Com alguns sabeu, els primers dies d’agost ens hem deixat caure pel nord d’Itàlia. Per a obrir boca, abans de fer un resum complet com vaig fer l’any passat, vos enllace a Stratoaspheric, on trobareu algunes fantàstiques fotos del viatge.
Està clar que l’oratge sempre influeix en el nostre estat d’ànim, i trobe que és simplement perque la percepció del que ens envolta, els colors i les formes, canvien profundament.
Podria dir que este pensament l’he tingut més clar després de passar el passat pont de Sant Josep en Holanda. Fins que no va eixir el sol, el cel emboirat cobria tot el paisatge d’una ombra grisa i somorta. El verd dels camps era mat i enfosquit. La terra, encara que tal volta per l’època, tenia un to marró-negre, esguitada de restes groguenques mig seques i arbres de llenya fosca i fulles marrons, a punt de ser canviades. 
En les ciutats, les velles cases estretes de teulades punxegudes mostraves unes rajoles de tons grisos, marrons i foscos vermells.
Però, ix el sol i tot pareix canviar. Primer l’entorn, i després, el nostre estat d’ànim. Els camps prenen colors vius, el verd reviscola, l’horitzó s’eixampla, les finestres de les cases brillen… i tú ho trobes tot fabulós.
I a banda dels colors i l’oratge, em quede especialment amb un païs amb gent en bici per onsevol, en carrerons i avingudes, plovent o no, al treball o passejant, i cases amb grans finestres sense cortines, per a que el cotilla turista espanyol investigue la vida dels locals…
Al remat, un païs preciós (“massa” pla, aixó sí) que encara ho seria més si no amagara eixos variats colors al turista accidental. I és que quatre dies tampoc són tants per a conèixer un païs… Tornarem?
PD. Gracias, Raul.
Colorista, de Giulia Valle