Té igual, curt o llarg…

Ha guanyat Obama. Perfecte. Portem setmanes sentint sobre les eleccions americanes i els que ens queda. Tot el món en parla del tema i a tots pareix agradar l’elecció. Sí, a mi també m’agrada encara que no sabria dir ben bé perqué. Es tracta en veritat d’un prejudici com qualsevol altre, pero esta vegada és “positiu”.

El que no m’ha agradat és que jo també haguera volgut votar. No decideixen els Estats Units el destí de tot el món? Doncs tots hauríem d’haver votat. Hagueren sigut les eleccions de major participació de la història, i molt possiblement hauria també arrassat Obama.
La veritat és que aixó haguera estat bé. Seria un bon indicatiu de que som molts els que pensem que les coses poden canviar… a millor?

Açó era i no era, un home vell i coixo. L’home caminava molt lentament i li costava molt avançar, tot perque una de les seues cames estava en un estat un tant deficient.
La cama bona, encara que sana i útil, no estava en el seu millor estat i no podia tirar de tot el cos com calia. Així, per cada pas que l’home donava amb la cama bona, la dolenta no el deixava avançar o el progrés era reduït.
El temps passà i, amb ell, l’actitut i aptitud de cada cama es va aguditzar: la cama bona tractava d’espentar més i la coixa frenava amb més força. Tot i aixó, de tant en tant hi havia un múscul de la cama dolenta que feia un esforç i l’home avançava adequadament. El múscul ho intentava sovint, però no era una tasca fàcil.
Després d’un temps, l’home pensà que podria comprar-se un bastó que li ajudara a avançar, que fora com una tercera cama que substituïra a la cama dolenta. Amb eixa resolució, animat, se’n va anar a la tenda de bastons per tal de comprar-se’n un. Però, l’únic que va trobar va ser una decepció: no hi havia cap bastó amb força per ajudar-lo. El venedor li va dir a l’home que tal volta algun dia en portarien de bastons adequats a les seues necessitats, pero que seria difícil i que, per ara, hauria d’apanyar-se amb les seues dos cames.
L’home se’n va eixir de la tenda trist i pensatiu pero sense perdre l’ànim: sabia que almenys tenia una cama bona i que, amb ella i amb algun esforç de la cama dolenta, podria avançar encara que fora poc a poc.

————————————

Diuen que, amb el temps, a les persones se’ns aguditzen les manies, defectes i virtuts, i aixó és el que pense va passar en el Ple d’ahir: feia temps que no hi anava i veig que, sobretot l’actitut d’alguns, empitjora a marxes forçades, per no dir adjectius més explicatius. En fi, que van haver moments que feia “vergüenza ajena” estar allí.

De tota manera, i sabent que des de l’altre costat les coses es veuen més fàcils, em fa que els Plens han esdevingut una cosa massa seriosa, massa solemne, massa tensa. Sé que a estes altures resultarà molt difícil (i tal volta jo siga un tan happy), pero alguna sonrisa de tant en tant no vindria malament. Insistisc: ja sé que ara serà gairebé imposible tal i com “van les coses”, i que en el fons els Plens són una cosa seriosa, pero…

Después de toda la polémica suscitada por la asignatura Educación para la Ciudadanía, parece ser que unas cámaras se han infiltrado en un instituto y han registrado la actuación de los profesores (el de la asignatura y el traductor correspondiente). Éste es el resultado:

Bueno, y ahora hablando en serio, empieza a ser rocambolesca y esperpéntica la situación de la asignatura dichosa en la Comunitat. Que si un nosecuántos porcien ha hecho la “objeción de conciencia”, que si los profesores se niegan a darla en inglés, que si fomenta el trilingüismo (¡?), que si no hay suficientes profetraductores para la asignatura, que si el nivel de inglés es mayor que en Selectividad, que si el Conseller erre-que-erre… En fin, mira que llegan a ser absurdas las guerras políticas: como lo has dicho tú, a mi no me gusta y no lo hago.

Cada vez escuchamos más que si los jóvenes son más agresivos, están menos implicados, tienen capacidad crítica nula, y cosas por el estilo. Entonces, cuál es el problema de la asignatura? Desconozco los contenidos, aunque tampoco creo que vayan a ser tan sacrílegos como algunos piensan pero, si este es el problema, ¿por qué ponemos tantas pegas y no hacemos por consensuar (aunque ahora quizás sea tarde) un temario adecuado? Aún así, pienso que para ese temario existen unos “valores universales” de tolerancia, respeto, participación, justicia, etc. que, seas del color que seas, son totalmente válidos.
Lo dicho: guerras políticas sin sentido. Y es que, en este asunto como en otros, en ocasiones los partidos políticos lo único que hacen es marear al personal, complicarlas cosas y preocuparse solo de sus intereses. Y los ciudadanos que se las apañen.

La semana pasada escuchaba el disco Eco de Jorge Drexler y una canción, Milonga de moro judío, fue la que me hizo pensar en todo esto, en que en realidad todo esto de políticos, colores, razas, religiones, culturas, lenguas, etc. son inventos del hombre que, al final, en lugar de enriquecer por su diversidad, no hacen más que dividirnos.
Dejo unos versos de la canción:
Llegir mes »

Un poc “de chiripa” he arribat a llegir este article d’opinió d’Albert Branchadell, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, aparegut el divendres passat en el diari El Pais.

Crec que val la pena llegir-lo. Hi estic totalment d’acord: si defenguérem totes les llengües espanyoles com a tal, guanyaríem diners, tant els nacionalistes unificadors com els nacionalistes separadors.

Per la ubicació i el número de gent que hi havia de públic, es podria considerar que el recompte de vots d’ahir per la vesprada-nit era com el bingo de la Comissió: una veu “cantava” els resultats en veu alta i el públic, boli en mà, s’acatxava cada vegada a fer una ratlla en el seu paper. Només faltava que el president de la taula electoral haguera fet el toniquete repetitiu del bingo per a fer-ho més autèntic. “El PSOE; pe-soe. La Esquerra Unida; esque-raunida”.

Pel que fa als resultats, sincerament no m’esperava la victòria del PSOE en Sella, i menys per eixa diferència. Com va dir una persona en acabar el recompte, “El titular de demà es: Els socialistes de Sella voten a Mas Pla“. Hi estic d’acord, es podria dir que és una qüestió “d’estadístiques”, pero les raons, reflexions i anàlisis vos les deixe a cadascú. Jo només diré que no em pareix normal…

En les eleccions nacionals m’alegre de que haja guanyat el PSOE, encara que ha sigut a costa dels seus “aliats” anteriors. Bé, que ERC haja perdut més de la meitat de diputats no m’importa gens, pero el desastre d’EU sí que és un problema… En fi, pense que ha hagut un ball de vots d’EU al PSOE i d’estos al PP, a banda de que eixe centre-esquerra que es deia tan important no ha sigut tal i pareix que s’haja convertit més en un centre-dreta.
Siga com siga, augmenta el “bipartidisme” este tan nomenat (cosa que també trobe un problema) i pense que al PP els ha eixit bé l’estratégia de “acoso y derribo” i de “crispació” que han seguit estos quatre anys. Una llàstima. En tindrem quatre anys més en la mateixa línia? Noooooo, per favor!.

I tornant a les eleccions en Sella, em va tocar de suplent del president de taula i allí que hi vaig anar a les huit del matí. Em vaig alegrar al veure al president que tocava i per no haver de quedar-me, encara que potser no hauria estat tan malament: haguera estat acompanyat per una secretària ben guapa…