Té igual, curt o llarg…

Ja fa molt de temps que en la faena, esmorçant, va eixir a la conversa el tema de la sensació tèrmica. Es tracta d’una qüestió objectiva o subjectiva?

Està clar que cadascú té una sensació de calor o fred segons el moment. Per exemple, en l’estiu són comunes les baralles entre companys de faena per la temperatura de l’aire condicionat. Pero clar, tal volta esta sensació tèrmica, totalment personal, s’hauria de deixar de banda quan es parla de manera genèrica sobre que “la sensació tèrmica de hui ha arribat a…”.

En fi, que xarrant un poc i investigant un tant més, vam trobar una explicació molt interesant en un foro de Meteored. El cas és que m’he posat a buscar-la de nou i no la trobe, així que ja no sé si era eixa web o una altra.
Bé, finalment he hagut d’adreçar-me a la inefable wikipedia per trobar l’explicació que volia i que resumisc a efectes pràctics.

La sensació tèrmica depén de la relació entre el calor que produeix el nostre cos i el que dissipa a l’ambient. Es poden considerar dos “tipus de sensacions tèrmiques”: la de calor, que depén de la temperatura i la humitat; i la de fred, que depén de la temperatura i la velocitat de l’aire.
La sensació de calor s’aplica quan la temperatura és superior a 20ºC, per a qualsevol valor d’humitat, i la sensació de fred és vàlida per a temperatures inferiors a 10ºC amb una velocitat del vent major de 10km/h.
En la web de la wikipedia que he enllaçat, podeu veure unes taules on s’indica la sensació tèrmica resultant segons els valors dels paràmetres de temperatura, humitat i velocitat del vent. Pense que s’expliquen per sí mateixa.

Si volem filar prim, és cert que el vent també pot ajudar a modificar la sensació tèrmica de calor, pero els aspectes bàsics són els que ja s’han comentat. Si voleu veure cóm afecta el vent en la sensació de calor, al final d’esta web hi ha una taula que ho indica.

Si haguera sabut açó abans, de segur que aquell comentari sobre la calima de l’any passat haguera sigut molt més interessant…

Va ser arrel d’una “idea ida y venida” que em vaig assabentar de l’existència d’este documental. De seguida vaig pensar que estaria bé posar-lo en les IV Jornades Mediambientals de Sella (que encara les tinc en ment) i, tot i que quan el vaig pegar una ullada per internet em va parèixer un tan “lent”, me’l vaig comprar i ahir el vam acabar de veure en casa.

El documental conta d’una forma molt interessant l’evolució de l’home en la terra i com ha anat transformant-la (i transformant-se) fins als nostres dies. Com sabem, totes estes transformacions, centrades en el consum excesiu dels recursos, ens porten a saber on: diguem-li canvi climàtic, desertificació, fam, glaciacions, sequera, o elquesiga…
Catastrofista? No massa. Pessimista? Bé, un tant al principi, pero canvia i al final dona esperances perque, si hem sigut capaços d’arribar fins ací, també serem capaços de fer marxa enrere.

Tot i aixó, a banda del contingut del documental, el que destaca més, si cap, són les espectaculars imatges de la Terra. Uns paisatges impresionants, amb un control de la llum i el color genial,  que et fan pensar: “aixó de veres ho tenim ací!?”.

En fi, que si definitivament fem les Jornades Mediambientals, posaré la pel·lícula i allí vos espere a tots, perque encara que passeu olímpicament del tema (que ho dubte), val la pena simplement per veure tots eixos paisatges de fàbula.

Fa uns mesos em vaig llegir el llibre El economista camuflado, de Tim Harford, pero al seu dia no vaig trobar interessant dedicar-li una entrada i ho vaig deixar estar. Però, fa uns dies em va vindre al cap per raons que ara després comentaré.

