Te igual, curt o llarg…

L’altre dia dinava soles en un fast food decorat amb cartells de pel·lícules de Hollywood. La que em va tocar a mi era “El curioso caso de Benjamin Button”, o com vaig llegir mentalment: “El curioso caso de Bényamin Báton“.

De seguida el que es va convertir en curiós no era el cas del protagonista de la pel·li, sino el seu nom: tot estava traduït llevat d’aixó.
Per què en Espanya tenim la costum de doblar i traduir les pel·lícules pero els noms es queden en anglés o la llengua que siga?. No podria haver-se anomenat Benjamín Botón?. Doncs sí, per què no?.

És possible que l’autor, escriptor, guionista… pose els noms als seus personatges amb una intenció particular (em ve ara al cap el nom de Pomponio Flato) i per aixó calga mantindre’ls en la seua llengua original; però mira, que em va sorgir la pregunta i ja vaig tindre el cap ocupat tot el dinar…

El passat diumenge va eixir en el diari Información este article d’opinió d’Enrique Giménez, titolat A favor de Babel. A banda de per la proximitat a l’autor, en general m’agrada qué i cóm escriu, i si tinc oportunitat d’agafar el diari del diumenge, el llig. Bé, esta vegada va ser una recomanació, pero…

L’article parla de la discusió sobre el bilingüisme arrel del Manifiesto por la lengua común, signat per una serie d’intelectuals (Vargas Llosa, Fernando Savater, Albert Boadella, entre d’altres). Justament el divendres passat Savater escrivia sobre el mateix assumpte en El Pais, i de les seues paraules trac un parell de conclusions: primer, que cal llegir-se el Manifest per opinar seriosament sobre ell, perque com sempre, les interpretacions dels mitjans de comunicació i d’altra gent poden ser prou diferents. I segon, em pareixen molt raonables els seus arguments i coincidisc en molts punts, pero pense que es remenar massa l’assumpte (com diu Amparo) i que, tal volta per “deformació personal”, hi han entre línies coses que no m’agraden.

Eixe tan nomenat dret a que els fills estudien en castellà crec que és més un “NO vull que estudien en català” que no un “vull que estudien en castellà”. En fi, que óbviament jo estic més amb el primer article, el de Enrique Giménez, perque si uns i altres no foren tan cabuts i tan pesats (adjectius que són intercanviables entre les parts) la qüestió del bilingüisme –evite dir el problema- es podria solucionar d’una millor manera.

Un poc “de chiripa” he arribat a llegir este article d’opinió d’Albert Branchadell, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, aparegut el divendres passat en el diari El Pais.

Crec que val la pena llegir-lo. Hi estic totalment d’acord: si defenguérem totes les llengües espanyoles com a tal, guanyaríem diners, tant els nacionalistes unificadors com els nacionalistes separadors.