Té igual, curt o llarg…

Des de fa uns mesos, bastants, estic llegint-me El Quijote poc a poc, amb calma. Ho faig així perque no puc negar que és un esforç, pero també per tal “d’assaborir-lo” bé; crec que és la millor manera de llegir-ho.
Ja arribarà el dia en que li dedique una entrada íntegra, pero la qüestió és que ahir, en un dels magnífics diàlegs entre els personatges (”tanto por el contenido como por el continente”), vaig llegir una frase que em va recordar moltes converses compartides.

Es tracta de l’assumpte de la telebasura, de qui té la culpa de que estiga tan present en les programacions. És cosa de les cadenes de televisió (i altres mitjans) que les programen? O és cosa del públic en general, que ens agrada conèixer les misèries dels altres?
Està clar que els dos tenen part de culpa i que la situació es quasi un cercle viciós. Però, jo sempre he pensat que les cadenes de televisió tenen una part més important de culpa. Crec que si totes deixaren de fer eixe tipus de programes al final ens acostumaríem i deixaria d’agradar-nos.

Tornant a El Quijote, es veu que per l’època de Cervantes ja tenien un problema paregut pero amb les obres de teatre. El cas és que, en el capítol que llegia ahir, dos personatges parlen sobre el tema queixant-se de la falta d’obres “que llevan traza y siguen la fábula como el arte pide” i que en general, les obres que “ahora se usan, así las imaginadas como las de historia, todas o las más son conocidos disparates […] y, con todo eso, el vulgo las oye con gusto y las tiene y las aprueba, por buenas…“.

En fi, que després de queixar-se de l’excés d’obres absurdes, un dels personatges conta una conversa que va tindre amb un actor i diu la frase de què parlava al començament. El cas és que resulta ser d’una opinió pareguda a la meua: que els mitjans de comunicació tenen més part de culpa en este problema.

>> Por ésas digo -le repliqué yo- [parla de tres obres “que admiraron, alegraron y suspendieron”]; y mirad si guardaban bien los preceptos del arte, y si por guardarlos dejaron de parecer lo que eran y de agradar a todo el mundo. Así que no está la falta en el vulgo, que pide disparates, sino en aquellos que no saben representar otra cosa.”<<

Fa uns mesos em vaig llegir el llibre El economista camuflado, de Tim Harford, pero al seu dia no vaig trobar interessant dedicar-li una entrada i ho vaig deixar estar. Però, fa uns dies em va vindre al cap per raons que ara després comentaré.

El llibre és d’eixe tipus que es podria calificar com “divulgatius” i, en este cas, el que l’autor ens explica són qüestions bàsiques (i no tan bàsiques) sobre economía, analitzant des d’un punt de vista económic aspectes tan diversos com la sanitat, la globalització, la competència, la situació dels països pobres, la contaminació en les ciutats, els preus, els aranzels, el creixement de Xina…
De vegades costa d’entendre el que se’ns explica pero, encara que no siguem experts en la matèria (a mi estes qüestions económiques sempre m’han costat d’assimilar) el llibre resulta perfectament inteligible per a qualsevol. Molt interessant.

Una de les coses que recorde, i que és la que em va vindre al cap fa uns dies, és una frase sobre els preus. Deia una cosa així com: “El precio de una cosa es igual o superior a lo que ha costado de producirse e igual o inferior al valor que le da el cliente“. És possiblement una obvietat, sí, pero cal tindre-la en compte.
És a dir, un cotxe que ha costat 6000 euros de fabricar me’l vendran per eixe preu o més, posem per exemple 10000€. Si jo considere que el cotxe val 15000€ (per la comoditat, consum, seguretat, etc.) trobaré que és una ganga, pero si per a mi val 9000€ no me’l compraré. Evidentment.
I per què em va vindre açó al cap? Doncs pels preus de la piscina… Vaja per davant que jo la piscina no la gaste molt i que tal volta no tinga molt a dir, pero bé…

L’entrada de la piscina costa 1.70€ pero, quin és el valor que li donem com a clients? En El economista camuflado s’explica una “estratègia” que segueixen algunes empreses per conéixer este valor del client cap al producte. Bàsicament consisteix en posar preus diferents a dos productes que costen quasi el mateix de fabricar pero que tenen alguna distinció. Harford ho explica amb l’exemple d’un tallat i un capuccino. El primer 1€; el segon 2€ (no recorde les xifres exactes). Però, a ells els costa de fabricar quasi el mateix.
Segons les vendes de cadascun, l’empresa podrà saber si els seus client són més sibarites o elitistes i no els importa pagar més per un poc de distinció, o si miren molt pel preus dels productes.

