viure i voler viure en un poble

Abril 29th, 2008

Amics, sempre hi ha un lloc…

Posted by Àngels in Un poquet de mi, Viure a un poble

Mai m’han agradat els acomiadaments i intente pensar que no ho serà… Havia pensat titular aquesta carta “Fins després amics…”, però això si sona a acomidament i, no puc, no vull.

Farà cosa d’un mes em vau dir que marxaveu de Sella. La situació era un sense-sentit. La vivenda, els seus preus desorbitats i les falses esperances, el fet que no hi ha menjador, ni guarderia, ni iaios-tios-nebots-germans-germanes que puguen, en un moment donat, tirar una maneta (ditxós aquell/a que no te que pensar en aquestes coses), no hi ha serveis bàsics… no parlavem d’Instituts o Hospitals, ni teatres, ni cines, ni res que se li parega.
Parlavem d’altres coses.

Es curiós, no recorde com ens vam conèixer, però si recorde que la meua iaia em parlava de la nova parella del Raval i del xiquet tan guapet que tenien, que ella vos veia quan “prenia el solet” pel Cirineo.

Marxeu de Sella i mirem… com sempre quan passen les coses en el nostre poble.

Tinc una amiga que sempre em recorda que viure en Sella no es fàcil i jo sempre he pensat en vosaltres quan ella m’ho deia. Es cert, viure en un poble no es fàcil, viure sense els serveis minims que qualsevol ciutadà de qualsevol altre poble o ciutat d’aquesta “nuestra comunidad” té, no es gens fàcil.
Serà que paguem menys impostos i no ens hem assabentat?
Volem fer el poble gran i jo em pregunte: Poble Gran o Gran Poble? Que volem? Gran en número de cases? Gran en numero d’habitants? Gran en educació, esports, joves i xiquets? Sentir el poble nostre i sentir-nos part?…

Sella ja ha vist com els seus joves, el futur del poble, marxaven… i ara, part dels fills d’aquells joves i joves que l’han triat, o voldrien triar-la per viure, tornen a marxar…

Sense saber-ho, amics, mai com la vesprada que em vau dir que marxaveu vaig sentir que abans o d’hora ens tocaria, a Pere i a mi, prendre la decisió i, mai com aquella vesprada, vaig sentir la pena que deuen sentir aquelles persones que es veuen forçades a anar-se’n de sa casa a cercar faena, vivenda. Un lloc on viure.

Sabeu? em quede amb molts records, però un veritablement entranyable. D’eixos que no s’oblida pel sabor i l’olor que desprenen encara que passen els anys.
Hivern. Una tassa de café ben calent a les mans, la llar encesa, el foc crema poc a poc, sense pressa. A aquestes vesprades no calen les preses. La terra, humida, fora respira. El xiquet dorm i, de sobte, el desperta un crit a 4 veus, una ilusió infantil que quasi podria ser seua… Està nevant!

8 Responses to ' Amics, sempre hi ha un lloc… '

Subscribe to comments with RSS or TrackBack to ' Amics, sempre hi ha un lloc… '.

pauet said,

on Abril 29th, 2008 at 15:51

Emotiva la veritat la carta,

Supose que molts dels que vivim a Sella ens hem identificat amb ella. No es que tinga massa relació amb les persones a qui va dirigida, no obstant, sempre que algú ens abandona, es una mala noticia, mes encara quant es tracta de gent que ens ha buscat, gent que ha vengut a Sella del res, buscant una calitat de vida, un lloc on poder-se assentar llarg del estrés, de la ciutat. Possiblement quant algú se’n va d’un lloc es perquè no ha trobat en ell el que buscava, no ho ha pogut aconsseguir, un somni frustrat,…

Espere que cartes com aquesta, cada vegada faça falta escriure’n meny
amparo said,

on Abril 29th, 2008 at 17:38

No sé com començar, tinc una sensació, de tristeza, decepció, i RÀBIA, sentiments que m’ofegen i no em deixen expresar la angoixa que em provoquen situacions d’estes.

Amb la marxa d’ésta, ja són més de 5 ó 6 famílies joves amb xiquets que ens abandonen en poc meyns de 3 anys.
Parelles joves que han vingut a Sella, intentant fer ací la seva vida i que només han encontrat obstacles i dificultats per part d’aquells que tenien que apoyar-los i cuidar-los com si fora “oro en paño” com és sol dir, però no ho han sabut vorer ni valorar.

És cert que en moltes vegades t’ha dit que viure en un poble i en particular a Sella és molt difícil i més si no et sent respaldat per ningú.

