viure i voler viure en un poble

Haruki Murakami - “El salze cec i la dona adormida”

Sinopsi de la contraportada:
“El salze cec i la dona adormida és una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté. Després d’un proleg que és tota una declaració d’intencions de l’autor, on advoca per l’art de construir un relat, el contes són en ells mateixos petites càpsules de món de Murakami: oníric, proper i capaç d’equilibrar amb mestria la tendresa, l’horror i l’angoixa de viure, les desgràcies que ens reserva la vida amb una sensibilitat optimista i vital.
Entre personatges estrambòtics, com corbs animats, un mico criminal o un home de gel, el lector sabrà reconèixer els somnis i els desitjos que els éssers humans integrem en el més profund del nostre jo. Ja sigui en una trobada casual a Itàlia, un exili romàntic a Grècia, unes vacances a Hawaii o immersos en el dia a dia més convencional, els personatges de Murakami afronten problemes i sensacions com la pèrdua, la distància o les inhibicions sexuals, tan habituals i comunes com difícils d’esterioritzar”

====

Me’l va regalar Pere per al meu aniversari. Jo havia sentit parlar de l’autor, però no havia llegit res d’ell. Pense que, un poc predisposta pels comentaris que havia sentit, em pensava que no seria una literatura facil de llegir per a mi, a més des de l’institut que no llegia cap obra de relats, però estava equivocada i, a més, pense, que hauré de tornar a fer-ho perque realment m’agrada molt.
Aquest llibre es un recull de 24 relats on amb cadascun vas obrint i tancant histories plenes de fantasia i realitat entrellaçades, creant-se nussos que fins que no acabes el relat que estas llegint no endevines el desenllaç.
Utilitza la metàfora per crear situacions irreals que en el fons tracten temes de la vida quotidiana. Així per exemple, inventa un “home de gel” per parlar de les relacions d’una parella, una mosca que entra per les orelles per fer adormir, un mico que parla i furta noms i provoca anmesia… Es dir, tot un món irreal on s’acepta l’anormalitat com si fos real i on els personatges, en el fons, viuen, sentixen i pateixen com qualsevol de nosaltres.

Hui, pujant de la feina anava veient com, a mesura que arribava, anava fent-se mes fosc el cel, mes emboirat, i pensava: “Ai, podria ploure un ratet”. Pere m’havia dit que a Sant Vicent “gotinyava”. A Benidorm, quan he pujat al cotxe a les 14.10, feien una mena de gotetes amb terra que al caure damunt del cristall del parabrises deixaven, al secar-se, un rodolinet de terra roja. Però poc mes.

Ha sigut a l’arribar a Sella ja dinant, amb la porta oberta per que entrara la frescor, quan han caigut les primeres gotes, grosses, seguides d’uns trons forts i secs. M’agrada la pluja en estiu. Para, comença, se’n va, torna… un tro de repent… un raig de sol al segon… ma mare m’ha dit: -Pluja de parva-.

Al començar a ploure, quan la terra comença a banyar-se i l’aigua encara no corre, en eixe moment, quan s’olora a terra mullada, quan, si escoltes atentament, sents la terra respirar… en eixe moment… la frescor i l’olor que arriba de les hortes fins a casa… m’agrada la pluja en estiu.

Hui, a un butlletí al que estic suscrita, he llegit: “Lugares de importancia comunitaria de la región biogeográfica mediterránea.- Directiva 92/43/CEE del Consejo por la que se adopta la primera lista actualizada de lugares de importancia comunitaria de la región biogeográfica mediterránea” i he vist que el LIC d’Aitana, Serrella i Puig Campana encara ho es… i dic encara per que no em fa la sensació que s’estiga fent res al respecte ni interés en fer-se.

Al 92 apareix el que coneixem com la Directiva Habitats de la UE, on identifica els tipus d’habitats naturals (Aitana estaria dins de la regió biogeogràfica mediterrània) i espècies d’interés per conservar el patrimoni natural comunitari amb la intenció de crear, de manera progressiva, el que s’anomena la Red Natura 2000.
Dins de la xarxa hi ha diferent elements de protecció com son: Les Zones d’Especial Protecció d’Aus (ZEPAs), el Corredors Ecològics i els LICs, que acabaran convertint-se en Zones d’Especial Conservació (ZECs).
En la directiva apareixen les fases per poder arribar a la declaració de ZEC. En primer lloc, Espanya ha tingut que fer, mitjançant les comunitats autònomes, una avaluació i cartografia dels seus hàbitats i espècies d’interés comunitari. Una vegada fet el llistat, enviar-lo a l’Agencia Europea de Medi Ambient per seleccionar els llocs que formarien part de la Red Natura 2000 i, per últim, una vegada establerta la xarxa, declarar i establir les mesures pertinents per designar les ZEC. Es a dir, plans de gestió, que poden ser específics del LIC o intregrats als plans de desenvolupament local, mesures per prevenir el deteriorament dels espais, animals i plantes que allí viuen, mesures administratives de protecció i avaluació d’impacte ambiental de les actuacións sobre eixe espai. Sempre seguint els criteris ambientals, econòmics i socials del territori on es trobe. Per tant, polítiques de protecció flexibles, adaptades a la realitat de cada espai i garantint els recursos necessaris per la creació d’ocupació, infrastructures i serveis, millorant la qualitat de vida de la població local.

