Té igual, curt o llarg…

L’infatigable despertador sonà a l’hora prevista: les nou i mitja. El dia havia amanegut emboirat i tal vegada els plans de la nit anterior d’anar a un Lloc Secret s’esvairien.
- Anem a eixir d’excursió?
- És que no m’apeteix.

La negativa i la son va fer que ens quedàrem un poc més en el llit. En alçar-nos, el dia va avançar com un diumenge normal: dutxa, anar pel pa, pel periòdic, un desdejuny de torrades amb mermelada de ciruelos (aquella cassolana que vam fer per l’agost) i, després, passar el matí tranquil·lament llegint.
Però, la boira havia estat escampant segons passava el matí, deixant pas a uns radiants llamps de sol que renovaren els ànims d’eixir.
- Ens anem?

Fora bufava un vent gelat i, estacats en el sofà, feia gossera anar-se’n: “No. Si. No. Jo tinc igual”. Al remat, amb el polar ben posat, els bastons de caminar a la mà i un poc d’esperança, marxàrem cap a la recerca de Tresors en un nou Lloc Secret. No teníem molt de temps, era quasi la una i havíem de tornar a temps per dinar.

Vam deixar el cotxe prop del Lloc. Caminàrem entre angilagues, coscolla i altres matolls, un tant erràtics perque desconeixiem el lloc exacte on podríem trobar algun Tresor. Una telefonada ens va apropar-hi.
- Mira! Ací segur que n’hi ha algun tresor. Es veuen restes variades.

En efecte, al poc de temps va amanèixer un Tresor. I un poc més enllà, un altre. Era ja tard i vam haver de tornar, però, almenys no tornàvem de buit i la ilusió estava molt viva. Tornaríem.
Per la vesprada, els descobriments del matí van fer que viatjàrem de nou a un altre Lloc Secret, prop de l’anterior. Esta vegada el camí es va complicar molt més. Les angilagues i coscolles tenien molta més envergadura i s’havia d’anar amb molta cura per no eixir malferit. Quasi com una premonició de que les penes oculten alegries majors, els Tresors aparegueren baix de nosaltres, en major número que pel matí. De nou se’ns va fer tard i ens anàrem, posposant la recerca per a la setmana entrant.

Ahir, vam tornar a uno d’estos Llocs Secrets i encara regressàrem al poble amb més il·lusions: un company, d’especial talent caça-tresors, va descobrir un lloc on s’amagaven un grapat de Tresors i gairebé se’ns va fer de nit dins del matollar.

Ja tenim clar on està, és el nostre Lloc Secret.

Estava tot preparat al mil·límetre. L’Organització havia estat setmanes planificant-ho tot per a que no quedara cap cosa per nugar i ben embastada. El protocol establert marcava les passes que havia de seguir cadascú, punt per punt, individualment o en grup, fins a un nivell que ho feia esgotador i estresant. Però, o es feia així o no es feia.

La vesprada del dissabte era el moment. Els dos grups en que s’havien dividit les forces de l’Organització actuaren simultàniament. L’objectiu inicial era segrestar a M i S, els artífexs de l’atac al poble que es preveia d’ací a catorze dies. Les víctimes potencials del seu atac eren vora les tres quartes parts del poble. Una barbaritat.
Les sis de la vesprada era l’hora convinguda. Els dos grups, H i D, actuaren ràpidament i aconseguiren reduir sense problemes als enemics. Bé està dir que dos membres de l’Organització s’havien infiltrat entre els enemics i aixó va facilitar el segrest. A més, M i S van oposar poca resistència, tal volta perque es van veure rodejats de seguida o tal volta perque s’esperaven alguna cosa…

Siga com siga, el grup H es va portar a S a la seua base en les muntanyes, per tal d’interrogar-lo sense cap problema. El grup D, agafà a M i se l’emportà més propet, a la base més propera al poble per poder controlar si hi havia alguna reacció. L’eixida del poble, malgrat la intensa organització, va estar a punt de ser un fracàs perque un camió intentà neutralitzar l’eixida bloquejant el camí. Milagrosament, tot va quedar bé.

Conten que, allà en les muntanyes, l’interrogatori de S va eixir prou bé: tranquil, relaxat i fluït. El de M diuen que va ser un poc més atrafegat; va oposar més resistència i va fer que el grup D hagués d’esforçar-se més.

Finalment, l’Organització va traslladar als enemics a un punt comú per a que un Jurat popular, constituït per un sector del poble, jutjara si les accions que planejaven S i M mereixien ser castigades.
La rebuda va ser molt calenta. Crits, trons i palmes es sentiren per tot el poble. La situació es va animar molt, la temperatura pujava, els crits cada vegada eren majors i els enemics es sentien rodejats. Fins i tot l’Organització va haver moments que es va inmiscuir en excés i li va furtar el protagonisme als autèntics protagonistes. Eren moments de descontrol.

El Judici va durar més de sis hores pero, al remat, S i M van quedar absolts. El poble va pensar que eixe atac no era mereixedor de la pena, com era d’esperar…

Va ser el dia D. El dia de la Despedida.

Dedicat, com no, a Sergio i Maria.

——————————————–

Altres històries de la col·lecció:

• Sota l’asfalt (conte)
• Ella (relat)
• La vaca que no riu (rondalla)
• … i moltes més!

Són les set del matí. El despertador sona i em diu: “Pedro, son las siete y siete”. Després d’un temps remoló, m’alce, m’arregle, em prenc un cafenet i agafe el cotxe per a abaixar a la faena.

El camí de Sella a la Vila és tranquil, no em trobe en cap cotxe-tortuga i arribe en poc més de deu minuts. De cara em creue amb els de sempre: l’obrer, el de la tenda, el panader, etc. uns per a començar la seua jornada i altres que l’acaben.

