viure i voler viure en un poble

Aquest any hem tornat a triar el mateix model de vacances que l’any passat: muntanya amb escapadeta a alguna ciutat pròxima. 

Va ser Jorge el que va proposar els Dolomites (Alps italians, declarats Patrimoni de la Humanitat al 2009). Jo, al principi, estava un poc reticent, perque pensava que tornar als Alps seria com “afonar el mite” que l’any passat va nàixer en mi davant d’aquelles muntanyes suïsses, però no ha sigut així. Mes be tot el contrari i es que aquestes muntanyes son els Dolomites. Mítiques i místiques, com totes les gran muntanyes del món, que no sols son hui reflex de la història que l’home a escrit en elles sinó de l’evolució d’aquestes terres i la seua adaptació al futur. 

Com que el viatge anàvem a fer-lo en cotxe vam decidir fer parada en Cinqueterre. Un parc nacional de la costa de Liguria, al Sud de Gènova, on hi ha 5 pobles preciosos que cauen damunt la mar. Així podríem descansar, caminar per una senda que uneix els 5 pobles i prendre forces per continuar el nostre camí cap als Alps. 

-Una vegada als Dolomites, vam fer varies excursions. Caminates llargues per unes muntanyes espectaculars. Valls tancats i plens de boscos que semblen impossibles de travessar i penyes, altes penyes, pedregoses i afilades. Runars, sense fi, pedres que la neu, el vent i els canvis de temperatura han anat trencant i la muntanya ha deixat caure com qui deixa caure un tresor que no vol acabar de soltar. 

Com a curiositat vos diré que la muntanya que hi ha darrere de mi en la foto que porte la camiseta de Sella es diu Monte Sella… jejeje… 

De les excursions, que explicaré a l’altre blog, no puc deixar de parlar ací de la via ferrata que vam fer, el sentiero ferrato Ivano Dibona, i es que per a mi ha suposat tot un repte i moment de superació personal, per a qui no em coneix diré que tinc vertigen, però es que la idea de caminar aquella senda que havien fet a la primera guerra mundial per defensar aquelles muntanyes, podia mes que la por que tenia. 

 
A més, vam aprofitar per visitar alguns pobles i ciutats. Si en tinc que destacar algun em quede amb Belluno. Capital de la província on estan part dels Dolomites, ciutat xicoteta i plena de racons molt guapets i, com no, amb la ciutat de Venecia, que encara que plena de gent, sobre tot on estan els monuments més turístics, va sorprenent-te a casa pas, a cada canal, a cada pont. 

Ruralitat. Altra vegada aquest concepte que no acaba d’encaixar dins del meu cervell, que li bufa a les meues neurones, i no se massa be per que.

–0–

Ella: Me voy cuatro dias a desconectar con la familia a un sitio muy  rural.
Jo: Eiñ!!?? “sitio muy rural”, que voldrà dir això…? – Pense, i em limite a somriure amb cara de pòquer.
Ella: Sí, sí, es que es un pueblo de lo más rural.
Jo: I torna-li la trompa al xic – Pense, i continue amb el meu somriure intentat que no es note la perplexitat.
Ella: Sí, son ahora las fiestas, en agosto, dan chocolate en la plaza. Es tan auténtico…
Jo: Sí, als pobles les festes solen ser en estiu que es quan la gent torna… – dic, i  continue amb el meu somriure.
Ella: Así mi hijo puede echar cuatro piedras en el rio…
Jo: – pense- Ah!, val, que “la ruralitat” es medeix per la quantitat de pedres que el seu fill llança a un riu… Mare que trist… – i no puc evitar un somriure, aquesta vegada amarg, i que el meu cap deixe d’estar en la conversació per anar-se’n cap a altres cavilacions qui sap si massa transcendentals per al moment …

I, així, mentre ella parla jo recorde allò que li vaig llegir a Querón sobre la idealització del concepte de ruralitat des de el mon urbà, malgrat les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques dels darrers 50 anys. I em quede cavilejant sobre cóm, encara que hi ha elements comuns als espais rurals, cada lloc ha evolucionat en funció de les seues característiques intrínseques, decisions polítiques, sistemes productius, vies de comunicació, etc., i que, encara que ho semble, per desgràcia, al meu voltant, als nostres pobles, ja no tot es medi rural, si no més bé espais on el paisatge rural pot estar més o menys viu.

No puc evitar pensar en Aitana, la meua Aitana, i com els espais rurals de la Serra d’Aitana, s’enfronten en l’actualitat a una cruïlla on el futur depèn de les decisions que es prenguen en els propers anys.

Estem davant municipis on el pes de l’agricultura en l’activitat econòmica és ja residual i on han anat apareixent funcions diferents a conseqüència de noves demandes. Aquestes circumstàncies, unides a l’envelliment de la població, l’èxode cap a la ciutat, serveis inadequats i infraestructures deficients, fan necessari el plantejament de nous instruments de planificació i gestió per impulsar un desenvolupament local sostenible respectuós amb el medi, tant social com ambiental, contribuir a la conservació dels recursos i la gestió del paisatge, frenar la regressió demogràfica i augmentar els nivells de benestar de la població local…

I, de repent, algú em fa tornar a la realitat, a la conversació que hi havia davant de mi, i pense en la colla de polítics que ens rodeja i… no puc evitar esborronar-me.

Amb juny el blat madura, acaba d’agarrar eixe daurat que el caracteritza i que ara ja sols ens evoca les grans planures de castella, i es que a la nostra terra, al nostre poble, els mes joves ja no hem vist els bancals amb el blat esperant per a ser segat, esperant per a fer les garberes a les eres, esperant la parva.

El dissabte 10 de juliol sobre les 10:00h, en Sella, al Barranquet, es tornava a vore batre una era, tornava a girar el trill. La Comissió de Festes d’enguany va aconseguir ajuntar a grans i menuts al voltant d’una activitat ja perduda, ja sols en la memòria dels mes majors del poble i que va ser tot una festa.

Cançons de batre, melodies i tonades, que algú va començar i altres van seguir. Histories de moments, de vida. Cadascú al seu barranc, al seu mas,  a la seua era, però tots la mateixa historia, els mateixos passos, el mateix ordre… com si d’una cerimònia es tractara. I es que, en el fons, no es mes que això, una vegada més, el ritual de l’agricultura, del conreu d’una terra dura i difícil, però agraïda i sentida alhora.

Ací vos deixe unes fotos:

(més…)

Fa uns dies vaig fer aquesta entrada i ara no puc evitar fer aquesta.

Estic al·lucinada de pensar on arribarem amb la tecnologia.
Açò no haguera cabut en la meua imaginació, pero ho veig i es que mola…

-

{Des de librosfera}

Des de que va començar l’any que estic pensant que enguany no he fet la meua llista de propòsits. Des de gener que estic pensant que mai he fet “la meua llista de propòsits”.

Hi ha qui al començament de l’any fa un llistat de propòsits per a l’any nou. Bé, hi ha qui ho fa en setembre. Hi ha de tot: règims, estalviar, deixar de fumar, anar al gimnàs, estudiar…

Per què serà jo no ho faig?

I no es que no tinga projectes, somnis, il·lusions i ganes de fer mil i una cosa… just tot el contrari, si tinguera que fer un llistat estic quasi convençuda que no cabria a un full. De fet, comence a pensar que no tinc temps… i no per l’edat, no, es simplement que veig que no arribe a tot, que no tinc temps.

No em propose mai res al començar els anys… Seré un bitxo raro? Per què serà que jo no ho faig?