Eren les deu i dos minuts i les campanes de l’església regaven els carrers amb el segon toc horari. Just en eixe moment arribava jo a la Plaça per si hi havia algun atrevit que s’havia animat a fer la caminata. El mal dia que feia i la precipitació amb que vam avisar, em feia desconfiar de trobar-me’n a algú allí. Pero no, sorpresa: Steve, amb puntualitat anglesa, hi estava esperant.
El dia va començar amb la cridada de Rosa (a les 8:30h!) des d’Alacant per conéixer el “parte meteorológico”. A saber: la pressió estava a la baixa i, si continuava així, possiblement plouria. Però, jo tenia ganes de caminar i vaig suavitzar la predicció:
- La presión está baja pero no creo que llueva, Rosa. El cielo está nublado pero no parecen nubes “de lluvia”. En fin, que nos vamos!.
Al remat, sis valents ens atrevírem a passejar amb eixe dia gelat: Steve, Pilar, i els quatre “organitzadors”: Àngels, Rosa, Virtu i jo. Ja de camí, des d’el Caido, es veia una boireta agarrada a l’ombria del Puig Campana:
- Mireu, allí està nevant!.
Al poc, entre divertides i animades converses que feren més curt el camí, arribàrem a la primera destinació, no sense haver de trepar i buscar-nos un poc el camí. Era el Racó dels Homes. Per a molts era la primera vegada que hi anàvem i la visió d’aquells homes de pedra cap per avall ens va sorprendre un poc:
- Pues a mí me parece la pata de un elefante…
A continuació, la idea inicial era desfer un poc de camí per pujar a Tafarmaig. Però, després d’un parc esmorçar, vam canviar d’idea i agafàrem la pista que, per l’Ombria del bosquet, s’encaminava cap a la Font de l’Arc.
Als pocs metres ens vam enganyar de camí i, entre bancals i pel mig del pinar, caminàrem fins trobar la pista de nou. I va ser just llavors quan va començar a ploure. Al principi era una pluja suau, pero de seguida va començar a animar-se i, baix els impermeables o els pareigües, haguérem d’apretar el pas per arribar al Refugio.
I allí, quasi el millor de la jornada, per inesperat, inusual i simpàtic. Al voltant de la taula exterior, pelats per la gelor i la humitat que portàvem damunt, mentre ens calfàvem l’esperit amb un café o un timonet, un grup d’extrangers escaladors va seure al nostre costat.
Una conversa curiosa, en un castellà “d’índies”; cançons dels Beatles o de Clapton; classes de vocabulari anglés-castellà… A la fi: un entretingut temps fins que la pluja va escampar.
Ja de tornada, amb animades converses particulars, l’oratge ens tornà a recordar el que havíem patit durant tot el dia: unes gèlides ràfegues d’aire ens van assotar el rostre, gelant-nos la cara però, almenys, deixant-nos tersa la pell…
Va ser un dia fred. Molt fred. Gelat… pero càlid.
