viure i voler viure en un poble

En un bloc, que m’agrada seguir, he llegit aquesta denúncia i vull afegir-me a ella amb aquesta entrada en el meu.

JO TAMBÉ DIC NO !!!

Hi haurà millor excusa que aquella que ens porta a passar un dia en la serra?
Crec que no. Però es pot millorar? Qui sap… Ahí, supose, entren les variables de la subjectivitat de cada un de nosaltres i, en aquest cas, per a mi ha estat una dilícia.

Excusa: Sant Blai
Serra: Aitana
Subjectivitat: Passeig amb amics per la serra escoltada, caminada i llegida
Resultat: …

La vesprada prometia pluja. Camí de casa anava entrant el cel en boires negres que, en la llunyania es veien carregades d’aigua… Feia vent i el vent, com sempre, espentava els núvols i tan sols deixava caure una tímida cortina d’aigua, fina i gelada, que fins i tot semblava boira.

La vesprada prometia pluja. El sol, intentava obrir-se camí pels forats que el vent obria i… de repent, en un instant… l’Arc de Sant Martí lluïa esplèndid, sencer, ple de totes les emocions que es capaç de transmetre cada vegada que apunta per algun racó .

Si, si… tinc un nou bloc… o tal vegada hauria de dir un bloc més.
En una de les assignatures del master he tingut que fer-me un bloc nou relacionat amb un viatge, com a part de la seua evaluació.
M’ha costat molt de fer… més que de fer, de crear, perque sempre pense que aquestes coses son molt personals i, a més, jo ja tenia en el meu bloc (aquest) el meu lloc on parlar del meus viatges… en la categoria de “Llocs”… però be. La qüestió es que l’he fet i donat que, també pense, que no donar-li utilitat a les coses que fas no te sentit, doncs he decidit que d’ara endavant les historietes que venia contant ací dels meus viatges les contaré allí.

Ací teniu l’adreça del meu nou blog, per si vos apeteix pegar-li una ullada:
 http://caminsrecorreguts.blogspot.com/

-

“Está lloviendo, puede que mañana no quede nieve”. Li vaig dir amb un missatge la nit del divendres perque quan vaig arribar a casa plovia… però no importava, ho haviem d’intentar,  i vam quedar a l’estació del trenet de La Vila el dissabte de matí.

Quasi es podría dir que des de que va arribar al Master, Caren i jo ens hem fet amigues. M’agrada parlar amb ella, escoltar histories de la seua terra, de la seua gent, de sa casa. Una cultura tan llunyana a la meua que fins i tot sembla impossible haver-nos conegut.

Fa temps que parlavem del fred que no arribava i que en Alacant neva.
Quan ella em va dir que no havia vist mai la neu, que no l’havia tocat mai, que no havia sentit la seua gelor a les mans, escoltat el “puf” quan la xafes acabada de caure, que no havia vist la bellesa d’un paisatge de muntanya nevat …

Li vaig dir que en nevar en Sella, en les muntanyes del meu poble, aniriem a vore la neu… i això es el que hem fet aquest dissabte ella, Monica, Pere i jo i ha estat un dia inoblidable.