Té igual, curt o llarg…

En el número 29 de la revista Jaç apareix com a tema principal una interesant entrevista al músic Agustí Fernàndez. Aquest pianista mallorquí, del qual havia sentit parlar en altres revistes, fa música “improvisada”, una clasificació musical que desconeixia amb eixe nom tan ampli, pero que en el fons és tan explícit que podria imaginar-me el que fa.

Dic que l’entrevista és molt interessant especialment per les reflexions que fa el músic al voltant de conceptes relacionats amb la improvisació, com poden ser la varietat, la repetició, la llibertat ( el “todo vale”), la creació, etc. Però, en especial em va agradar molt una resposta sobre els “prejudicis” del públic:

jaç: [...] sent com és una música tan abstracta, primer cal lluitar contra els prejudicis que pugui tenir el públic.
A.F.: Sí, però si assisteixes a un concert de música improvisada amb el cap obert, sense prejudicis, si et deixes endur per la música, pot se que no t’agradi, però també pot ser que t’interessi. Els prejudicis són tant personals com col·lectius, perquè hi ha unes músiques que dominen i són més accessibles perquè els codis estan més estesos. A mi m’agrada que, després d’un concert, vingui algú i em digui: “No he entès res, però m’ha encantat”. Perfecte! Aixó vol dir que potser no coneixes el codi o llenguatge, però que hi ha alguna cosa que t’ha arribat, potser el sentiment. La resta és una qüestió de costum.

- - - - -

Em pareix una resposta fabulosa. És el que jo pretenc dir sempre a la gent que em diu que no entén el jazz. I què?. A tu t’agrada?. Pues magnífic!.
Hi han músiques el llenguatge de les quals és ben conegut, però si vols “entendre” el codi d’altres músiques, com el jazz, has de saber que serà un esforç i, o t’endinses en el seu vast món musical (harmonia, història, escales…) o, el més important, escoltes jazz sense parar!.

Este disc me’l va deixar un amic fa moltíssims anys, per l’època en que Sejazz començava a caminar, farà uns huit o nou anys. Diguem que van ser un parell de coincidències les que van fer que arribara a les meues mans: primer, que Daniel Flors va ser el mestre de guitarra, en València, del meu professor particular, en Alacant; i segon, resulta que el que fèia de “mànager” de Sejazz per aquella època, l’amic Jose Luis (el “Practic”), coneixia personalment a Daniel Flors perque tots dos són de Sueca!. Xé!, que “el mundo es un pañuelo“.
En fi, com vos haureu imaginat, l’amic que em va deixar el disc va ser Jose Luis, i ho va fer amb el comentari de: “És extrany i al principi no m’agradava, pero ara crec que està molt bé.” I en efecte, a mi també em va parèixer extrany de primeres, pero alguna cosa em va enganxar.

When least expected és un disc relativament eclèctic: un disc de post-bop amb tocs de latin i un poc de funky. En general són peces prou arranjades, algunes per a formacions relativament grans, i en les que destaca un estil que a mi em recorda a la música clàssica impresionista. Tal volta açó siga el que suggereix eixa extranyesa de què parlava abans, pero és que tant les cançons com els solos (especialment els de Flors) tenen eixe caire. O bé, tal volta l’extranyesa siga per eixos acords “no funcionales” o la “renuncia a la tonalidad” de la que parla en la seua web.

Al disc participen, a banda de Dani Flors a la guitarra, noms conegudíssims de, diguem-ne, l’escena jazzística valenciana i que, a més, conec personalment gràcies a la Big Band de la UA. Són: Ramón Cardo (saxo alt i soprano), Pierre Leon (clarinet), Santi Navalón (piano), Mario Rossy (baix), Juanjo Garcerá (batería), M. Ángel Bosch (trompeta), Jesús Santandreu (saxo tenor), Francisco Blanco “Latino” (saxo baríton) i alguns més.

El disc té 9 peces, de les quals destaque:
Llegir mes »

A pesar de llevar bastante tiempo en el mundo este del jazz, sigo haciendo caso de esas listas del estilo de “los 100 discos indispensables” o similar. Este disco, de hecho, pertenece a una de esas listas, aunque antes de comprármelo hace un par de años me preocupé de conseguirlo a través de un conocido, para saber si de verdad era imprescindible.

