viure i voler viure en un poble

No havia sentit parlar d’aquest escriptor ni dels seus llibres. El meu primer contacte va ser quan treballava a La Biblio, ordenant una de les prestatgeries, al colocar els llibres, anava llegint títols i autors i em vaig fixar en un llibre que es deia “Escenas de Cine Mudo”, vaig llegir el que posava a la sinopsi de la contraportada, me’l vaig llegir, i com que em va agradar vaig cercar per internet a l’autor. Julio Llamazares.
Així es com va començar la meua relació amb aquest autor i la seua obra. Podria parlar de molts dels seus llibres, m’agrada molt la seua prosa descriptiva a l’hora d’escriure literatura de viatge, però vull reflexionar en veu alta el que em va passar, i em passa, amb un dels seus llibres: “La Lluvia Amarilla”.

Aquesta es la historia, el monòleg, d’un home, Andrés, que es l’últim habitant d’un poble dels Pirineus d’Aragó. Els seus records, la mort de la seua dona, el silenci del poble abandonat, el caure de les pedres, de les cases, la seua gossa… de tan senzilla i real que és… la historia dol. El protagonista veu com es desfà la seua vida i confon son amb vigília, vius amb morts, records amb pensaments.
Des del principi saps com acaba. Saps quin es el final, el mateix que el del poble i paisatge rural que envolta la novel·la. El mon rural real, el que va caure als anys 70 per no tornar mai mes. I de tant trist i desolador que es, no puc acabar de llegir-la. Per que no hi ha un altre final possible, per que el mon rural desapareix, terra abandonada, pedres que cauen, per que els pobles es fan vells (la gent jove marxa, les cases cauen…), la soledat de les persones majors…

Hi ha un moment (que no dic per no fastidiar) on ja no puc continuar llegint, em toca l’ànima i em dol, es l’espineta que tinc, però es que a cada paràgraf, a cada pàgina, tocada per la malenconia no puc continuar llegint perque se que no hi ha solució possible mes que la memòria i el record de qui viu o ha viscut i ha transmès pàgina a pàgina la historia de la seua vida.

Amb açò no voldria que deixareu de llegir aquest llibre. Tot el contrari. Es una meravella poder llegir histories que t’envolten, et transporten i et fan pensar. Si, et fa pensar en la ruralitat (ara tant de moda), en el mon rural i en la seua soledat, per que hi ha un mon rural que ha perdut, que s’ha caigut a trossos. Una terra oblidada, que va intentar, sense èxit, sobreviure al pas del temps, a la post-modernitat, a lo urbà… i que en el moment va morir el seu últim habitant, el seu últim Andrés, no va quedar ningú per contar la seua historia.

Es un llibre molt trist.