viure i voler viure en un poble

 Després de 15 minuts de discussió amb el meu germà Tomàs vaig decidir anar ahir, per primera vegada aquest estiu, a la piscina. Com ell deia: “Tienes que ir por la espalda y encima verás como luego te sientes mejor”. Se que te raó, el traumatòleg em va recomanar, ja fa uns anys, fer natació, però, i els que em coneixeu ho sabeu, l’aigua i jo no ens portem massa be. No ho hem fet mai.
Em vaig posar el protector solar i a les 16:00h. vaig eixir de casa, les ulleres de sol, la bossa al coll i ben preparada, el biquini, la toalla i el llibre que ara estic llegint.
Quan vaig arribar estaven els xiquets de la natació, així que em vaig posar a l’altra part de la piscina i vaig nadar durant uns 40 minuts, uf, no podia mes i, com que em va entrar fred, vaig sortir i vaig asseure a la gespa a assecar-me i llegir.
De fons s’escoltaven els xiquets en l’aigua, rises i jocs, rumor de conversacions i el lleu remor, al moure les fulles, de la brisa que corria baix dels arbres…  el relat que estava llegint, “L’home de gel”, m’havia enganxat… mmm, quina sensació. I vaig pensar, que bé haver-li fet cas al meu germà.
De sobte, un soroll estrident, que posava els pels de punta i una polseguera que em va deixar la pell fangosa. – Però que es això? – Vaig preguntar en veu alta sense adornar-me i, un a veu, des del fons em va dir: “El pan nuestro de cada dia”.