viure i voler viure en un poble

juliol 27th, 2008

la lluvia amarilla

Posted by Àngels in Lletres, papers i veus

No havia sentit parlar d’aquest escriptor ni dels seus llibres. El meu primer contacte va ser quan treballava a La Biblio, ordenant una de les prestatgeries, al colocar els llibres, anava llegint títols i autors i em vaig fixar en un llibre que es deia “Escenas de Cine Mudo”, vaig llegir el que posava a la sinopsi de la contraportada, me’l vaig llegir, i com que em va agradar vaig cercar per internet a l’autor. Julio Llamazares.
Així es com va començar la meua relació amb aquest autor i la seua obra. Podria parlar de molts dels seus llibres, m’agrada molt la seua prosa descriptiva a l’hora d’escriure literatura de viatge, però vull reflexionar en veu alta el que em va passar, i em passa, amb un dels seus llibres: “La Lluvia Amarilla”.

La lluvia Amarilla de Julio Llamazares Aquesta es la historia, el monòleg, d’un home, Andrés, que es l’últim habitant d’un poble dels Pirineus d’Aragó. Els seus records, la mort de la seua dona, el silenci del poble abandonat, el caure de les pedres, de les cases, la seua gossa… de tan senzilla i real que és… la historia dol. El protagonista veu com es desfà la seua vida i confon son amb vigília, vius amb morts, records amb pensaments.
Des del principi saps com acaba. Saps quin es el final, el mateix que el del poble i paisatge rural que envolta la novel·la. El mon rural real, el que va caure als anys 70 per no tornar mai mes. I de tant trist i desolador que es, no puc acabar de llegir-la. Per que no hi ha un altre final possible, per que el mon rural desapareix, terra abandonada, pedres que cauen, per que els pobles es fan vells (la gent jove marxa, les cases cauen…), la soledat de les persones majors…

Hi ha un moment (que no dic per no fastidiar) on ja no puc continuar llegint, em toca l’ànima i em dol, es l’espineta que tinc, però es que a cada paràgraf, a cada pàgina, tocada per la malenconia no puc continuar llegint perque se que no hi ha solució possible mes que la memòria i el record de qui viu o ha viscut i ha transmès pàgina a pàgina la historia de la seua vida.

Amb açò no voldria que deixareu de llegir aquest llibre. Tot el contrari. Es una meravella poder llegir histories que t’envolten, et transporten i et fan pensar. Si, et fa pensar en la ruralitat (ara tant de moda), en el mon rural i en la seua soledat, per que hi ha un mon rural que ha perdut, que s’ha caigut a trossos. Una terra oblidada, que va intentar, sense èxit, sobreviure al pas del temps, a la post-modernitat, a lo urbà… i que en el moment va morir el seu últim habitant, el seu últim Andrés, no va quedar ningú per contar la seua historia.

Es un llibre molt trist.

7 Responses to ' la lluvia amarilla '

Subscribe to comments with RSS or TrackBack to ' la lluvia amarilla '.

Morning Star said,

on juliol 29th, 2008 at 5:52

Pero no es éste el único libro que no te has podido leer todavía, no? Creo que por ahí hay algunos más… por eso yo me cojo a Zits, claro… jeje

A lo que iba: que viajando o con libros así te das cuenta de que eso del medio rural es muy irregular y relativo. Existen lugares en España que sí son rurales de verdad (eso que se mal-llama la “España profunda”), que viven del medio “casi” como hace cincuenta años. Y nosotros somos un rural “light”, casi como una urbanización algo alejada del medio urbano (salvando las distancias, claro)…
Como te dijo aquél la semana pasada: “un medio rural en el que de lo rural no queda más que el paisaje” (o algo así)…
amparo said,

on juliol 31st, 2008 at 11:52

Àngels, lleguint el que contes d’este llibre, m’has arribat a l’ànima ( o al cor, que deu estar ú al costat de l’altra).

L’abandonamet del medi rural, la despoblació dels nuclis menudets, com la del poblet que relata el llibre, és desolador.
L’idea de pensar que, algun dia puga passar esta història a Sella em sembla aterradora, esperem que no arribe mai eixe moment.

Clar! viure en un poblet no és fàcil, però i en una ciutat?? pues tampoc deu ser molt fàcil. Tot té les seues ventajes i desventajes, només hi ha que sopesar-les i decidir el que millor li convinga a ú.

També crec que l’Administració deuria de fomentar mesures per tal d’evitar estes situacions.

Construir un poble costa molt esforç, destruir-lo i deixar-lo pedre, no res.
Àngels said,

on agost 6th, 2008 at 13:47

Amparo, el llibre es realment trist, pero sobre tot perque es real. La situació que narra l’autor, encara que portada a l’extrem, ha passat i està passant.
A vore si me’n recorde i te’l porte a la bibio Val la pena llegir-lo.
Fa dos anys, Pere i jo, vam estar a Soria, ens vam recorrer mitja provincia i vam caminar per carrers de pobles abandonats, pobles on no quedava una casa en peu, on les pedres s’havien apoderat dels carrers… i anaves caminant i el cor se’t feia xicotet. Saps, en un d’ells, quan vam arribar a la plaça i vaig vore la font… una font-embeurador on no brollava l’aigua, on la terra i les herbes eren la unica cosa que veies… se me va caure el mon damunt, perque es com si de manera metafòrica haguera entés el que em passava, el que veia.
amparo said,

on agost 7th, 2008 at 10:57

Gràcies Àngels!!

Hui he començat a lleguir-me’l. Espere que m’agrade tant com a tu.

Ja et contaré.
Rave said,

on agost 8th, 2008 at 6:32

Yo dentro de un par de semanas voy a Valdelubiel, uno de esos pequeños reductos rurales de la España profunda. La vida allí es diferente, no diría triste sino diferente. Un baúl de novedades para un urbanita con curiosidad rural como yo. Ya os contaré.
amparo said,

on agost 12th, 2008 at 12:46

Acabe de lleguir-me’l i la sensació que m’ha quedat és de profunda tristeza; no obstant he de dir que m’agradat molt, moltíssim.

Àngels, he de reconiexer que també he plorat, (tinc la llàgrima fluixa). Pareix tan real….,i d’això s’ha encarregat Julio Llamazares,autor d’este llibre. No havia lleguit res d’ell, i m’encantat; Qué fàcil de lleguir és la seua escritura. La descripció dels personatges i sobre tot la del paissatge fa que, de sobte, entres en la trama de la història i,a pesar de saber des de l’inici del llibre com serà el seu final, impedeix el desànim i que es deixes el llibres a mitges.

Éste llibre m’ha recordat molt a una pel-lícula que vaig vorer fa uns temps titulada “Habana Blues” .Crec que este llibre i esta pel.lícula, m’acompanyaran sempre.
Àngels said,

on agost 13th, 2008 at 8:55

M’alegra que t’haja agradat.