viure i voler viure en un poble

El dia 2 d’agost un home, professor i periodista, va ser colpejat fins causar-li lessions tan greus que el van fer caure en coma, i tot per recriminar-li a un per que estava pegant-li a la seua parella. Per mostrar una conducta exemplar com a ciutadà, per mostrar quina deuria ser l’actitud de tots davant d’aquests fets…
Que passa quan una dona té por? Per què encara que hi haja una ordre d’allunyament els homes continuen apropant-se? Per que la dona i els fills tenen que “vore la cara de la violencia” al judici? Per que encara que continuen morint dones, enguany 48, pareix que no es fa l’esforç suficient?
Està la societat concienciada del problema que suposa la violència de génere? Estan les lleis fetes per defendre les dones? Mares, filles, germanes, sogres, nores, iaies, nebodes, ties… totes poden patir-ho, però sembla que la societat mira un altre lloc…

Serà que es mes divertit pegar-te unes rialles al “trenta per res” … i després donar l’esquena per continuar fins “al joc”, havent-te quedat quan et demanen ajuda, en un segon, mut, sord i cec…

Gràcies… professor, per no callar-te, escoltar i vore la realitat d’aquestes dones i els seus fills.

El passat 25 de juliol, dia de Sant Jaume, vam anar al concert de Maria Creuza y Toquinho a la ciutat d’Alacant. Anavem esperant que cantaren alguna cançò del mític disc de La Fusa, no sols es que ho van fer si no que, en el fons, el concert formava part d’un xicotet homenatge que aquests dos cantants brasilenys estan fent a aquell i al mestre Vinicius de Moraes.
El concert estava dividit en tres parts, dues en les que cada un va cantar per separat i una altra en la que van cantar junts. Aquesta part, per a mi la millor, es va fer curta ja que era meravellós escoltar la guitarra i veu de Toquinho i la veu impresionant de Maria Creuza cantant junts cançons com “Que maravilha”, “A tonga da mironga do kabuleté”, “Testamento”, “Samba de Bençao”, entre altres.

Des d’aquell dia he tornat a escoltar el disc i encara que l’escolte una i altra vegada no puc deixar d’emocionar-me amb cançons com aquesta que pose ací. Es trata de “O que tinha de ser” on la guitarra de Toquinho i la veu profunda i trista, en aquest cas, de Maria Bethania, no pot deixar indiferent a ningú.

Saravá!