Té igual, curt o llarg…

La idea era pegar una passejada per la Serra Gelada. Pero no va ser així. El dia va amanèixer emboirat i apuntava pluja, raó per la qual “l’organització” va decidir deixar-ho estar i pegar el passeig pels voltants del poble. A més, ens ho va deixar clar: la decisió estava presa i ella asumia les consecuències, com havia de ser, i res de “i si després…”.

Al remat, el passeig va esdevenir una bona excursió per Xarquer, el Perè i l’Almussent, amb molt bona companyia, entretingudes converses i per paratges que desconeixia.

Ací pareix que l’únic que haja anat este estiu a Suïssa és Jorge, perque en el seu blog no para de penjar fotos. La veritat és que jo he tardat tant perque ha costat fer una selecció de les vora 1600 fotos que vam fer entre tots. Al final em quede amb un grapaet, no sé si representatiu del que va ser el viatge, pero almenys sí per a mostrar que Suïssa és un país… preciós!.

La primera, una panoràmica del Glaciar Aletsch, crec que el més gran dels Alps, vist des del “complex turístic” del Jungfrau Top of Europe, una espècie de centre comercial a gairebé 4000 metres d’altitud, amb restaurant, tendes de sou(per)venirs, un “palau” excavat dins del gel…

La resta de fotos, per no carregar molt la vista inicial de l’entrada, més avall:

Llegir mes »

La primera volta que van anar sé que no m’apetia molt pujar-hi. Després, les dos o tres següents, crec recordar que hi havia alguna cosa que em va impedir anar. Pero enguany, per fi, vaig pujar amb els amics a passar una nit en la Cova del Morral.

Va ser la nit del 16 al 17 d’agost. Allí que vam anar huit intrèpids (més un que no va poder quedar-se a sopar), carregats com a burros amb les motxilles, guitarra, caixó flamenc, sac de dormir, vi… i obrint-nos pas per bancals erms plens d’argilagues, pins jovenets i coscolla.

La pujada, menys dura del que em pensava pero costosa igualment, ens va deixar finalment en la Cova: un ampli abric en la penya, resguardat per un bon marge de pedra seca i amb una xicoteta “era” davant.
I el millor, en front: una inabastable vista de les terres treballades de l’Aguilar, amb la Rapella, la Real, etc. I més enllà, el terme de Relleu, el Cabeçò, la mar, el Campello, Sant Joan, Alacant i, fins i tot, el cap de Santa Pola.

Quan va baixar el sol, aprofitàrem per pegar una volteta i asomar-nos al morro de la penya, per poder veure el poblet. Després, a sopar, i com no, a xarrar sota una nit estrelada magnífica. Allà dalt, amb una foscor quasi completa i amb el cel ras, la miríada d’estrelles es podia admirar perfectament i et feia pensar en móns paral·lels…

Entre mos i mos, cançó i cançó, traguet de vi i traguet de vi (”una botella per got”), passàrem una vetllada fabulosa, encara que, com va dir Kike: “no havia sentit tanta brutícia junta en menys de 24 hores”…

(Disculpeu este últim muntatge un tant cutre, pero no em vaig adonar que no agafava les fotos juntes…)

… valen más que mil palabras.

I si voleu una foto més, ací en teniu una des de l’apartament on estem.

Un rovell d’ou es pon per sobre de fosques serralades, allà on arriba la nostra vista. Muntanyes llunyanes de les quals ens separa un vast camp pla, ratllat per les pinzellades de tiralínies que dibuixen els vells camins i sèquies, que divideixen i uneixen, tot alhora, les gegantines taules de l’albufera.

Ara el pla té un color rogenc fosc, de terra humida i treballada, que d’ací a uns mesos tornarà gris i que reflectiria el rovell somort que s’amaga davant de nosaltres. Mentre, per sota d’aquell espill d’aigua, creixerà l’arrós i omplirà de vida l’albufera.

I al bell mig del pla, a la vora d’una petita caseta, que com moltes altres esguiten l’albufera de menudes taques blanquetes, hem passat uns magnífics dies de Pasqua, amb les mateixes costums de sempre: excursions, bones converses i bones cançons acompanyades d’una guitarra.

Els nostres ulls reflectien a la perfecció la mescla de fatiga i satisfacció del moment, en front d’aquell sol taronja intens que s’esvaia darrere les muntanyes. Uns ulls plorosos i endormiscats per la falta de son pero amb una lluentor especial: l’induïda per les gotes de morningstar que portaven dins del cos, i que sempre animen l’esperit.