viure i voler viure en un poble

Mai m’han agradat els acomiadaments i intente pensar que no ho serà… Havia pensat titular aquesta carta “Fins després amics…”, però això si sona a acomidament i, no puc, no vull.

Farà cosa d’un mes em vau dir que marxaveu de Sella. La situació era un sense-sentit. La vivenda, els seus preus desorbitats i les falses esperances, el fet que no hi ha menjador, ni guarderia, ni iaios-tios-nebots-germans-germanes que puguen, en un moment donat, tirar una maneta (ditxós aquell/a que no te que pensar en aquestes coses), no hi ha serveis bàsics…  no parlavem d’Instituts o Hospitals, ni teatres, ni cines,  ni res que se li parega.
Parlavem d’altres coses.

Es curiós, no recorde com ens vam conèixer, però si recorde que la meua iaia em parlava de la nova parella del Raval i del xiquet tan guapet que tenien, que ella vos veia quan “prenia el solet” pel Cirineo.

Marxeu de Sella i mirem… com sempre quan passen les coses en el nostre poble.

Tinc una amiga que sempre em recorda que viure en Sella no es fàcil i jo sempre he pensat en vosaltres quan ella m’ho deia. Es cert, viure en un poble no es fàcil, viure sense els serveis minims que qualsevol ciutadà de qualsevol altre poble o ciutat d’aquesta “nuestra comunidad” té, no es gens fàcil.
Serà que paguem menys impostos i no ens hem assabentat?
Volem fer el poble gran i jo em pregunte: Poble Gran o Gran Poble? Que volem? Gran en número de cases? Gran en numero d’habitants? Gran en educació, esports, joves i xiquets? Sentir el poble nostre i sentir-nos part?…

Sella ja ha vist com els seus joves, el futur del poble, marxaven… i ara, part dels fills d’aquells joves i joves que l’han triat, o voldrien triar-la per viure, tornen a marxar…

Sense saber-ho, amics, mai com la vesprada que em vau dir que marxaveu vaig sentir que abans o d’hora ens tocaria, a Pere i a mi, prendre la decisió i, mai com aquella vesprada, vaig sentir la pena que deuen sentir aquelles persones que es veuen forçades a anar-se’n de sa casa a cercar faena, vivenda. Un lloc on viure.

Sabeu? em quede amb molts records, però un veritablement entranyable. D’eixos que no s’oblida pel sabor i l’olor que desprenen encara que passen els anys.
Hivern. Una tassa de café ben calent a les mans, la llar encesa, el foc crema poc a poc, sense pressa. A aquestes vesprades no calen les preses. La terra, humida, fora respira. El xiquet dorm i, de sobte, el desperta un crit a 4 veus, una ilusió infantil que quasi podria ser seua… Està nevant!

El divendres a les 20.00h va haver una xarrada sobre drogues “Las Drogas a Debate”, a càrrec de D. Bartolomé Pérez Galvez, doctor en Psiquiatria de la unitat de Toxicomanies de l’ Hospital de Sant Joan.

Vaig arribar 10 minuts tard i, sincerament, hi havia menys gent del que m’esperava.

L’home em va pareixer, al principi, un poc tallant, no se, era com quan una persona ja està de tornada amb un tema i parla amb plena autoritat, una cosa així com “i a mi que me vas a contar”…
El psiquiatra estava fent una mena d’exposició amb xifres de l’estat de la qüestió, era com posar-nos en situació, una mena d’estadístiques oficials (INE, CSIC, Conselleria Sanitat…) sobre consum i percepció de la societat.
De les dades, que en aquesta part, mes em van cridar l’atenció:
-El 60% dels joves (sempre parlava de 14 a 18 anys)  pensa que prendre 2 cubates al dia no t’enganxa a l’alcohol.
- El 20% dels majors de 18 anys tenen patrons d’abús de l’alcohol.
- No coneixem el nostre mapa genètic i això de que “a mi no me puede pasar” es molt dir, ja que ningú està fora de risc.
- El cervell de l’ésser humà acaba de desenvoluparse als 21 anys. Fins eixa edat no està madura la part de la memòria I la del raonament-planificació. Pel que els joves que consumeixen drogues abans d’eixa edat estan provocant el retard i la no maduració d’eixes parts. Es el que el psiquiatra anomenava “efecto adolescente”. Una frase que va dir curiosa al respecte va ser “celulas puede que sobren, pero conexiones no”.
- El problema del consum de drogues (tabac, alcohol, marihuana, cocaïna, heroïna, amfetamines…) va en augment, però la percepció que la societat te sobre drogues com a problema disminueix pel que els polítics s’agarren per invertir menys. Es dir, com no preocupa no cal invertir.

