viure i voler viure en un poble

No recorde qui me’l va regalar, però va ser el millor regal que em van fer quan vaig fer la Primera Comunió i pense que ni aquella persona s’hauria imaginat mai com de feliç anava a fer-me durant molt anys ni que arribaria a considerar-lo, ja de major, com un dels millors regals que m’han fet.
Era verd, gran, les lletres de la portada daurades, amb relleu, i a l’obrir-lo apareixia un mon on podia enfonsar-me hores i hores imaginant llocs, pobles, muntanyes i, fins i tot, persones i vides de qui podria viure al lloc on l’atzar m’havia portat. Tenia regions que ocupaven un full i d’altres que dos, depenent de l’escala i del tamany. M’agradava sobre tot Africa i Europa i, dins d’aquesta, Espanya i Portugal que venien a ocupar, per regions, varis fulls dobles. Me’l sabia de memoria i obria els fulls com qui sap el seu camí.
Marcava amb un cercle allí on “obligatòriament” havia d’anar en algun moment de la meua vida. Somniava amb viatjar, conèixer tots aquells llocs que davant de mi no eren més que paper, lletres i colors sense sentit, però a la meua ment es dibuixaven com llocs meravellosos on somniar històries d’un viatge imaginari que sempre, sempre, començava a Sella.
També marcava amb una ratlla. Aquests eren llocs de pas, els llocs on suposava, guiant-me per les línies de carreteres o trens, havia de passar. Sempre al meu imaginari viatge, clar, per poder anar enlloc, encara que haguera de travessar la mar. I imaginava gent, conversacions i situacions que hi viuria al llarg del meu camí.

Ara, quan el veig a la vella prestatgeria metàl·lica del porxi de Ca la meua Iaia, pense que encara està ahí. El tacte, textura rugosa de les seues tapes, que malament intenten soportar el pas d’un temps que no perdona; l’olor a paper vell, a fusta vella, a terra humida; soroll a l’obrir-se de nou, sorolls que tornen i se’n van, murmuris passats; i el sabor, a somnis, dels viatges de la meua infantesa.

Ara, quan el veig a la vella prestatgeria metàl·lica del porxi de Ca la meua Iaia, no puc evitar somriure, no puc evitar cosquerelles al meu cos, sentir una vegada més la necessitat d’entreobrir les seues velles pàgines i viatgar de nou amb l’Atlas de la meua infantesa.