Té igual, curt o llarg…

Va ser fa unes quantes setmanes, en el programa de La 2 “Página2” (diumenge a les 20:45h), on vam veure una entrevista a Eduardo Mendoza en la que parlava del seu últim llibre: El asombroso viaje de Pomponio Flato, i ja ens va parèixer que podria estar bé.
Dit i fet, per al Dia del Llibre, Àngels “ens” el va regalar.

El asombroso viaje... ens conta la història de Pomponio Flato, un estudiós del segle I d.C. que viatja en busca d’aigües amb propietats fantàstiques i que, en un dels seus vaitges acaba en Nazaret, on es veu “obligat” a investigar la mort d’un noble de la regió.

El llibre és tot una ironia i un destrellat (pareix ser que és marca del autor) que es pot comprovar en dos detalls, que done com a exemple. De primeres, el nom del protagonista està relacionat amb que, després de beure un aigua suposadament miraculosa, li entra una “pertinaz diarrea” que escampa olorosament per onsevol.
Per altra banda, altre detall és que l’acusat de l’assasinat és José de Nazaret, el fuster de la ciutat, i és el seu fill Jesús qui contracta, per ordre de sa mare Maria, a Pomponio per a que demostre la inocència de son pare. Vos sona la família?.

Amb eixes dades vos podeu imaginar: un llibre policíac al cap i a la fi, pero irónic i divertit, que de vegades et fa riure en veu alta amb algunes de les esperpéntiques converses o situacions.
En fi, totalment recomanable, curtet i fàcil de llegir, desficaciadament realista i irreverentment bíblic!

No sé si un poc de conya perque des de fa un parell d’anys estic dedicant-me a tractar de recuperar uns bancals de parres i fer vi, peró per al meu aniversari em van regalar este llibre: La Bodega, de Noah Gordon.

De seguida em va recordar a altre llibre, La Catedral del Mar, possiblement perque la història transcorre en Espanya (Catalunya, concretament) i perque poc a poc veiem com prospera en la vida el protagonista del llibre. Bé, ja sé que comentar un llibre parlant d’altre és com no dir res, perque si no t’has llegit cap et quedes com Pere Fava (igual que estic estava), així que anem a parlar d’este…

La bodega és un llibre de lectura fàcil, fins i tot massa. És un text molt clar i sense molts artificis, cosa que de vegada fa que parega un poc “soso”.
La història, ambientada a finals del segle XIX, conta la vida d’un jove d’un poblet català qui, després d’haver-se vist obligat a marxar del poble, torna per a fer-se càrrec de la vinya de la seua família i amb un somni: fer un bon vi.
En general sorprén l’evolució del protagonista, qui prospera sense quasi dificultats des de que torna al poble. Aixó fa que moltes vegades la narració siga previsible, pero bé, també de tant en tant alegra pensar que les coses van “tal i com un les havia pensades”.
L’ambientació de la novel·la podríem dir que és regular: están tots els personatges que hi podrien estar (l’alcalde cacic, el germà obrer en la ciutat, la cunyada avara, la tenda del poble, el retor…) pero tampoc s’aprofundeix molt en les seues personalitats. De tota manera, sempre he tingut una sensació de nostàlgia agradable mentre llegia…

Com veieu, no és un llibre espectacular pero m’ha deixat un regust d’indiferència i agrat al mateix temps. Potser esta “bona” sensació final haja sigut per la raó que he esmentat al principi d’esta entrada, i que un paràgraf del text em va fer sentir identificat:

>> … Caminó arriba y abajo por las hileras de vides, estudiándolas. No estaban separadas con mimo para crear líneas inmaculadas como en el viñedo de los Mendes, y trazaban curvas y se retorcían como serpientes en vez de alargarse en rectas razonables. Habían sido plantadas sin cuidado, en un batiburrillo de variedades: sus ojos distinguieron diversos grupos, mayores o menores, de Garnacha, Samso y Tempranillo, todas mezcladas. Durante generaciones, sus antepasados habían hecho vino con ellas para obtener luego un vinagre burdo e impersonal. A sus ancestros no les habían importado las variedades siempre que se tratara de uvas negras que produjeran mosto abundante. <

Hace un año, creo, que no me leía un libro de Andrea Camilleri, y éste, como siempre, no me ha defraudado. La mezcla de ironía, humor inteligente y trama policial es fabulosa, además de ilustrar muchas veces escenas sicilianas que recuerdan a aquellas películas con Vittorio de Sica y compañía.

El escritor Andrea Camilleri es conocido por sus libros con el inspector de policia Montalbano como protagonista. Me contaron que el nombre del inspector es un homenaje al escritor español Vázquez Montalbán, y concretamente a su personaje el detective Pepe Carvalho, con el que comparte muchas características: inteligente, sarcástico, audaz, y amante de la buena cocina. Maniáticos los dos, al menos Montalbano no tiene la costumbre de quemar libros como el personaje de Vázquez Montalbán…

En La forma del agua, Montalbano investiga la extraña muerte de un importante cargo político y hombre de negocios. Con su sagacidad y conocimiento de la psicología humana características, el inspector destapa las intrigas políticas de la sociedad siciliana, donde la ambición y el afán de poder muestran, entre otras cosas, la hipocresía de ese mundo.

En realidad, los libros de Camilleri y Montalbano no es que sean espectaculares, pero tienen un “nosequé” (ironía, psicología e inteligencia, tal vez) que hacen que los devore en cuanto caen en mis manos y me pregunte si no debería aumentar mi frecuencia de lectura.