Per si algú no ho sap, este divendres a les 22.00h toquem en Benidorm, a l’aire lliure en el Anfiteatre Óscar Esplá (en el Parc de l’Aigüera, baix, quasi al costat de l’Ajuntament).
Animeu-vos que el concert serà prou entretingut. Estem preparant un repertori ben mogudet (i difícil). Vos esperem!.
Cuando empecé a escuchar jazz no tenía mucho criterio para la selección de discos y por eso no me atrevía a comprame casi nada. Este disco se lo compró Miguel, al azar, supongo que porque habíamos oido que Coltrane era un grande, y me lo pasó diciéndome que era muy bueno. Yo me lo grabé en una musicassette y, ciertamente, me pareció genial. Entre que me gustó mucho y que era de lo poco que tenía, lo escuchaba tan a menudo que he llegado casi a poder cantar los solos de memoria. Casi, digo.
Años más tarde, cuando ya tenía algo de criterio (y las cintas de cassette habían “pasado a mejor vida”), me acordé de este disco y estuve buscándolo por tiendas para comprármelo. Me costó pero, al final, lo encontré.
Giant steps pertenece a la etapa bopper inicial (1959) de John Coltrane, uno de los Diez Músicos, con mayúsculas, a destacar en la historia del jazz. Junto a él, completan el cuarteto Tommy Flanagan al piano, Paul Chambers al contrabajo y Art Taylor a la batería (en Naima cambian dos músicos: Winton Kelly al piano y Jimmy Cobb a la batería, en lo que sería la semilla de su famoso cuarteto posterior).
Como digo, este disco es auténtico bop. Canciones de tempos rápidos, melodías difíciles, armonías algo complejas y, como no, solos frenéticos o ratoneros, como diría una conocida (especialmente con las conocidas “láminas de notas” de Coltrane). De hecho, muchas veces me he puesto este disco “a toda paleta” en el coche, cual macarra bakalatunning, flipando por un tubo.
La verdad es que destacaría los siete cortes del disco pero, por no ser pesado, me quedaré solo con estos:
Llegir mes »
En el número 29 de la revista Jaç apareix com a tema principal una interesant entrevista al músic Agustí Fernàndez. Aquest pianista mallorquí, del qual havia sentit parlar en altres revistes, fa música “improvisada”, una clasificació musical que desconeixia amb eixe nom tan ampli, pero que en el fons és tan explícit que podria imaginar-me el que fa.
Dic que l’entrevista és molt interessant especialment per les reflexions que fa el músic al voltant de conceptes relacionats amb la improvisació, com poden ser la varietat, la repetició, la llibertat ( el “todo vale”), la creació, etc. Però, en especial em va agradar molt una resposta sobre els “prejudicis” del públic:
jaç: [...] sent com és una música tan abstracta, primer cal lluitar contra els prejudicis que pugui tenir el públic.
A.F.: Sí, però si assisteixes a un concert de música improvisada amb el cap obert, sense prejudicis, si et deixes endur per la música, pot se que no t’agradi, però també pot ser que t’interessi. Els prejudicis són tant personals com col·lectius, perquè hi ha unes músiques que dominen i són més accessibles perquè els codis estan més estesos. A mi m’agrada que, després d’un concert, vingui algú i em digui: “No he entès res, però m’ha encantat”. Perfecte! Aixó vol dir que potser no coneixes el codi o llenguatge, però que hi ha alguna cosa que t’ha arribat, potser el sentiment. La resta és una qüestió de costum.
- – - – -
Em pareix una resposta fabulosa. És el que jo pretenc dir sempre a la gent que em diu que no entén el jazz. I què?. A tu t’agrada?. Pues magnífic!.
Hi han músiques el llenguatge de les quals és ben conegut, però si vols “entendre” el codi d’altres músiques, com el jazz, has de saber que serà un esforç i, o t’endinses en el seu vast món musical (harmonia, història, escales…) o, el més important, escoltes jazz sense parar!.
Colorista, de Giulia Valle