Podia escriure més, però se que vaig a dir coses en el teu blog que igual es posen en un compromís Àngels, per tant, igual publique un post en el meu i asumeix jo la responsabilitat del que dic.
sineu said,

on Abril 29th, 2008 at 18:44

Jo també em senc tan decepcionat.. que m’ofega la idea de no poder viure en el meu poble

i tindre que veure als meus fills
girar la mirada cap a Sella des de les forques,

un diumenge per la vesprada,

camí de la ciutat

com tantes voltes vaig tindre que fer jo mateix
Clareta said,

on Abril 30th, 2008 at 4:31

Injust.

Rabia, sí. És el que sent i a més a més, amb els ulls vidriosos…
Ningú no fa res, com bé dic al blog d’Amparo estem vivint a Sella un present degeneratiu, decrèpit.

No sé que més han de sentir des de les veus dels més joves que lluiteu per a asebentar-se que encara exixteix el sentiment d’un poble.
Morning Star said,

on Abril 30th, 2008 at 5:39

En efecte, nomenes els problemes fonamentals que, en este cas, pense que han influït en la decisió final. Alguns d’ells també han afectat a altres parelles, pero esta vegada “els preus desorbitats i les falses esperances, el fet que no hi ha menjador, ni guarderia, ni iaios-tios-nebots-germans-germanes” trobe que han sigut una acumulació de problemes un tant greus…

Està clar que l’absència de menjador escolar, la qüestió que està més en boca de tots, ha sigut un desencadenant important. Pero el cas és que este menjador no es qüestió exclusiva de l’Ajuntament (óbviament al final sí que és cosa seua), pero també es cosa de la resta de pares especialment, que molts tenen el problema “solucionat”, i també de tot el poble, que no hem pres el problema com a nostre. Siga com siga, l’absència del menjador és un problema que es farà cada vegada més gran perque les circumstàncies familiars i laborals de la gent estan canviant, i eixos serveis esdevindran (i ja ho són) imprescindibles.

El “problema solucionat” que deia té molt a veure amb aixó dels “iaios-pares-tios…” que dius, és a dir, el fet de no tindre família ací complica un tant qualsevol situació de la vida quotidiana (no només l’assumpte del menjador escolar) i fa la vida al poble encara més difícil…
A més, els preus desorbitats de les cases al poble fan difícil adquirir una casa en condicions i al final son els “especuladors” els que les acaben comprant.

En fi, que ens hauríem de preguntar detingudament aixó de “Poble Gran o Gran Poble?”, perque el que està clar és que alguna cosa està fallant…
Angels said,

on Abril 30th, 2008 at 6:46

Jo no se que està fallant.
Tocaria mirar detingudament les coses i analitzar-les, però es evident que, com comenta Amparo, en 4 ó 5 anys se’n han anat varies parelles joves del poble i, això pot ser que pobles com La Vila, Benidorm, etc. s’ho poden permetre, però un poble com Sella no.
La falta de planificació i organització municipal, la falta d’implicació de tot el poble, ha fet que uns per altres el menjador continue sent un projecte mes, no una realitat per al curs 2008-2009.
Si, esta clar que el menjador en un problema junt amb altres, no els oblidem, com la vivenda, el famós “iaios-tios-nebots-germans-germanes”…
Caldria sentar-se i parlar dels problemes que se’ns plantejen al joves, que vivim i que volem viure en un poble, perque si no quan ens adonem Sella serà un poble buit sense joves i sense xiquets, sense escola… i ja si que no caldrà fer cap menjador.
Rave said,

on Abril 30th, 2008 at 11:30

¡¡Veo mucha negatividad eh!! Echando un vistazo por la página de El Cabiló se ve que sois gente con iniciativa y que llevais a cabo muchos planes así que no dudo de que el comedor no será un problema para vosotros… Yo me ofrecería como cocinero pero si los niños tienen que comer lo que yo les haga, entonces sí que tendréis un problema
Àngels said,

on Abril 30th, 2008 at 13:22

Hola Raul , si, desde El Cabiló (la Asociación Juvenil de Sella) hemos intentado dinamizar el pueblo, que la gente joven se sintiera creadora de cosas, capaz de hacer aquello que le gustaba o queria que se hiciera.
Aqui todos somos conscientes que vivir en Sella, en un pueblo, es dificil i que hay que saber “sacarse las castañas del fuego”, pero hay veces en que el desanimo de ver la cruda realidad me puede.
Sabes? es triste ver que tus amigos se van porque los precios de las casas son tan desorbitados que los bancos te dicen que ni de coña te dan una hipoteca.
Es triste ver como tus amigos se van porque deciden tener hijos y no hay guardería ni comedor escolar para poder continuar, tanto el padre como la madre, trabajando.
Es triste pensar que algún día habrá que tomar la decisión… y que después de todo lo pasado y sentido. De tomar la decisión mas dura que una persona puede tomar, como es dejar tu casa, tu pueblo, tu gente… después de todo, aun hay gente en el pueblo que considera y llama “domingueros” los que han tomado esa decisión.