Te igual, curt o llarg…

Està clar que l’oratge sempre influeix en el nostre estat d’ànim, i trobe que és simplement perque la percepció del que ens envolta, els colors i les formes, canvien profundament.

Podria dir que este pensament l’he tingut més clar després de passar el passat pont de Sant Josep en Holanda. Fins que no va eixir el sol, el cel emboirat cobria tot el paisatge d’una ombra grisa i somorta. El verd dels camps era mat i enfosquit. La terra, encara que tal volta per l’època, tenia un to marró-negre, esguitada de restes groguenques mig seques i arbres de llenya fosca i fulles marrons, a punt de ser canviades. En les ciutats, les velles cases estretes de teulades punxegudes mostraves unes rajoles de tons grisos, marrons i foscos vermells.
Però, ix el sol i tot pareix canviar. Primer l’entorn, i després, el nostre estat d’ànim. Els camps prenen colors vius, el verd reviscola, l’horitzó s’eixampla, les finestres de les cases brillen… i tú ho trobes tot fabulós.

I a banda dels colors i l’oratge, em quede especialment amb un païs amb gent en bici per onsevol, en carrerons i avingudes, plovent o no, al treball o passejant, i cases amb grans finestres sense cortines, per a que el cotilla turista espanyol investigue la vida dels locals…

Al remat, un païs preciós (“massa” pla, aixó sí) que encara ho seria més si no amagara eixos variats colors al turista accidental. I és que quatre dies tampoc són tants per a conèixer un païs… Tornarem?

PD. Gracias, Raul.

Ací pareix que l’únic que haja anat este estiu a Suïssa és Jorge, perque en el seu blog no para de penjar fotos. La veritat és que jo he tardat tant perque ha costat fer una selecció de les vora 1600 fotos que vam fer entre tots. Al final em quede amb un grapaet, no sé si representatiu del que va ser el viatge, pero almenys sí per a mostrar que Suïssa és un país… preciós!.

La primera, una panoràmica del Glaciar Aletsch, crec que el més gran dels Alps, vist des del “complex turístic” del Jungfrau Top of Europe, una espècie de centre comercial a gairebé 4000 metres d’altitud, amb restaurant, tendes de sou(per)venirs, un “palau” excavat dins del gel…

La resta de fotos, per no carregar molt la vista inicial de l’entrada, més avall:

Llegir mes »

Unes bones vacances musicals han sigut estes, sí senyor. Fins a quatre “actuacions” en menys de quinze dies, i damunt passant per una varietat d’estils quepaqué.

Només arribar del viatge, i quasi sense temps per a posar els peus en terra, començàrem amb la Banda, amb tres arreglos per a Big Band: Tristeza, A garota de Ipanema i Caravan. No eren molt complicades perque el paper de la guitarra no era molt protagonista, pero tampoc havia assajat massa i algunes coses no les tenia molt clares. Siga com siga, crec (i diuen) que va estar molt bé. Llegir mes »