Per la carretera nacional el trànsit no és tan fluid. El camió de “La Vila neta” fa cua i jo soc el sext, raó per la qual desistisc de buscar un adelantament massiu. Després de tres quarts d’hora de viatge, arribe a la Uni…

——————————————–

De seguida em lleve estos pensaments del cap i disfrute del paisatge que tinc davant els meus ulls. Estos dies estic de vacances i ara mateixa deuré estar en el Mirador de Ordiales, al mig del Parc Nacional de los Picos de Europa. Bé, tot açó si no està ploent…

Resulta que ara mateixa és divendres i són les 17.05h de la vesprada. Però, la tecnologia em permet fer este tipus de maganyes…

———————–

Al final, ni Ordiales ni res. Hi havia una boira tan densa que ens vam haver de conformar amb quedar-nos al començament de la ruta…
En teoria, a la meua esquena tinc l’espectacular Lago Enol pero… algú el veu?

No hay combustible. En las gasolineras se agolpa la gente a la espera de las últimas gotas de carburante. Las trifulcas empiezan a sucederse entre gente impaciente que ve que no podrá ir al trabajo en los próximos días. O a visitar a la familia este fin de semana.

Hay huelga de transportistas. No solo es el combustible lo que escasea, los alimentos o los repuestos para las fábricas también. El país es un caos. Empieza a cundir el pánico y los ciudadanos saquean los supermercados para llenar sus neveras y despensas. Nadie sabe cuanto podrá durar esta situación y nadie quiere que le coja desprevenido.

No hay alimentos. Los mercados de abastos están cerrados. Apenas un par de puestos abren sus puertas, vendiendo restos de la semana pasada. El frutero, para no perder la costumbre, reparte de manera gratuita algo del perejil que tiene plantado en su casa, como ha hecho siempre con la gente que le compraba fruta. No hay carnicerías ni pescaderías abiertas, aunque el tipo de la ONCE no ha dejado de ir: su género no es perecedero.

No hay repuestos. Han dejado de fabricarse bolis Bic porque no llegan las tapas. Las fábricas están eliminando turnos de trabajo y alguna ya va a empezar a hacer alguna regulación de empleo temporal. La gente, que no puede acudir al trabajo, lo que hace es ir al supermercado a cargar con lo poco que queda. O se agolpa en las gasolineras en busca de algo de combustible. La situación se convierte en una espiral de histeria y caos.

El país está en crisis. Todo es un desastre… Menos mal que hay fútbol. Menos mal que está la Eurocopa.

Menos mal que España ganó 4-1.

Açó era que no era, un xicotet mas perdut en mig de les serres i acaronat per les punxoses penyes d’Aitana. Allí hi vivia un humil maser amb la seua família i els seus animals. Li deien Blai.
El maset, fet de pedres sense traballar i alçat gràcies al treball dur dels avantpassats de Blai, tenia un gran corral on es criaven conills, gallines, cabres i, fins i tot, vaques i bous. Era un corral enoooorme, molt més gran que la senzilla caseta vora la qual estava i en la qual la vida transcorria assossegada i en pau.
En el corral, com que hi havien molts animals, estos havien aprés a cuidar-se i organitzar-se pel seu compte, ajuntant-se en grups heterogenis per tal d’establir unes regles de convivéncia i viure tots en pau i harmonia, encara que sempre per damunt de tots estava Blai, el maser, a qui ells cridaven familiarment el senyoret.
Per aquell temps l’autoritat entre els animals era la vaca Mumu, que tractava de fer la seua faena el millor que podia pero que moltes vegades els assumptes del corral la superaven. Un dia era l’agrupació de gallines que protestava perque no podien pondre tranquil·les, altre eren queixes generals perque les cabres destrossaven marges i camins allà per on passaven, etc. Al remat, eren un munt de problemes els que havia de solucionar.

Però, aquell dia el que li va molestar va ser altra qüestió. Resulta que un nou grup d’animals del corral, format per espècies d’alló més variades (des d’el cavall fins al conill), pensava que les coses en el corral no funcionaven com calia, i li havia fet una demanda a Mumu que no sabia com resoldre. Aleshores, se’n va anar a buscar a son tio el bou Bastó per demanar-li ajuda, coneixedora de que en aquest cas el senyoret no sabria ajudar-la.
- No patisques, Mumu, jo tinc confiança en eixa gent i ja parlaré amb ells - va dir Bastó amb la seua veu ronca y greu.
- Moltes gràcies tio, i mira que eres bo…

Al moment, Bastó se’n va anar a parlar amb Giulia, la gallina d’aquell grup que havia molestat a Mumu, a qui coneixia de ben petita.
- No molesteu ara a Mumu que és época de creixement i no podem disgustar-la, no siga que la llet se li faça roïna! - li va dir prou enfadat el bou a la gallina.

Giulia, encara que sabia que el grandot Bastó no tenia raó, amb un poc de por, va esperar que passara l’época de creixement i de seguida va continuar, junt a la resta d’animals, amb la seua dedicació per a que el corral es convertira en el lloc on tots vullgueren viure.
Poc a poc les coses s’adreçaren i tornaren a la normalitat. La vaca va haver de resoldre pel seu compte la demanda que li plantejaren, a banda de moltes altres que sorgien per viure en aquell corral taaaaan gran. Així, la vida allí va anar millorant dia a dia…

Conten que Mumu va haver de treballar de valenta per tindre tot el corral content, i que gairebé ho va aconseguir. També diuen que el rude Bastó va acabar venut a un carnisser del poble , pero eixa és altra história…

- Fi -
—————————————————————————————-
Dedicado a todo aquél que leyere y entendiere…
(les fotos estan tretes de la web http://www.pbase.com/rotalbar/masias)