Ja està?

Publicat en Reflexions el 16 maig, 2008 per Morning Star

La nova carretera pel TallatJa està? Ja s’han acabat les obres de la carretera? I no ha vingut ningú a fer-se la foto en la inauguració? Xé, qué extrany…

Doncs, ale, ara sí que ens podem oblidar definitivament d’ella. Ja podem anar a Orxeta (o a la Vila) en un minut i mig o dos menys. Fantàstic!
Gaudim d’un viatge més curt amb un nou paisatge: uns talusos faraónics en alguns trams i uns pinets i altres matolls autòctons que no passaran ni d’este estiu.
Enhorabona als premiats!

-
PD. Encara que parega sarcàstic, admitisc que el viatge es fa d’una manera prou més cómoda que abans, i aixó està molt bé.

Cutre adaptació poética

Publicat en Destrellats el 17 febrer, 2008 per Morning Star

Porte tota la setmana pensant-ho:

Vivo sin vivir en mi,
y tal carretera espero,
que muero porque no la ruedo.

Bé, en principi esta agónica espera es farà realitat demà, encara que he sentit que alguns espabilats ja han passat per ahí hui. Espere que aixó no faça que la tinguem més temps tallada…

Ale, a disfrutar-la tots!, en poder… :)

El primer viatge

Publicat en Històries d'ací, Reflexions el 12 febrer, 2008 per Morning Star

Dilluns 11/2/08.

He tingut sort fins ara. Entre l’horari i la distància al lloc de faena he pogut evitar passar per la fotuda carretera de Relleu. Fins hui. Esta vesprada em toca tornar per allí.

En fi, qué anem a fer? El viatge mereix una planificació per a no cansar-me al primer dia. Trobe que necessite dos coses. Primer: deixar-me de córrer i canviar poquet de marxes, que si no “al sendemà” el genoll esquerre m’ho dirà. Segon: una música alhora tranquil·la i amena per a fer més lleuger el viatge. Trie una selecció de bossanova, amb els grans: Joao Gilberto, Caetano, Elis Regina, Jobim…

El trajecte fins “l’empalme” de Relleu de baix, acompanyat per la música, es fa curt. Allí veig dos cotxes que pretenen entrar per la carretera suposadament tallada. Un d’ells, atrevit, evita la tanca i passa; l’altre pega la volta i ve darrere de mi. Espere que el primer haja de tornar i no estigajo ací fent el primo.

Tercera, segona, tercera. Esquerra, dreta, esquerra. Els canvis de marxes i les curves es prenen de manera maquinal perque el cap està en un altre lloc. El disc de bossa que sona i que en arribar tinc assaig amb Sejazz fan que la música ocupe els meus pensaments, a banda de que imagine el que escriuré demà en la bitàcora “del” SePa. A més, és ja de nit i poc es pot veure per allí.

Sent una alegria absurda i estúpida quan em creue algun cotxe que abaixa per la carretera. De seguida em ve al cap: “Mal de muchos, consuelo de tontos”. En efecte, estaré tonto, o com diu un amic, “La penya està fatal!”.

Arribe a Sella sense adonar-me’n i més prompte del que pensava. Bé, hui no ha estat malament. Demà serà un altre dia.

Ella

Publicat en Destrellats, Històries d'ací el 6 febrer, 2008 per Morning Star

- Ya viene La Máquina!. Ya viene!

Los gritos de Juan y Pepe sacaron a la gente de sus casas. Llegaban sudando, acalorados, después de subir a toda prisa la cuesta que daba al pueblo.

Habían estado desde primera hora de la mañana esperándola en la curva de las Orchas, a unos kilómetros del pueblo, desde donde se podía avistar mejor un largo tramo del camino que llegaba hasta allí. A sus trece años, compañeros inseparables, y con la ilusión de su edad, habían hecho novillos para ser los primeros en verla y poder anunciarlo a todo el pueblo.
Y así fue. Después de unas cuantas horas esperando, que no habían podido con su ánimo testarudo, La vieron. Era grande, grandísima. Enorme. Venía sobre un camión remolque de por lo menos cuarenta varas de largo y sus ojos infantiles, deslumbrados y fantasiosos, La vieron lustrosa, brillante, con sus rayas negras y amarillas en los costados, como una abeja (la reina, pensaron ellos) que venia a trabajar en sus campos y a sacarlos de la miseria.

Las caras de la gente a su entrada al pueblo, con esos gritos desaforados, era a un tiempo sorpresa, incredulidad y un punto de alegría. A algunos se le dibujaba media sonrisa que no podían ocultar.

- Es cierto, la acabo de ver desde mi terraza!.

En la entrada del pueblo se fue agolpando la multitud, curiosa y ilusionada. Contentos. Los rumores crecieron como palomitas en el fuego: que si medía casi cien metros, que si tenía los remates de oro, que si no necesitaba de conductor pues estaba dotada de inteligencia artificial, etc.
Al fin, asomándose a una zona despejada para ver la carretera mejor, todos La pudieron ver. Después de un largo viaje desde la capital hasta aquí, venia lentamente, tranquila, segura de sí misma. Avanzanba por el antiguo camino de entrada al pueblo, a la altura donde otrora crecieron unos chopos. Estaba a punto de llegar.

La gente marchó apresuradamente a sus casas a cambiarse de ropa y arreglarse. Los hombres se pusieron la chaqueta del domingo y las mujeres cogieron el vestido que guardaban para el baile de las fiestas patronales.
La maestra sacó a los niños también de la escuela y los llevó a la entrada del pueblo, donde ya algunos mayores esperaban. Al ver a Juan y Pepe, quiso darles una regañina pero comprendió que aquél era su momento: junto a sus compañeros, fanfarroneaban de haber sido los primeros en verla.

Al poco rato entró en el pueblo y la gente estalló en gritos de júbilo. Había llegado. Era La Máquina.

——————————
Ahir pujant al poble vaig adelantar un camió que carregava un màquina ben gran, i com que el tema de conversa últimament és La (puta) Màquina, vaig pensar en fer una historieta així, rotllo Bienvenido Mr. Marsall

Detalls de la carretera

Publicat en Destrellats, Reflexions el 5 febrer, 2008 per Morning Star

La veritat és que jo, a estes altures, estic fart de la carretera: de si la tallen o no, de si política o no, de si estàs en contra o a favor, de si una setmana o dos, de si pares o nones, de si arrós o dentilles… En fi.

Donc sí, estic fart i tinc ganes que acaben. Que la facen ja, que tallen el mínim temps possible i que deixe de ser el tema de conversa allà on vages.

Almenys la marxa del diumenge passat em va “descobrir” uns detalls que no coneixia. El primer, esta foto. Boníssim l’humor dels obrers. I amb molta raó, percert.

Llenya pa tots

L’altra és un comentari que em van contar sobre la marxa. Es veu que algú va dir: “Estos que no volen que es talle la carretera van i la tallen hui…”. Brutal. És impressionant la facilitat que tenen alguns per a pegar-li la volta a les coses. :)