viure i voler viure en un poble

La vesprada prometia pluja. Camí de casa anava entrant el cel en boires negres que, en la llunyania es veien carregades d’aigua… Feia vent i el vent, com sempre, espentava els núvols i tan sols deixava caure una tímida cortina d’aigua, fina i gelada, que fins i tot semblava boira.

La vesprada prometia pluja. El sol, intentava obrir-se camí pels forats que el vent obria i… de repent, en un instant… l’Arc de Sant Martí lluïa esplèndid, sencer, ple de totes les emocions que es capaç de transmetre cada vegada que apunta per algun racó .

Si, si… tinc un nou bloc… o tal vegada hauria de dir un bloc més.
En una de les assignatures del master he tingut que fer-me un bloc nou relacionat amb un viatge, com a part de la seua evaluació.
M’ha costat molt de fer… més que de fer, de crear, perque sempre pense que aquestes coses son molt personals i, a més, jo ja tenia en el meu bloc (aquest) el meu lloc on parlar del meus viatges… en la categoria de “Llocs”… però be. La qüestió es que l’he fet i donat que, també pense, que no donar-li utilitat a les coses que fas no te sentit, doncs he decidit que d’ara endavant les historietes que venia contant ací dels meus viatges les contaré allí.

Ací teniu l’adreça del meu nou blog, per si vos apeteix pegar-li una ullada:
 http://caminsrecorreguts.blogspot.com/

-

“Está lloviendo, puede que mañana no quede nieve”. Li vaig dir amb un missatge la nit del divendres perque quan vaig arribar a casa plovia… però no importava, ho haviem d’intentar,  i vam quedar a l’estació del trenet de La Vila el dissabte de matí.

Quasi es podría dir que des de que va arribar al Master, Caren i jo ens hem fet amigues. M’agrada parlar amb ella, escoltar histories de la seua terra, de la seua gent, de sa casa. Una cultura tan llunyana a la meua que fins i tot sembla impossible haver-nos conegut.

Fa temps que parlavem del fred que no arribava i que en Alacant neva.
Quan ella em va dir que no havia vist mai la neu, que no l’havia tocat mai, que no havia sentit la seua gelor a les mans, escoltat el “puf” quan la xafes acabada de caure, que no havia vist la bellesa d’un paisatge de muntanya nevat …

Li vaig dir que en nevar en Sella, en les muntanyes del meu poble, aniriem a vore la neu… i això es el que hem fet aquest dissabte ella, Monica, Pere i jo i ha estat un dia inoblidable.

Hui hem anat a fer senderisme. Bé, mes que senderisme, a que ens pegara l’aire per la serra. A mi m’ha costat decidir-me, però com sempre en aquestes coses… valia la pena.

Hem agarrat el cotxe amb la idea d’anar al mas de Patarrana (Tagarina), però arribant a l’Amelderal, Pere m’ha proposat anar a la Cova del Morral i ens hem enfilat cap allí amb el super cotxet, camí amunt i amb una miqueta de por perque no coneixiem massa be el camí.

- Pere va estar aquest estiu amb la que sembla ja arrelada costum “coenta” de passar la nit de lluna plena d’agost a la Cova del Morral, però jo no he pogut anar mai. Sempre m’ha coindicit amb dies que per “h” o per “b” no he pogut afagar a la feina.

Quan hem arribat a la casa de El Morral ens hem assomat a barranc… quina preciositat. Encara que estava emboirat, com els nuvols eren alts podiem verure fins al Cap de Santa Pola.

Des de l’era de la casa ja es veu la cova… allí dalt… tota sola… mirant-la poc a poc, a mesura que fas camí per on les engilagues et deixen pas, em semblava treta de les històries de pastors que la meua iaia em contava, a la vora de la llar, a les nits d’hivern.

La senda ja no està. Pots intuir per on anava pels marges de pedra seca que hi romanen… al precipici… esperant una tronada forta, una pluja de tardor, que acabe d’espentar les ultimes pedres del vell assegador.

Angilaga, pins, romer i un vell margalló ens deixen passar fins arribar a la porta de la cova i, una vegada dins, un sentiment estrany… pensaments de com l’home ha anat contruint pedra a pedra tot un mon que sembla lluitar per no derruir-se, per no desapareixer, per no caure en l’oblit de qui l’ha alçat.

Arribe tard. Em passa quasi tots els dies per que he decidit que el ritme que porte no es massa bo i dinar bocata tots els dies tampoc ho es (se que hi ha qui pensa que ja era hora, però soc tossuda. No ho puc evitar).
Arribe tard i he tingut que seure darrere del tot perque era més fàcil i molestava menys als meus companys i al professor.

Aquesta perspectiva de la classe encara no l’havia tingut i m’ha resultat… (bé, un poc lluny de la pantalla i del professor, que parla com si estiguera contant-nos un secret…) quan he alçat el cap i m’he fixat en les pantalles dels ordinadors portàtils dels meus companys m’ha resultat… curiós.
Vaja! Tots a la mateixa pàgina web, però cadascú en sa casa. El mateix lloc web, un lloc diferent al mon. Si, el facebook.
I de repent he pensat en com havien canviat les coses en els darrers 10 anys…
Hui, gràcies a la difusió i distribució dels ordinadors, a l’accés a internet, al wifi de la uni, podem estar a classe de Direcció Estratègica d’Empreses, al mòdul de Cooperació Empresarial… i parlar amb els amics, germans, pares, veins… a Perú, Veneçuela, Romania, Costa Rica, Portugal i Kenya… Demà, tal vegada, Mèxic, Xile, Rússia, Colòmbia o Alemanya…