que l’acaben.

Per la carretera nacional el trànsit no és tan fluid. El camió de “La Vila neta” fa cua i jo soc el sext, raó per la qual desistisc de buscar un adelantament massiu. Després de tres quarts d’hora de viatge, arribe a la Uni…

——————————————–

De seguida em lleve estos pensaments del cap i disfrute del paisatge que tinc davant els meus ulls. Estos dies estic de vacances i ara mateixa deuré estar en el Mirador de Ordiales, al mig del Parc Nacional de los Picos de Europa. Bé, tot açó si no està ploent…

Resulta que ara mateixa és divendres i són les 17.05h de la vesprada. Però, la tecnologia em permet fer este tipus de maganyes…

———————–

Al final, ni Ordiales ni res. Hi havia una boira tan densa que ens vam haver de conformar amb quedar-nos al començament de la ruta…
En teoria, a la meua esquena tinc l’espectacular Lago Enol pero… algú el veu?

Fa poc més d’una setmana, alguns companys del Departament d’Enginyeria Química de la Universitat van vindre a Sella a passar el dia (per cert, mira que és difícil dir aixó de “enlliñeria”…) i pel matí férem una curta caminata fins l’Alt de la Penya.
Pose algunes fotos ací del que vam poder disfrutar des d’allà dalt. La llum era espectacular i crec que mai havia pujat amb eixa claredat.
He fet alguns montatges que no son perfectes, pero ahi estan…

(PD. klaus, eso es lo que no te dejaron ver las cortinas…)

Diumenge passat ben matí (massa diria jo), vestits “d’excursió”, agarrem el cotxe i ens anem al lloc on hem quedat amb Francesc i Antonio per tal de fer una ruta per la Serra Gelada.
La idea és remuntar un barranc de la serra i, passant pel Pas del Segur, abaixar fins una caleta amb una cova amagada (la Cova del Bolig) i quasi inaccesible. Des d’ahí podríem passejar vora mar (aprofitant que ara està baixeta) i fins i tot conéixer els antigues arts de pesca en directe. Després desfaríem el camí passant pel mateix “runar d’arena” per on baixàrem per tornar, pujant i baixant la serra, al lloc de partida.

Mai hi havia estat i he de reconéixer que em va sorprendre: no m’esperava una serra com les nostres allí, tan a prop de les urbes de Benidorm i l’Alfàs i, com no, tan a prop de la mar.

Iniciàrem el camí des de la depuradora de Benidorm, pujant per una sendeta ben marcada i acompanyats per una intensa olor pudenta… De seguida ens vam trobar davant, a l’altra banda del barranc, la Cova Gelada, que dóna nom a tota la serra. Deixant-la enrere, continuàrem pel fons del barranc acompanyats per la vegetació típica de muntanya: l’omnipresent pi, els habituals timonet i romer, i altres espécies com ara la mata, la ruda i l’espígol.
Alló altre dia van ser bancals treballats de garrofers i oliveres, dels quals gairebé queden exemplars, amagats entre el dens matollar.

La pujada es va fer un poc pesada, pot ser per la matinada, pero prompte arribàrem al som des d’on havíem de començar a abaixar per un camí de forta pendent, el Pas del Segur, fins el nostre destí. La vista de la mar allí, arrant dels penya-segats de la serra era una cosa espectacular.

Sense aturar-nos molt, l’experiéncia d’Antonio, que ens guiava per camins que havia recorregut milers de vegades, ens conduïren costera avall triant el camí adequat d’entre tots els que s’embullaven allà al som. Però, el camí es va fer difícil: feia molt de temps que ningú no passava per allí i el camí s’havia perdut. Vam tractar de passar per llocs complicats i finalment ho haguérem de deixar estar. Una llàstima. Com va dir el nostre guia amb un to un tant resignat: “Açó ja és história”.

Malgrat aixó, ens quedàrem un temps allí, asomats al mig del penya-segat, mirant una barqueta que pescava prop de la vora (al “curli”, crec recordar), parlant de la pesca, de l’antic ús d’eixos camins, el contraban, i d’eixa zona de la serra, inaccesible, que havia deixat de visitar-se.

Prenguérem el camí de tornada, no sense passejar un poc més pel som de la serra, preguntant per altres possibilitats de caminar-la, convençuts que tornaríem.

PD. Francesc, no vam poder arribar on volíem pero va estar molt bé. Gràcies per convidar-nos.