viure i voler viure en un poble

Les mans de Tarradellas.

Ahir vaig vore l’anunci de Casa Tarradellas i no vaig poder evitar fixar-me en les mans que ixen pastant una coca, una pizza.
M’agrada molt mirar mans treballant, no es que em passe el dia obsesionada, fixant-me, en les mans de la gent, però quan tinc una persona major al costat tinc l’extranya necessitat de mirar-li les mans. Mans dures, arrugades, treballades pel pas del temps, sobre tot les mans de les persones que han treballat la terra.
L’anunci, com molts d’ara, intenta tocar-te la vena parlant del silenci, dels colors, de l’aigua, dels olors… als espais rurals (la famosa ruralitat)  i, ixen, al final, unes mans, en teoria, d’una dona major, la iaia de la familia, pastant una pizza. Però, no.
Hui he cercat l’anunci i l’he trobat a la web de la marca comercial i, mirant-lo de nou m’he adonat de perque anit no em van acabar de convèncer. Eixes mans i, sobre tot, eixa forma de fer-ho, no.

Fixeu-vos, ja em doneu la vostra opinió.

A un blog, al que vaig arribar per el d’un amic, i que visite de tant en tant, la seua creadora ha proposat un meme que m’ha agradat, com que diu “Hace tiempo que no veo memes rodando por la blogosfera. Les invito a tomar este prestado. Dejen en los comentarios la dirección de sus recuerdos lectores de infancia…”
Ací expose el meu:
Tinc varis records lectors de la meua infantesa, es tracta sobre tot de llibres i moments que han fet que, hui, m’agrade llegir, en pose tres:
- Un es quan ma mare em va donar per a llegir “Platero i yo”. Vaig entendre que amb els llibres podia saber d’històries realment emocionants, que em podien fer plorar i riure.
- Per aquella època, tenia 9 anys, vaig caure malalteta (l’hepatitis) i vaig estar 2 mesos al llit sense poder alçar-me. Ma mare anava portant-me cada tres ó quatre dies, no ho recorde be, un conte. Una Rondalla d’Enric Valor. Era meravellós perque gràcies a açò tenia a les meues mans un món fantàstic i alhora proper. Contes que parlaven de Penàguila, de Benilloba, de Cocentaina… i jo mirava al meu Atles per saber on estaven eixos pobles i com de lluny estaven de Sella, projectava un viatge per tots ells, mitjançant un camí ple d’aventures i fantasía, com a les rondalles, i imaginava històries paral·leles, afegia personatges i inventava finals.
- A l’escola, ja amb 11 ó 12 anys, em van manar llegir dos llibres “Paulina”, d’Ana Maria Matute… una hitòria d’una xiqueta que marxa a casa dels seus iaios per recuperar-se d’una malaltia, (em feia pensar molt en Sella i en la meua Iaia) i “El Viejo y el Mar” d’Ernest Hemingway, superació i persistència d’un pescador que no deixa de cercar el “seu peix”.
Aquests van ser els llibres que jo considere em va “engarxar”. Ja no vaig poder deixar de llegir… Hi ha hagut molts mes, però com aquests tenen per a mi una dolçor especial he considerat que eren els meus “records lectors d’infantesa” per continuar aquest meme.

Vos passe, doncs, aquest meme per poder continuar reconstruint el nostre mon lector d’infantesa.

No recorde qui me’l va regalar, però va ser el millor regal que em van fer quan vaig fer la Primera Comunió i pense que ni aquella persona s’hauria imaginat mai com de feliç anava a fer-me durant molt anys ni que arribaria a considerar-lo, ja de major, com un dels millors regals que m’han fet.
Era verd, gran, les lletres de la portada daurades, amb relleu, i a l’obrir-lo apareixia un mon on podia enfonsar-me hores i hores imaginant llocs, pobles, muntanyes i, fins i tot, persones i vides de qui podria viure al lloc on l’atzar m’havia portat. Tenia regions que ocupaven un full i d’altres que dos, depenent de l’escala i del tamany. M’agradava sobre tot Africa i Europa i, dins d’aquesta, Espanya i Portugal que venien a ocupar, per regions, varis fulls dobles. Me’l sabia de memoria i obria els fulls com qui sap el seu camí.
Marcava amb un cercle allí on “obligatòriament” havia d’anar en algun moment de la meua vida. Somniava amb viatjar, conèixer tots aquells llocs que davant de mi no eren més que paper, lletres i colors sense sentit, però a la meua ment es dibuixaven com llocs meravellosos on somniar històries d’un viatge imaginari que sempre, sempre, començava a Sella.
També marcava amb una ratlla. Aquests eren llocs de pas, els llocs on suposava, guiant-me per les línies de carreteres o trens, havia de passar. Sempre al meu imaginari viatge, clar, per poder anar enlloc, encara que haguera de travessar la mar. I imaginava gent, conversacions i situacions que hi viuria al llarg del meu camí.

