Té igual, curt o llarg…

Ha guanyat Obama. Perfecte. Portem setmanes sentint sobre les eleccions americanes i els que ens queda. Tot el món en parla del tema i a tots pareix agradar l’elecció. Sí, a mi també m’agrada encara que no sabria dir ben bé perqué. Es tracta en veritat d’un prejudici com qualsevol altre, pero esta vegada és “positiu”.

El que no m’ha agradat és que jo també haguera volgut votar. No decideixen els Estats Units el destí de tot el món? Doncs tots hauríem d’haver votat. Hagueren sigut les eleccions de major participació de la història, i molt possiblement hauria també arrassat Obama.
La veritat és que aixó haguera estat bé. Seria un bon indicatiu de que som molts els que pensem que les coses poden canviar… a millor?

Açó era i no era, un home vell i coixo. L’home caminava molt lentament i li costava molt avançar, tot perque una de les seues cames estava en un estat un tant deficient.
La cama bona, encara que sana i útil, no estava en el seu millor estat i no podia tirar de tot el cos com calia. Així, per cada pas que l’home donava amb la cama bona, la dolenta no el deixava avançar o el progrés era reduït.
El temps passà i, amb ell, l’actitut i aptitud de cada cama es va aguditzar: la cama bona tractava d’espentar més i la coixa frenava amb més força. Tot i aixó, de tant en tant hi havia un múscul de la cama dolenta que feia un esforç i l’home avançava adequadament. El múscul ho intentava sovint, però no era una tasca fàcil.
Després d’un temps, l’home pensà que podria comprar-se un bastó que li ajudara a avançar, que fora com una tercera cama que substituïra a la cama dolenta. Amb eixa resolució, animat, se’n va anar a la tenda de bastons per tal de comprar-se’n un. Però, l’únic que va trobar va ser una decepció: no hi havia cap bastó amb força per ajudar-lo. El venedor li va dir a l’home que tal volta algun dia en portarien de bastons adequats a les seues necessitats, pero que seria difícil i que, per ara, hauria d’apanyar-se amb les seues dos cames.
L’home se’n va eixir de la tenda trist i pensatiu pero sense perdre l’ànim: sabia que almenys tenia una cama bona i que, amb ella i amb algun esforç de la cama dolenta, podria avançar encara que fora poc a poc.

————————————

Diuen que, amb el temps, a les persones se’ns aguditzen les manies, defectes i virtuts, i aixó és el que pense va passar en el Ple d’ahir: feia temps que no hi anava i veig que, sobretot l’actitut d’alguns, empitjora a marxes forçades, per no dir adjectius més explicatius. En fi, que van haver moments que feia “vergüenza ajena” estar allí.

De tota manera, i sabent que des de l’altre costat les coses es veuen més fàcils, em fa que els Plens han esdevingut una cosa massa seriosa, massa solemne, massa tensa. Sé que a estes altures resultarà molt difícil (i tal volta jo siga un tan happy), pero alguna sonrisa de tant en tant no vindria malament. Insistisc: ja sé que ara serà gairebé imposible tal i com “van les coses”, i que en el fons els Plens són una cosa seriosa, pero…

Des de fa uns mesos, bastants, estic llegint-me El Quijote poc a poc, amb calma. Ho faig així perque no puc negar que és un esforç, pero també per tal “d’assaborir-lo” bé; crec que és la millor manera de llegir-ho.
Ja arribarà el dia en que li dedique una entrada íntegra, pero la qüestió és que ahir, en un dels magnífics diàlegs entre els personatges (”tanto por el contenido como por el continente”), vaig llegir una frase que em va recordar moltes converses compartides.

Es tracta de l’assumpte de la telebasura, de qui té la culpa de que estiga tan present en les programacions. És cosa de les cadenes de televisió (i altres mitjans) que les programen? O és cosa del públic en general, que ens agrada conèixer les misèries dels altres?
Està clar que els dos tenen part de culpa i que la situació es quasi un cercle viciós. Però, jo sempre he pensat que les cadenes de televisió tenen una part més important de culpa. Crec que si totes deixaren de fer eixe tipus de programes al final ens acostumaríem i deixaria d’agradar-nos.

