Te igual, curt o llarg…

Entré en el “mundo del jazz”, hará unos catorce años, gracias a la bossanova, aunque quizás de manera un tanto peculiar. Entonces, el estilo musical de mi profesor de guitarra era el jazz y, a modo de práctica, para ejercitar unos acordes y ritmos, me pasó la partitura de una bossa: A garota de Ipanema.
La sonoridad de la canción en seguida me llamó la atención y debí de tocarla delante de algunos amigos. Al poco tiempo, Miguel me llamó por teléfono a casa y me dijo: “Ey, mira lo que he encontrado!”. Y al otro lado del hilo empezaron a sonar las canciones del disco de La Fusa, de Vinícius de Moraes y Toquinho. Y ahí empezó todo: ya tenía mi primer disco de jazz-bossa.
En fin, que me voy por los cerros de Úbeda y lo que quería decir es que, a pesar de conocer el jazz gracias gracias a la bossanova, apenas tengo discos de bossa, y los que tengo son en su mayoría recopilaciones… como este que comentaré ahora.

A bossa de Caetano es un recopilatorio de las “mejores” sambas y bossas tocadas y cantadas por Caetano Veloso. Pongo entre comillas lo de mejores porque eso, obviamente, depende de gustos, aunque la verdad es que en este disco todas las canciones son preciosas.
Por otro lado, sobre la diferencia entre samba y bossa la verdad es que no lo tengo claro. Yo simplemente diría que la samba es quizás más “movida y alegre”, con un tempo más alto, pero no sé si hay alguna otra diferencia más “musical”.

En fin, que el disco es un magnífico reflejo de lo que es la bossanova: melodías dulces y agradables, ritmos tranquilos y pegadizos, arreglos generalmente escasos (con guitarra y voz hay bastante) y canciones entonadas en una lengua que, por sí sola, ya canta: el portugués.

El disco tiene 14 pistas, la mayoría de ellas estándars conocidísimos, entre las que destaco:

Llegir mes »

Este disc me’l va deixar un amic fa moltíssims anys, per l’època en que Sejazz començava a caminar, farà uns huit o nou anys. Diguem que van ser un parell de coincidències les que van fer que arribara a les meues mans: primer, que Daniel Flors va ser el mestre de guitarra, en València, del meu professor particular, en Alacant; i segon, resulta que el que fèia de “mànager” de Sejazz per aquella època, l’amic Jose Luis (el “Practic”), coneixia personalment a Daniel Flors perque tots dos són de Sueca!. Xé!, que “el mundo es un pañuelo“.
En fi, com vos haureu imaginat, l’amic que em va deixar el disc va ser Jose Luis, i ho va fer amb el comentari de: “És extrany i al principi no m’agradava, pero ara crec que està molt bé.” I en efecte, a mi també em va parèixer extrany de primeres, pero alguna cosa em va enganxar.

When least expected és un disc relativament eclèctic: un disc de post-bop amb tocs de latin i un poc de funky. En general són peces prou arranjades, algunes per a formacions relativament grans, i en les que destaca un estil que a mi em recorda a la música clàssica impresionista. Tal volta açó siga el que suggereix eixa extranyesa de què parlava abans, pero és que tant les cançons com els solos (especialment els de Flors) tenen eixe caire. O bé, tal volta l’extranyesa siga per eixos acords “no funcionales” o la “renuncia a la tonalidad” de la que parla en la seua web.

Al disc participen, a banda de Dani Flors a la guitarra, noms conegudíssims de, diguem-ne, l’escena jazzística valenciana i que, a més, conec personalment gràcies a la Big Band de la UA. Són: Ramón Cardo (saxo alt i soprano), Pierre Leon (clarinet), Santi Navalón (piano), Mario Rossy (baix), Juanjo Garcerá (batería), M. Ángel Bosch (trompeta), Jesús Santandreu (saxo tenor), Francisco Blanco “Latino” (saxo baríton) i alguns més.

El disc té 9 peces, de les quals destaque:
Llegir mes »

No sé que té d’especial pero esta cançó m’encanta. Pero en tots els sentits de la paraula, inclòs el sentit “místic” d’encantar: “sotmetre a poders màgics”. Em ronda molt sovint pel cap i fa temps que vull posar-la ací. Hui m’he decidit.

Recorde que em va vindre especialment a la ment durant el viatge a Suïssa, concretament en el trajecte de tornada, a l’altura de Barcelona i ja de nit. Les llums llunyanes de la metròpoli i voltants me la van portar al cap. Sé que també en dies anteriors m’havia sorprès cantant-la, però en aquell moment, amb aquell paisatge de puntets de llum i perfils negres rectangulars, vaig tenir clar en què pensava…

La cançó es diu September i és de Beady Belle, de qui ja vaig parlar fa temps, i com dic, no sé que té d’especial. No sé si és la veu de la cantant, la melodia suau i preciosa, l’arpegi del piano suau i contagiós, etc. O igual és eixa frase de l’estribillo, senzilla i clara, que enclou una infinitat de significats: “Tonight there are people getting just what they need“, o “…they have forgotten to worry about tomorrow“…

Compte no vos dormiu abraçats per la cançoneta, perque en realitat, és quasi una cançó de bressol…