Te igual, curt o llarg…

No sé perqué pero moltes vegades em ve al cap esta cançó, tal volta per la línia de baix reggae que té i per la lletra tan escarida i directa. I clar, no és eixa cançó de Los Diablos que va triomfar allà pel 1970, sino altra de la Polla Records, molt millor. La cançó es de 1985 pero es podria dir que ara també està de molta actualitat:

Un rayo de sol pasa a duras penas
por entre el aire contaminao,
alumbrando el mar azul lleno de ful.
Y los verdes campos son basureros del plástico sobrante;
los frondosos bosques pelados de lluvia ácida.
La pálida luna está ocupada por rusos y americanos.
Qué puedo hacer?, creo en el banco de Santander.
Estamos con la gente, con toda la gente, la buena gente.

Des de fa uns mesos, bastants, estic llegint-me El Quijote poc a poc, amb calma. Ho faig així perque no puc negar que és un esforç, pero també per tal “d’assaborir-lo” bé; crec que és la millor manera de llegir-ho.
Ja arribarà el dia en que li dedique una entrada íntegra, pero la qüestió és que ahir, en un dels magnífics diàlegs entre els personatges (“tanto por el contenido como por el continente”), vaig llegir una frase que em va recordar moltes converses compartides.

Es tracta de l’assumpte de la telebasura, de qui té la culpa de que estiga tan present en les programacions. És cosa de les cadenes de televisió (i altres mitjans) que les programen? O és cosa del públic en general, que ens agrada conèixer les misèries dels altres?
Està clar que els dos tenen part de culpa i que la situació es quasi un cercle viciós. Però, jo sempre he pensat que les cadenes de televisió tenen una part més important de culpa. Crec que si totes deixaren de fer eixe tipus de programes al final ens acostumaríem i deixaria d’agradar-nos.

Tornant a El Quijote, es veu que per l’època de Cervantes ja tenien un problema paregut pero amb les obres de teatre. El cas és que, en el capítol que llegia ahir, dos personatges parlen sobre el tema queixant-se de la falta d’obres “que llevan traza y siguen la fábula como el arte pide” i que en general, les obres que “ahora se usan, así las imaginadas como las de historia, todas o las más son conocidos disparates [...] y, con todo eso, el vulgo las oye con gusto y las tiene y las aprueba, por buenas…“.

En fi, que després de queixar-se de l’excés d’obres absurdes, un dels personatges conta una conversa que va tindre amb un actor i diu la frase de què parlava al començament. El cas és que resulta ser d’una opinió pareguda a la meua: que els mitjans de comunicació tenen més part de culpa en este problema.

Parlant de tres obres “que admiraron, alegraron y suspendieron“, diu:

>> Por ésas digo -le repliqué yo-; y mirad si guardaban bien los preceptos del arte, y si por guardarlos dejaron de parecer lo que eran y de agradar a todo el mundo. Así que no está la falta en el vulgo, que pide disparates, sino en aquellos que no saben representar otra cosa.”<<

El passat diumenge va eixir en el diari Información este article d’opinió d’Enrique Giménez, titolat A favor de Babel. A banda de per la proximitat a l’autor, en general m’agrada qué i cóm escriu, i si tinc oportunitat d’agafar el diari del diumenge, el llig. Bé, esta vegada va ser una recomanació, pero…

L’article parla de la discusió sobre el bilingüisme arrel del Manifiesto por la lengua común, signat per una serie d’intelectuals (Vargas Llosa, Fernando Savater, Albert Boadella, entre d’altres). Justament el divendres passat Savater escrivia sobre el mateix assumpte en El Pais, i de les seues paraules trac un parell de conclusions: primer, que cal llegir-se el Manifest per opinar seriosament sobre ell, perque com sempre, les interpretacions dels mitjans de comunicació i d’altra gent poden ser prou diferents. I segon, em pareixen molt raonables els seus arguments i coincidisc en molts punts, pero pense que es remenar massa l’assumpte (com diu Amparo) i que, tal volta per “deformació personal”, hi han entre línies coses que no m’agraden.

Eixe tan nomenat dret a que els fills estudien en castellà crec que és més un “NO vull que estudien en català” que no un “vull que estudien en castellà”. En fi, que óbviament jo estic més amb el primer article, el de Enrique Giménez, perque si uns i altres no foren tan cabuts i tan pesats (adjectius que són intercanviables entre les parts) la qüestió del bilingüisme –evite dir el problema- es podria solucionar d’una millor manera.