Tornant a El Quijote, es veu que per l’època de Cervantes ja tenien un problema paregut pero amb les obres de teatre. El cas és que, en el capítol que llegia ahir, dos personatges parlen sobre el tema queixant-se de la falta d’obres “que llevan traza y siguen la fábula como el arte pide” i que en general, les obres que “ahora se usan, así las imaginadas como las de historia, todas o las más son conocidos disparates […] y, con todo eso, el vulgo las oye con gusto y las tiene y las aprueba, por buenas…“.

En fi, que després de queixar-se de l’excés d’obres absurdes, un dels personatges conta una conversa que va tindre amb un actor i diu la frase de què parlava al començament. El cas és que resulta ser d’una opinió pareguda a la meua: que els mitjans de comunicació tenen més part de culpa en este problema.

>> Por ésas digo -le repliqué yo- [parla de tres obres “que admiraron, alegraron y suspendieron”]; y mirad si guardaban bien los preceptos del arte, y si por guardarlos dejaron de parecer lo que eran y de agradar a todo el mundo. Así que no está la falta en el vulgo, que pide disparates, sino en aquellos que no saben representar otra cosa.”<<

Después de toda la polémica suscitada por la asignatura Educación para la Ciudadanía, parece ser que unas cámaras se han infiltrado en un instituto y han registrado la actuación de los profesores (el de la asignatura y el traductor correspondiente). Éste es el resultado:

Bueno, y ahora hablando en serio, empieza a ser rocambolesca y esperpéntica la situación de la asignatura dichosa en la Comunitat. Que si un nosecuántos porcien ha hecho la “objeción de conciencia”, que si los profesores se niegan a darla en inglés, que si fomenta el trilingüismo (¡?), que si no hay suficientes profetraductores para la asignatura, que si el nivel de inglés es mayor que en Selectividad, que si el Conseller erre-que-erre… En fin, mira que llegan a ser absurdas las guerras políticas: como lo has dicho tú, a mi no me gusta y no lo hago.

Cada vez escuchamos más que si los jóvenes son más agresivos, están menos implicados, tienen capacidad crítica nula, y cosas por el estilo. Entonces, cuál es el problema de la asignatura? Desconozco los contenidos, aunque tampoco creo que vayan a ser tan sacrílegos como algunos piensan pero, si este es el problema, ¿por qué ponemos tantas pegas y no hacemos por consensuar (aunque ahora quizás sea tarde) un temario adecuado? Aún así, pienso que para ese temario existen unos “valores universales” de tolerancia, respeto, participación, justicia, etc. que, seas del color que seas, son totalmente válidos.
Lo dicho: guerras políticas sin sentido. Y es que, en este asunto como en otros, en ocasiones los partidos políticos lo único que hacen es marear al personal, complicarlas cosas y preocuparse solo de sus intereses. Y los ciudadanos que se las apañen.

La semana pasada escuchaba el disco Eco de Jorge Drexler y una canción, Milonga de moro judío, fue la que me hizo pensar en todo esto, en que en realidad todo esto de políticos, colores, razas, religiones, culturas, lenguas, etc. son inventos del hombre que, al final, en lugar de enriquecer por su diversidad, no hacen más que dividirnos.
Dejo unos versos de la canción:
Llegir mes »

¿Qué consume más?

- Utilizar el secador de manos de los aseos o gastar el rollo de papel de manos?
En el primer caso hay consumo de energía eléctrica directamente, mientras que en el segundo el consumo es de papel y de energía en la propia fabricación del papel…

- Circular con el aire acondicionado encendido o abrir las ventanillas?
De nuevo en el primero el consumo es directo: más combustible para mantener el aire. En el segundo es algo más enrevesado: al abrir las ventanillas el coche presenta más resistencia al aire y hay más consumo de combustible para mantener la velocidad.

- Fregar los platos o utilizar desechables?
Muy parecido al primer dilema pero con consumo de agua y/o energía…