El llibre és d’eixe tipus que es podria calificar com “divulgatius” i, en este cas, el que l’autor ens explica són qüestions bàsiques (i no tan bàsiques) sobre economía, analitzant des d’un punt de vista económic aspectes tan diversos com la sanitat, la globalització, la competència, la situació dels països pobres, la contaminació en les ciutats, els preus, els aranzels, el creixement de Xina…
De vegades costa d’entendre el que se’ns explica pero, encara que no siguem experts en la matèria (a mi estes qüestions económiques sempre m’han costat d’assimilar) el llibre resulta perfectament inteligible per a qualsevol. Molt interessant.

Una de les coses que recorde, i que és la que em va vindre al cap fa uns dies, és una frase sobre els preus. Deia una cosa així com: “El precio de una cosa es igual o superior a lo que ha costado de producirse e igual o inferior al valor que le da el cliente“. És possiblement una obvietat, sí, pero cal tindre-la en compte.
És a dir, un cotxe que ha costat 6000 euros de fabricar me’l vendran per eixe preu o més, posem per exemple 10000€. Si jo considere que el cotxe val 15000€ (per la comoditat, consum, seguretat, etc.) trobaré que és una ganga, pero si per a mi val 9000€ no me’l compraré. Evidentment.
I per què em va vindre açó al cap? Doncs pels preus de la piscina… Vaja per davant que jo la piscina no la gaste molt i que tal volta no tinga molt a dir, pero bé…

L’entrada de la piscina costa 1.70€ pero, quin és el valor que li donem com a clients? En El economista camuflado s’explica una “estratègia” que segueixen algunes empreses per conéixer este valor del client cap al producte. Bàsicament consisteix en posar preus diferents a dos productes que costen quasi el mateix de fabricar pero que tenen alguna distinció. Harford ho explica amb l’exemple d’un tallat i un capuccino. El primer 1€; el segon 2€ (no recorde les xifres exactes). Però, a ells els costa de fabricar quasi el mateix.
Segons les vendes de cadascun, l’empresa podrà saber si els seus client són més sibarites o elitistes i no els importa pagar més per un poc de distinció, o si miren molt pel preus dels productes.

Ara passant al cas de la piscina, suposem que fem una “Setmana del bany de sol i de piscina“, i baixem el preu a 1€ només. Teòricament el cost de manteniment és el mateix durant eixa setmana que en la resta de l’any.
Així, si al llarg d’eixa setmana el número de gent que acudeix a la piscina és el mateix de sempre, podrem suposar que el client de la piscina és fidel i no l’importa, o no té més remei, que pagar més per eixe servei (potser pagaria fins i tot més). Ara que, si durant eixa setmana la piscina s’ompli de gent, cabria pensar que els clients sí que es fixen en els preus i consideren que el servei no val 1.70€.
Per tant, amb estes “estadístiques” es podria fer una estimació més acurada de quin podria ser el preu de l’entrada “óptim”…

Bé, ja sé que açó, igual que alguns altres exemples del llibre, son reduccions simplificades de les situacions reals i és possible que no funcionaren pero… qui sap?

Hace un año aproximadamente, casi de casualidad, lei una entrevista a Miguel Delibes de Castro, científico e investigador en el CSIC. En la entrevista, además de otros asuntos sobre la problemática ambiental, se hablaba de su último libro La Tierra herida. Enseguida me apunté el libro en esa lista mental de “Me-tengo-que-leer”… hasta hace unos días en que me lo acabé.

De primeras me sorprendió (gratamente) la forma en que está escrito: se trata de una conversación entre el científico y su padre, el escritor Miguel Delibes, que en el fondo es un diálogo entre el técnico y una persona de la calle, interesada y preocupada por asuntos relacionados con el medio ambiente.
Además de la original manera en que se presenta, el libro destaca por la sencillez en las explicaciones de Miguel Delibes de Castro, claras pero prolijas, sin dejar casi nada que comentar pero sin llegar a ser muy técnico en ningún aspecto.

Cuestiones como el cambio climático, la escasez de agua, la contaminación atmosférica y la pérdida de biodiversidad, entre otros, se explican y debaten desde los dos puntos de vista, quedando claro que los problemas son muchos y van en aumento pero que, al menos, se perciben esperanzas porque las cosas, aunque sea muy lentamente, parece que empiezan a cambiar…

Eso sí, pongamos todos un poco de nuestra parte.