Ara passant al cas de la piscina, suposem que fem una “Setmana del bany de sol i de piscina“, i baixem el preu a 1€ només. Teòricament el cost de manteniment és el mateix durant eixa setmana que en la resta de l’any.
Així, si al llarg d’eixa setmana el número de gent que acudeix a la piscina és el mateix de sempre, podrem suposar que el client de la piscina és fidel i no l’importa, o no té més remei, que pagar més per eixe servei (potser pagaria fins i tot més). Ara que, si durant eixa setmana la piscina s’ompli de gent, cabria pensar que els clients sí que es fixen en els preus i consideren que el servei no val 1.70€.
Per tant, amb estes “estadístiques” es podria fer una estimació més acurada de quin podria ser el preu de l’entrada “óptim”…

Bé, ja sé que açó, igual que alguns altres exemples del llibre, son reduccions simplificades de les situacions reals i és possible que no funcionaren pero… qui sap?

Va ser fa unes quantes setmanes, en el programa de La 2 “Página2” (diumenge a les 20:45h), on vam veure una entrevista a Eduardo Mendoza en la que parlava del seu últim llibre: El asombroso viaje de Pomponio Flato, i ja ens va parèixer que podria estar bé.
Dit i fet, per al Dia del Llibre, Àngels “ens” el va regalar.

El asombroso viaje... ens conta la història de Pomponio Flato, un estudiós del segle I d.C. que viatja en busca d’aigües amb propietats fantàstiques i que, en un dels seus vaitges acaba en Nazaret, on es veu “obligat” a investigar la mort d’un noble de la regió.

El llibre és tot una ironia i un destrellat (pareix ser que és marca del autor) que es pot comprovar en dos detalls, que done com a exemple. De primeres, el nom del protagonista està relacionat amb que, després de beure un aigua suposadament miraculosa, li entra una “pertinaz diarrea” que escampa olorosament per onsevol.
Per altra banda, altre detall és que l’acusat de l’assasinat és José de Nazaret, el fuster de la ciutat, i és el seu fill Jesús qui contracta, per ordre de sa mare Maria, a Pomponio per a que demostre la inocència de son pare. Vos sona la família?.

Amb eixes dades vos podeu imaginar: un llibre policíac al cap i a la fi, pero irónic i divertit, que de vegades et fa riure en veu alta amb algunes de les esperpéntiques converses o situacions.
En fi, totalment recomanable, curtet i fàcil de llegir, desficaciadament realista i irreverentment bíblic!

Ja fa uns quants dies que roda per la Cabilogosfera este meme. Primer va ser Àngels i després Amparo i Clareta. Ara agafe jo el relleu.
Em pose a pensar i poc a poc van venint records de llibres, molts, que he llegit quan era més menut. Potser esta entrada es faça llarga pero és que en ma casa hem llegit prou entre el meu germà gran i jo, i mai ha faltat algun llibre. Els seus llibres me’ls llegia jo i al revés.

- De contes infantils no en tinc molts records, encara que em ve al cap un que era com una especie de diccionari, curtet, i on la definició de cada paraula anava acompanyada d’un dibuixet. Recorde, veges a saber perquè, la paraula “añorar”. És curiós pero només eixa. Em deguera impactar per alguna raó. Els dibuixos eren amb animals, i els protagonistes eren un gat, un burro i algun més. Sé que teníem altres contes amb eixos dibuixos, pero el record és molt llunyà…
Ah! Com no, també recorde els contes de Teo. En la granja, en el circo, en el zoo… Pense que era ma mare qui ens els llegia.

- Després crec que el primer que recorde són els cómics. De Zipi y Zape i Mortadelo ho teníem quasi tot, encara que el que recorde amb més enyorança és Tintin. Em vaig llegir tota la col·lecció milers de vegades i no sabria dir quin era el meu preferit. Tots eren boníssims. Potser em quede amb la serie: “Las 7 bolas de cristal” i “El templo del sol”.

- També recorde adaptacions infantils de clàssics d’aventures: Salgari, Julio Verne, R. L. Stevenson, etc. Em venen al cap llibres com “El corsario negro”, “La isla del tesoro”, “Los hijos del capitán Grant”, “Moby Dick”, “La flecha negra”… Eren llibres curtets, d’eixos de la “lletra gran” i molt entretinguts.

