Té igual, curt o llarg…

Moltes voltes he volgut “justificar-me”, fer una entrada on dir que es poden escriure destrellats sense trellat, o millor dit, escrits amb sentit pero sense dir res especial. El cas és que ahir vaig tornar a pensar en aixó llegint l’article que Millás va publicar en el diari Información. Ell ho fa molt, aixó d’escriure coses aparentment ininteligibles, i de fet l’article d’ahir també ho és, pero és que, a més, ho insinua directament: “¿Y qué tiene que ver esto con el peso de las baterías de los móviles?”.

El copie a continuació…

Llegir mes »

Va ser un altre regal per a Sant Pere i me’l vaig acabar ja fa prou temps. En el seu dia volia fer un resum pero ho vaig deixar estar perque hi havien dos companyes de Cabilogosfera (bé, una s’ha traslladat) que el tenien en el seu “Estic llegint”.
Però, fa uns dies, el llibre em va vindre al cap parlant amb Pitiki, amic i assessor literari. No sé cóm va ser pero la conversa sobre llibres va acabar derivant als best-sellers, i per aixó, més que un resum convencional de La mano de Fátima, pense que acabaré parlant d’eixe tipus de llibres.

Bé, la veritat és que a mi la novel·la em va agradar, i molt, pero no sé perqué segons llegia sempre tenia un pensament de: “sí, mola, pero…”.
He de dir que l’ambientació històrica està molt aconseguida i la trama resulta interessant i capta totalment l’atenció. A més, la lectura és àgil i fàcil, la qual cosa ajuda a que un estiga des de la primera pàgina enganxat totalment al llibre.

Però, eixe va ser el primer pero que el vaig trobar: llegia amb fruïció pero amb vici, de manera obsessiva. Em fèia ràbia estar tan enganxat i la lectura no acabava de ser totalment agradable perque hi havia un ànsia exagerada.
Després, la història, encara que interessant com he dit, em resultava “coneguda”. La secuència de desgràcia-alegria, vida-mort, pobresa-riquesa, amor-desamor, etc. li llevava part de l’encant.
I per últim, eixa lectura fàcil que he nomenat també em “molestava” lleugerament. Tal volta era que vaig començar el llibre deixant de costat a Lovecraft i El Quijote, i clar, el tipus de literatura era tan diferent que trobava “sosa” la redacció del llibre.

Al remat, em vaig quedar amb la sensació de que este tipus de llibres estan escrits d’una manera preestablida, per a que siga un producte de consum massiu. No és mala literatura, no, no són històries roïnes, no, pero hi han coses millors. I ja sé que pareixerà extrany, pero el llibre està bé i em va agradar. Igual el que passa és que vaig agarrar un best-seller quan en realitat volia llegir altra cosa. Igual és que depén del que li apetisca a un: anar sempre a un bon restaurant està molt bé, pero anar a un fast-food de tant en tant tampoc resulta fastigós…

Ja fa temps que esta pregunta la compartíem molts arran de la quantitat de notícies que apareixien (i que continuen apareixent) sobre la violència de génere. Ara, a més, una altra notícia que naix com bolets és la de les “corrupteles” polítiques en ajuntaments o governs autonòmics. I és que és de veres: qué està passant?. És que ara hi ha més violència o més corrupció?, o és que s’ha convertit en un succés “de moda” i a la mínima ja ocupa portades i titulars dels mitjans de comunicació?.

Siga com siga, tots estos casos de corrupció fan pensar a un que alguna cosa pasa amb la nostra classe política. Mai m’ha agradat eixa expresió amb to despectiu de “eixe és un polític”, perque en el fons la seua faena és molt important (si la fan bé, clar) i, com no, perque no tots són iguals, pero és que pareix que se l’estiguen guanyant a pols…

Es veuen coses que costen de creure i a més, parlant amb amics te n’adones de que eixa corrupció o “trato de favor” està a l’ordre del dia: qui més o qui menys fa ús d’ella. Que açó no justifica res, òbviament, pero passa que quan l’excepció que confirma la regla acaba convertint-se en la regla mateixa, alguna cosa funciona malament, i molt.

Em sorprenen algunes imatges en la tele d’un alcalde imputat que, en el moment de emportar-se’l la policía, té un grapat de gent aplaudint-lo, com si fóra un artista de cine o com si li degueren alguna cosa. I és que pense que aixó és el que està passant: tots eixos favors acaben convertint al governant-impostor en un autèntic cacic, que més que gestionar el poble el que fa és dominar al personal a base de favors. L’exemple de Fabra en Castelló és espectacular.

En fi, que és molt trist, pero bé, no m’agradaria perdre l’esperança i confie en que sempre hi haurà per ahí gent amb ganes i sense cap interès “especial”…

No sé perqué pero moltes vegades em ve al cap esta cançó, tal volta per la línia de baix reggae que té i per la lletra tan escarida i directa. I clar, no és eixa cançó de Los Diablos que va triomfar allà pel 1970, sino altra de la Polla Records, molt millor. La cançó es de 1985 pero es podria dir que ara també està de molta actualitat:

Un rayo de sol pasa a duras penas
por entre el aire contaminao,
alumbrando el mar azul lleno de ful.
Y los verdes campos son basureros del plástico sobrante;
los frondosos bosques pelados de lluvia ácida.
La pálida luna está ocupada por rusos y americanos.
Qué puedo hacer?, creo en el banco de Santander.
Estamos con la gente, con toda la gente, la buena gente.

Des de fa uns mesos, bastants, estic llegint-me El Quijote poc a poc, amb calma. Ho faig així perque no puc negar que és un esforç, pero també per tal “d’assaborir-lo” bé; crec que és la millor manera de llegir-ho.
Ja arribarà el dia en que li dedique una entrada íntegra, pero la qüestió és que ahir, en un dels magnífics diàlegs entre els personatges (”tanto por el contenido como por el continente”), vaig llegir una frase que em va recordar moltes converses compartides.

Es tracta de l’assumpte de la telebasura, de qui té la culpa de que estiga tan present en les programacions. És cosa de les cadenes de televisió (i altres mitjans) que les programen? O és cosa del públic en general, que ens agrada conèixer les misèries dels altres?
Està clar que els dos tenen part de culpa i que la situació es quasi un cercle viciós. Però, jo sempre he pensat que les cadenes de televisió tenen una part més important de culpa. Crec que si totes deixaren de fer eixe tipus de programes al final ens acostumaríem i deixaria d’agradar-nos.

Tornant a El Quijote, es veu que per l’època de Cervantes ja tenien un problema paregut pero amb les obres de teatre. El cas és que, en el capítol que llegia ahir, dos personatges parlen sobre el tema queixant-se de la falta d’obres “que llevan traza y siguen la fábula como el arte pide” i que en general, les obres que “ahora se usan, así las imaginadas como las de historia, todas o las más son conocidos disparates [...] y, con todo eso, el vulgo las oye con gusto y las tiene y las aprueba, por buenas…“.

En fi, que després de queixar-se de l’excés d’obres absurdes, un dels personatges conta una conversa que va tindre amb un actor i diu la frase de què parlava al començament. El cas és que resulta ser d’una opinió pareguda a la meua: que els mitjans de comunicació tenen més part de culpa en este problema.

Parlant de tres obres “que admiraron, alegraron y suspendieron“, diu:

>> Por ésas digo -le repliqué yo-; y mirad si guardaban bien los preceptos del arte, y si por guardarlos dejaron de parecer lo que eran y de agradar a todo el mundo. Así que no está la falta en el vulgo, que pide disparates, sino en aquellos que no saben representar otra cosa.”<<