Fins ací la teoria… la pràctica… sols hi ha que pegar una ullada al nostre voltant i cadacú que reflexione i traga les seues conclusions.

 Després de 15 minuts de discussió amb el meu germà Tomàs vaig decidir anar ahir, per primera vegada aquest estiu, a la piscina. Com ell deia: “Tienes que ir por la espalda y encima verás como luego te sientes mejor”. Se que te raó, el traumatòleg em va recomanar, ja fa uns anys, fer natació, però, i els que em coneixeu ho sabeu, l’aigua i jo no ens portem massa be. No ho hem fet mai.
Em vaig posar el protector solar i a les 16:00h. vaig eixir de casa, les ulleres de sol, la bossa al coll i ben preparada, el biquini, la toalla i el llibre que ara estic llegint.
Quan vaig arribar estaven els xiquets de la natació, així que em vaig posar a l’altra part de la piscina i vaig nadar durant uns 40 minuts, uf, no podia mes i, com que em va entrar fred, vaig sortir i vaig asseure a la gespa a assecar-me i llegir.
De fons s’escoltaven els xiquets en l’aigua, rises i jocs, rumor de conversacions i el lleu remor, al moure les fulles, de la brisa que corria baix dels arbres…  el relat que estava llegint, “L’home de gel”, m’havia enganxat… mmm, quina sensació. I vaig pensar, que bé haver-li fet cas al meu germà.
De sobte, un soroll estrident, que posava els pels de punta i una polseguera que em va deixar la pell fangosa. - Però que es això? - Vaig preguntar en veu alta sense adornar-me i, un a veu, des del fons em va dir: “El pan nuestro de cada dia”.

Aquesta nit, a València, un crit…

ROOOOOOOOOXXANNE!!!

_________________________________________

Em sembla un somni. Quan em vaig assabentar que The Police venien a València vaig remenar fins no parar, fins que vaig tindre la meua entrada, perque l’any passat quan van estar a Barcelona es van esgotar abans que poguera dir ”ai”.

El meu primer contacte amb aquest grup va ser fa un temps ja, tindria 15 anys. A un amic li van regalar per Nadal un recopilatori i em va gravar una cinta. Em va agradar tant que vaig acabar ratllant-la…
Cançons com “missagge in a bottle”, “walking on the moon”, “De do do do, De da da da”, “every breath you take” i, com no, “Fields of Gold” o ”Roxanne” han anat acompanynat-me des d’aquell moment.

Que ganes tinc… a les 22.00h, a l’Estadi del Llevant, a València… un crit: “Rooooooooooxanne”

Hi ha un lloc on les muntanyes toquen el cel...
Un lloc on el verd i el blau mostren totes les seues tonalitats.
Un lloc on animals com l’os i el llop han trobat l’espai on sobreviure.
Un lloc on l’home viu la terra, la treballa, la lluita.
Un lloc on les fades, (las xanas), histories i llegendes, son presents, encara hui, a la calor de la llar a les llargues i gelades nits de l’hivern.

Somiedo, un lloc on l’espai rural encara és.

Jo havia sentit parlar d’aquest concejo asturià. No se on, no ho recorde. Però el fet de voler anar m’acompanyava des de feia temps. Jo havia estat dues vegades en Asturies, però no hi havia anat mai allí. Aquesta era l’oportunitat. I, sense saber com, he arribat a casa amb la necessitat de tornar.

Serralades a 2.000 metres, on l’aire t’acarona la pell fins tallar-te les galtes. Allí on el sol dorm a l’hivern per quasi no assomar-se a vore els pobles. Allí on la pedra calcària, el ferro i la pissarra s’han aliat per mostrar-te un paisatge captivador.
Boscos de roures, fajos, aurons, til·lers son els llocs dels animals com l’os, el gat salvat, la gineta o el llop. I com deia un fullet, no sols es l’orgull dels habitants d’allí sino la sensació del turista d’estar a prop d’ells. Quan mires la inmensitat del bosc on la senda que camines entra i penses… “estarà mirant-me”…

Camines vora les vaques, els gossos que les ciuden (quasi sempre mastins), les ovelles… i veus a dones i homes com, bon matí, agarren el seu ganao (unes 10 vaques) i junt amb tu, camí amunt, cap als terrenys reservats al past comú, que es el que ara toca, et comenten, et pregunten i converses sobre l’any, la bonança, o no, del temps i com s’ha portat enguany amb ells… i sents, per un moment, que aquest espai rural encara està viu i que la seua gent vol mantenir-lo viu per molt que el mercat, la globalització de l’economia, els arancels i quotes de la Unió Europea s’empenyen en fer-los-ho cada dia mes dificil.
Pobles, aldees i barris (com ells els anomenen) on l’arquitectura rural, murets de pedra seca, assegadors, camins, ambeuradors, etc. continuen sent utils. Les branyes amb les “cabanes de teito” continuen en peu per protegir els pastors a l’estiu. Llocs on protegir-se de la nit, la boira o la calor.
Terra treballada, hortes pobres on els fruits quasi no arriben a madurar. Creilles, escanda… vedelles, mantega i llet. Pastures de sega per l’hivern i comuns per l’estiu.

Que dificil resumir el que hem vist, escoltat i sentit en aquesta terra!