- Altres que em venen ara al cap, i que també m’agradaven un muntó, eren aquells de “Elige tu propia aventura”, en el que tú decidies com volies que continuara la història, triant entre diferents opcions que anaven botant de pàgina en pàgina fins arribar a un final no sempre feliç…

- Després van arribar els llibres de misteri, que no han deixat d’agradar-me fins ara, que continue amb Mankell o Camilleri, per exemple. Recorde una col·lecció d’Anaya, classificada per géneres (Aventura, Misteri, Ciència-ficció, etc.), amb uns llibres de tapa dura i portada blanca. Amb ells vaig conéixer als detectius més famosos com Sherlock Holmes o Rouletabille, o grans històries d’aventures com “Robinson Crusoe” o “El prisionero de Zenda”.
Altres llibres de misteri que recorde, encara que d’altra col·lecció són, com no, els d’Agatha Christie. Tots molt pareguts pero que sempre t’enganxaven.

- I ja més majoret va arribar la literatura fantàstica medieval, a la que va contribuir aixó de jugar a rol. Com no, imprescindible, El Señor de los Anillos. Algú es riurà pero recorde que quan me’l vaig acabar vaig plorar. En serio.
També d’este estil recorde les interminables històries de la Dragonlance, amb totes les seues variants: cróniques, aventures…

I bé, encara podria afegir alguna cosa més si furgue un poc més en la memòria. Pero ja n’hi ha prou. Com veieu, llibres d’aventura a porrillo…
Ara, si algú vol agafar el relleu, des d’ací passe este meme per a que aneu contant-nos els vostres records lectors d’infantesa…

Impresionante. Es un comic? Sí. Es un libro? Pues… también. Es los dos en uno, o mejor dicho, es un documental.

Gorazde es un regalo del amigo Miguel que he estado “devorando” durante poco más de una semana antes de irme a dormir. El que haya tardado tanto tiempo en leer un cómic se debe a que valía la pena detenerse a revisar los dibujos: detallados, realistas, crudos, excesivamente explícitos en ocasiones, sencillos en otras. Geniales. Por no hablar de la historia, que obligaba a pararse a pensar bastante a menudo.

Gorazde es una ciudad de Bosnia oriental que vivió prácticamente sitiada por los serbios durante la guerra de Yugoslavia de hace poco más de 15 años. Era teóricamente una Zona protegida por las Naciones Unidas después de los primeros ataques serbo-bosnios, pero que se convirtió durante la guerra (junto con otras zonas como Sbrebenica o Zepa, que acabaron arrasadas) en una de las zonas más peligrosas de Bosnia.
Joe Sacco, periodista estadounidense y autor de la historia, nos cuenta cómo fue la vida allí durante la guerra, de manera “casi” objetiva y en un estilo que está a medio camino entre la entrevista, el relato y el documental, y que pudo reconstruir gracias a su estancia durante unas semanas en la zona.

A través de algunos flashbacks insertados en el momento oportuno, Sacco nos va poniendo en situación y nos explica las causas que llevaron a los bosnios a esa guerra, los conflictos existentes entre pueblos ya en la II Guerra Mundial, las primeras declaraciones de independencia de Croacia o Eslovenia y el posterior inicio de las hostilidades entre bosnios.
El resto de la historia se reconstruye a través de las entrevistas que pudo realizar a algunos musulmanes de Gorazde que sobrevivieron a los ataques serbo-bosnios, y relata detalles de la vida allí: la escuela, la generación de electricidad, la vida en sociedad, las relaciones con los serbios antes de la guerra, el olvido de la zona por los medios de comunicación (”en favor” de Sarajevo), la importancia de los cigarrillos, etc.

Cabe destacar, por la crudeza de las ilustraciones y la barbarie de los hechos, las reconstrucciones de episodios como el primer ataque a Gorazde, las matanzas y huida de Sbrebenica, la hambruna y las peligrosas odiseas entre montañas heladas en busca de alimento, etc. Son capítulos en los que lees, te paras, piensas, analizas los dibujos, lees… son capítulos en muchos momentos escalofriantes.

En definitiva, el libro es brutal, tanto por la historia que narra como por la manera: el cómic. Puede que ésta sea la razón que lo hace, si cabe, más impresionante, ya que el dibujo, que no llega a ser una fotografía pero que cuenta algo más que la palabra desnuda, nos permite imaginarnos un trasfondo y un entorno desolador.