Desprès d’aquesta part va fer una mena de resum dels factors de risc amb que el joves es troben i que es podria resumir en quatre: Factors personals, substàncies, família i societat.
Dins dels factors socials va parlar molt de la permissivitat i de la disponibilitat. Per exemple quan un pare arriba una festa i convida al primer cubata al seu fill, aquest ja te via lliure per començar a beure alcohol. També ací va parlar de que la societat gira el cap i no passa res.
Dins dels factors personals i familiars em va agradar la frase de “si mi hijo tose lo llevo al médico, pero si su conducta es diferente (hiperactividad, problemas de aprendizaje, timidez…) ya se le pasará” i, evidentment no el portem al psicòleg . A mes va dir que hi ha molts casos en que 10 anys abans de que el jove comence amb conductes adivtivives es pot detectar i per tant impedir.

(més…)

Espere que tingau un “Dia del Llibre” ple de lletres, histories i contes contats, però sobre tot…
per contar.

Al blog d’un amic vaig trobar un comentari sobre aquest llibre i em va agradar tant el que allí vaig llegir que, aprofitant que esmorze enfront d’una llibreria, me’l vaig comprar.

“Seda” d’Alessandro Baricco.

 Jo no havia sentit parlar mai d’aquest escriptor ni d’aquest llibre, encara que ara ha eixit una pel·licula i ahir al programa de Página2  van dir que amb això de la peli s’estan venent molts exemplars.

Es una historia curta (a la contraportada ja t’avisa de que no es tracta ni d’un conte ni d’una novel·la), melodiosa i amb capítols entretallats on, ambientada en uns viatges al Japó de finals del s.XIX del protagonista, l’escriptor conta i transmet l’amor en varies de les seues versions… si es que es pot dir que l’amor té versions.

Juga amb les paraules, amb les frases i aconsegueix un efecte que sembla poesia.

Ahir, tornant cap a Sella, de vespradeta, vam vore que a la rotonda de l’eixida de l’Autopista de La Vila han penjat aquest cartellet.
De camí a Sella ja vos podeu imaginar la conversació, la crisi, els rumors que no es venen les cases, el cartellet, el preu de les vivendes i la seua baixada a 120.000€ (el pis mes xicotet, clar), etc. Però, per a mi, el fet mes significatiu del cartellet era la imatge en si. La fotografía. La imatge no es mes que el que tu veus, mes o menys, des de Les Saleres si mires cap a La Vila o cap a la Serra d’Orxeta. I es significatiu perque en Sella el cartell es al revés. En Sella ens venen les cases i a La Vila venen el paisatge.
Curiós? singular? Casualitat? Coincidència? Jo no entenc de màrketing, ni economia, ni mercat inmobiliari, però supose que no.

I es que em venen molts dubtes i preguntes, pero sobre tot… pense… com poden estar venent un paisatge que ells mateixos van a desfer, be, ja han desfet.

Ai, serà la meua assignatura pendent? Si, l’angles i jo.
Durant tota la meua vida de estudiant (be, sempre he pensat que aquesta “vida d’estudiant” no s’acaba mai, però se m’enten, no?) he tingut la meua espineta amb algunes assignatures. Algunes les vaig anar superant el millor que vaig poder, gràcies a professors/es que em van ajudar a adornar-me que era qüestió d’escoltar-me o d’obrir-me a mi mateixa, gràcies a companys que em recolzaren i feien de profe particular… però hi ha una… una assignatura… l’anglés, que mai he pogut amb ella.
No sé si es ja una qüestió de tossuderia, que jo ho soc i molt, però enguany vaig decidir que o ella o jo… i em vaig matricular a l’Escola d’Idiomes. A més, per la meua super trajectoria, enguany es l’ultima convocatòria que tinc.
Estic a segon de bàsic. Està suposant-me un esforç que ni jo em crec que encara continue, però ahí vaig. Tinc classe dimarts i dijous de 15.00 a 17.00h. pel que eixos dies dine entrepà… mmm… i dos mandarines (be, hui he afegit al meu menú un iogurt)… mmm… Dine amagada darrere del meu ordinador, si ve algú a l’agència deixe de menjar fins que sen va… vamos que no veas… que diver!
A classe som uns 20, hi ha gent amb diferent nivell, jo soc dels mes baixets. Perque entre, com ja he dit, que em costa i que vaig fer primer fa 7 anys… doncs no m’hen recorde de res! i ahí que vaig. Barallant-me per entendre els listenings, intentant desxifrar els readings, morint-me amb els speakings i que vaig a contar-vos dels exams de gramàtica i dels writings.

Però certament els idiomes son importants. Poder entendre i fer-te entendre. Poder escoltar i se escoltat.
Tinc amics que en parlen de 2 i 3 llengues i a mi em fa molta enveja sana. Escoltar a Pere com parla amb Terry de les seues poesies quan publica a la Revista El Cabiló, Miguel anant-se’n a fer un master a Holanda on estudiaria en anglés, Gostí que se’n va d’infermer a Londrés… ai! com m’agradaria almenys poder defendre’m.
Bé, també es cert que entenc prou del que es parla en anglés, però reconec que em fa vergonya intentar-ho i que cada vegada que la profe em pregunta em pose com una tomaca i note com un calor gelat em puja per l’estòmag fins les galtes…
Supose que es llançar-se i no tindre por de fer el ridicul, que certament no estàs fent-lo, però em costa una barbaritat…

Poc a poc!