viure i voler viure en un poble

Aquestes pasqües m’he llegit un llibre que tenia pendent…jejeje… des de fa, uf!… jejeje…

Resulta que en febrer de l’any passat vam anar Pere i jo a Cabo de Gata (Almeria).

Jo havia estat ja dos voltes, però Pere no ho conexia… i com es un lloc que m’encisa vaig pensar que seria bonic fer , amb Pere, de regal d’aniversari, un xicotet viatge/escapada de cap de setmana allí. Vam recorrer pobles, masos (allí els diuen cortijos), … Vam intentar anar per camins rurals per poder conèixer realment allò que és i evitar, en el que puguerem, les zones mes turístiques, encara que per poder anar a llocs realment preciosos cal passar per alli i que com que era febrer hi havia molt poquet turista.
I que voleu que vos diga: també hi ha que vore les desfetes per poder admirar el que son els llocs i fer-te una idea de com podem arribar a destrossar un territori. - Com ací- En nom no sé molt be qui o que… Un exemple es el que tots haureu sentit de l’hotel a la platja de l’Algarrobico de Carboneras.
Al centre de recepció de visitants del Parc Natural de Cabo de Gata-Nijar a Rodalquilar, poble on teniem l’hotel, vaig llegir a un folleto que hi havia un llibre que reflectia la vida a aquelles terres i, al tornar me’l vaig comprar… però encara no m’havia decidit…

“Campos de Nijar” de Juan Goytisolo.
Es tracta d’una descripció meravellosa, en un llibre curtet de viatges, d’una terra, Almeria, que al llarg de la seua història ha sigut castigada i ignorada per tots.El llibre descriu l’Almeria de Nijar i Cabo de Gata als anys 50, on l’emigració i la pobresa son la nota dominant. L’escriptor camina pel que hui es el Parc Natural i els seus pobles, i encara que han passat tants anys et pots fer una idea del que era perque es part del que hui és i del que hui veus allí.

Fa temps, en una visita a Madrid, (i com, la majoria dels que vivim a un poble,  sempre que un s’acosta a “la capi” doncs aprofita per visitar els museus que la ciutat té), vam anar al Prado, Thyssen i Reina Sofia. Els dos primers ja els coneixia.
Anava amb un poc de por per el meu desconeixement cap al mon de l’Art i, sobre tot, de l’Art Contemporani, em feia por pensar que no m’agradaria el que alli anava a trobar-me.

Sorpresa, Encantament i Descobriment!
Així es com definiria la meua visita a aquell museu (des d’aquell viatge quan tone a Madrid el visite). Vaig coneixer autors dels que no havia sentit parlar mai i em vaig quedar enamorada de l’obra d’un en concret. Isidre Nonell.

Isidre Nonell era de Barcelona(1872-1911). Si puc destacar alguna cosa diria que es capaç de transmetre mitjançant la seua pintura la pena, el dolor, la marginalitat i l’amargura i que quan mires un quadre d’ell , quasi segur, sents allò que ell volia que sentirem al mirar-lo.
Llàstima que en la seua època, com sempre passa, no fos entés i es que la burguesia no voldria vore el que ell pintava.

Còpie una pintura d’ell. Es diu “Abatiment”… acàs no es toca la tristor i l’abatiment…?

Jo havia sentit un troç d’una cançò a la tele, havia vist  un anunci, i havia pensat: Que veu mes extranya i encisadora alhora. Quina tristor es capaç de transmetre aquest home o dona… Però no sabia qui era i, com em sol passar, no vaig pensar en que internet podria ser el lloc on trobar qui era aquell/a cantant i com conseguir escoltar alguna cosa d’ell/a i saber si era cosa d’aquell melangiós fragment que sonava a la tele o era la seua música la que m’agradava.

Una amiga em va parlar d’ell,d’ Antony and the Johnsons. Em va dir que era el de la cançò que eixia a l’anunci de la tele i que al seu blog  hi havia un enllaç a aquest video i la vaig poder escoltar sencera. “Hope there’s someone”- “Espere que hi haja algú”

Em va agradar molt i m’he comprat el disc. Allí he trobat cançons diferents del que venia escoltant fins ara i m’he adonat que també cal “Aprendre a mirar” en la música, conèixer altres formes, altres sons, altres interprets i artistes per poder obrir-nos i entendre el que succeix al nostre costat.