Y bien, puede que sí lo sea. Ornette Coleman fue uno de los padres del free jazz y en este disco, del 1959, muestra los comienzos del estilo. A mí la verdad es que el free no me mata, y en la mayoría de ocasiones me supera, pero aquí, donde se podría decir que la música es un bop que “rasca la fita” del free jazz, mola.

The shape of jazz to come, como he dicho, es una especie de casi-free. Melodías un tanto disonantes, armonías poco ortodoxas o desdibujadas (a lo que contribuye la ausencia de un instrumento armónico, como el piano), cierta libertad en el ritmo o el tempo, y un aparente desacompasamiento de los músicos en los temas, en lo que se podría interpretar como una aproximación a la libertad individual a la hora de tocar.
En el disco acompañan a Ornette Coleman (al saxo alto) otros grandes de free jazz, como son: Donald Cherry (corneta), Charlie Haden (contrabajo) y Billy Higgins (batería).

De los seis cortes del disco destaco:

Llegir mes »

Quan vaig començar en açó del jazz no coneixia ningú que també li agradara i amb qui compartir impressions. O el més important, que m’informara sobre músics, estils, etc. És per aixó que vaig anar comprant-me poc a poc algun llibre sobre la història del jazz (en tinc cinc o sis), fins a aquest que em va regalar Àngels fa temps i que és particularment diferent.

La Fuga, de Pascal Blanchet, és en veritat un àlbum il·lustrat, una d’eixes obres que no saps si catalogar com a còmic, conte o, simplement, llibre. Conta, sense gairebé paraules, la història d’un pianista de jazz, la vida del qual va evolucionar de manera paral·lela a la de la música que feia: de l’esplendor i diversió als anys 40 (bebop-joventut) fins a l’oblit i declivi dels anys 70 (pop rock-vellesa).

En conjunt, tot el conte té un caire trist i amarg, o senzillament emocionant, al que tal volta contribueixen les figures com ombres estilitzades o la gama de colors emprada per l’autor: tan sols el marró, amb diferent intensitats, i el vermell, quan vol destacar alguna cosa.
Amb el rerefons de la música, l’evolució del protagonista és en realitat com la de tots nosaltres: cerca del destí, trobada de l’amor, la professió, la família, la mort… I per aixó t’acaba “tocant la fibra” i tens eixa sensació de tristor al final. Però, encara que parega contradictori, tanques el llibre amb un tímid somriure, una extranya alegria consecuència de una curiosa “remenor” interna que et fa pensar: uau!…

Una sèrie de coincidències van fer que em comprara este disc només eixir: com no, una ressenya perduda en algun lloc; un pensament d’aquella època que m’animava a comprar alguna cosa de jazz fet ací; i per últim, crec que Miquel m’havia parlat molt bé de Llibert Fortuny, a qui coneixia després de la seua estància en Barna.

En fi, que em vaig comprar el disc i recorde que la “primera escucha” em va deixar un tant descolocat. No m’esperava eixa distorsió, eixos ritmes sincopadíssims, eixos talls entre frases, etc. Pero clar, la segona vegada l’agarres amb altra perspectiva i, segons vas escoltant-lo, poc a poc te n’adones de que és… brutal!.

Revolts és pura energia, pura intensitat, materialitzada per una espectacular força en les interpretacions o per un sorprenent “lirisme” en els solos. És un jazz-rock gens monóton, que igual s’aproxima al pop, al funk, al hard rock o al free jazz (amb aire de M-Base) i que mai et deixa indiferent.

Els components del quintet elèctric són: Llibert Fortuny (saxo alt i efectes), David soler (guitarra, samplers), David Mengual (baix), Dani Domínguez (batería) i Quim Puigtió (hacker sonor). Com es veu, tres dels músics “toquen” aspectes relacionats amb efectes i samplers, i és que la distorsió i altres sorolls banyen totes les cançons, encara que mai és de manera gratuïta, és a dir, no pretenen impresionar ni resultar “efectistes”, sino que formen una part més de les composicions.

Dels 10 temes del disc destaque els següents, encara que haguera pogut destacar-los tots:

Llegir mes »