viure i voler viure en un poble

Hi ha un lloc on les muntanyes toquen el cel...
Un lloc on el verd i el blau mostren totes les seues tonalitats.
Un lloc on animals com l’os i el llop han trobat l’espai on sobreviure.
Un lloc on l’home viu la terra, la treballa, la lluita.
Un lloc on les fades, (las xanas), histories i llegendes, son presents, encara hui, a la calor de la llar a les llargues i gelades nits de l’hivern.

Somiedo, un lloc on l’espai rural encara és.

Jo havia sentit parlar d’aquest concejo asturià. No se on, no ho recorde. Però el fet de voler anar m’acompanyava des de feia temps. Jo havia estat dues vegades en Asturies, però no hi havia anat mai allí. Aquesta era l’oportunitat. I, sense saber com, he arribat a casa amb la necessitat de tornar.

Serralades a 2.000 metres, on l’aire t’acarona la pell fins tallar-te les galtes. Allí on el sol dorm a l’hivern per quasi no assomar-se a vore els pobles. Allí on la pedra calcària, el ferro i la pissarra s’han aliat per mostrar-te un paisatge captivador.
Boscos de roures, fajos, aurons, til·lers son els llocs dels animals com l’os, el gat salvat, la gineta o el llop. I com deia un fullet, no sols es l’orgull dels habitants d’allí sino la sensació del turista d’estar a prop d’ells. Quan mires la inmensitat del bosc on la senda que camines entra i penses… “estarà mirant-me”…

Camines vora les vaques, els gossos que les ciuden (quasi sempre mastins), les ovelles… i veus a dones i homes com, bon matí, agarren el seu ganao (unes 10 vaques) i junt amb tu, camí amunt, cap als terrenys reservats al past comú, que es el que ara toca, et comenten, et pregunten i converses sobre l’any, la bonança, o no, del temps i com s’ha portat enguany amb ells… i sents, per un moment, que aquest espai rural encara està viu i que la seua gent vol mantenir-lo viu per molt que el mercat, la globalització de l’economia, els arancels i quotes de la Unió Europea s’empenyen en fer-los-ho cada dia mes dificil.
Pobles, aldees i barris (com ells els anomenen) on l’arquitectura rural, murets de pedra seca, assegadors, camins, ambeuradors, etc. continuen sent utils. Les branyes amb les “cabanes de teito” continuen en peu per protegir els pastors a l’estiu. Llocs on protegir-se de la nit, la boira o la calor.
Terra treballada, hortes pobres on els fruits quasi no arriben a madurar. Creilles, escanda… vedelles, mantega i llet. Pastures de sega per l’hivern i comuns per l’estiu.

Que dificil resumir el que hem vist, escoltat i sentit en aquesta terra!