Ara, quan el veig a la vella prestatgeria metàl·lica del porxi de Ca la meua Iaia, pense que encara està ahí. El tacte, textura rugosa de les seues tapes, que malament intenten soportar el pas d’un temps que no perdona; l’olor a paper vell, a fusta vella, a terra humida; soroll a l’obrir-se de nou, sorolls que tornen i se’n van, murmuris passats; i el sabor, a somnis, dels viatges de la meua infantesa.

Ara, quan el veig a la vella prestatgeria metàl·lica del porxi de Ca la meua Iaia, no puc evitar somriure, no puc evitar cosquerelles al meu cos, sentir una vegada més la necessitat d’entreobrir les seues velles pàgines i viatgar de nou amb l’Atlas de la meua infantesa.

El meu primer regal d’aniversari es un conte. “Princesas olvidadas o desconocidas”.
El dissabte passat me’l van regalar dos dels meus millors amics. Em va fer molta ilusió. Diria que quasi infantil.

Princesas es un conte de princeses, però no a l’ús, un album de princeses desconegudes, com Deletrea de Eritrea, Amnesia, Locuacilla de Babel, … noms molts originals i que fan referència a elles i a la seua forma de ser… Es una preciositat, unes ilustracions de Rebecca Dautremer que enamoren amb molt de color i sentiment, delicadessa .
Cada capítol es una princesa o un element de la vida d’aquestes i comencen amb una frase que resumeix moltes coses: “Soñar es contarse historias que todavía no se conocen”, “No sonreír es como dejar de regar las plantas”, “Buscar sin saber quién es y estar segura, sin embargo, de reconocerlo”…

Sencillament preciós.

Ah, i al final del conte hi ha un test per saber “qué clase de princesa eres”

Hi ha qui prefereix oblidar que es el seu aniversari, desapareixer del mapa i fins i tot hi ha qui apaga el telèfon. Altres, en canvi, el celebren a lo gran. Enmig es troben els que cada any venen a sentir l’arribada d’eixe dia de manera diferent, en funció, sobre tot, de com els 12 mesos anteriors s’han portat amb ells, però sempre amb l’alegria i la ilusió de que 1 any mes ha arribat. Jo em trobe en aquest ultim grup.

M’agrada celebrar el meu aniversari. No es que jo siga una persona de natura festera, però m’agrada compartir amb els que estime eixe dia. De xicoteta no l’he celebrat quasi mai i, supose, per això es tan especial per a mi. Pense que s’ha de celebrar com Déu mana, vull dir, amb una tarta  i tants cirets com anys per poder demanar un desitg per cada un del ciris encesos. Ciris encesos, llum i vida.

Hui cumplisc 31 anys.
L’any passat va ser un aniversari molt trist. I encara que per l’arribada de la trentena el vaig voler celebrar amb la familia i amb els amics, de manera diferent a altres anys… em faltava una persona molt important, la meua iaia. Moltes voltes haviem parlat de com el celebrariem, de la festeta que fariem, de que ella em faria les seues meravelloses empanades, una coca de molletes i ho  acompanyariem amb aigua llimó… però no va ser. No va poder ser. No pot ser.

Hui cumplisc 31 anys.
9 de maig i 31 anys. Tinc molts projectes, idees i somnis i… de tants que en tinc de vegades m’emboire. Estic contenta i, encara que hi ha dubtes (va en mi), feliç de tot allò que vaig fent i sent.

Hui cumplisc 31 anys