viure i voler viure en un poble

Fa temps compartim la reixa del balcó amb ella. L’hem vista créixer, alimentar-se. Hem jugat a amagatalls. Hem vist com ha fet i refet sa casa una i mil voltes quan inconscientment li la desfèiem al estendre la roba o quan el vent ha bufat amb força.Tan xicoteta que es balancejava amb el vent i s’amagava amb el sol.

Puja per la seua tela i, al mínim intent de quedar-se atrapat qualsevol bitxet, ella es queda quieta, a l’espera, i llesta per saltar sobre la seua víctima.

Hi ha qui diu que “Si hay una telaraña, por ahí andará la araña” i si, ahi estava, tan xicoteta e indefensa que no ens havíem assabentat que estava fins que la vam cercar amb deteniment.Ara ja no es xicoteta, es gran, forçuda i de color i ahí està guaitant la vida des de la reixa del balcó de la nostra casa.

Acabe de llegir a El Sótano de las Maravillas l’acomiadament d’un net al seu iaio… el Tio Pep, i no he pogut evitar emocionar-me i recordar les hores en sa casa en les que anava explicant-me els toponims, els bancals. Història de l’Almussent. Home amable i pacient que, amb un gran somriure i un moviment tranquil i seré d’unes mans treballades per la terra, m’explicava el que ell sabia i que havia sentit als seus majors. 
Des d’aquell dia sempre que ens veiem ens saludavem, feiem una xarradeta i ens deiem que haviem de tornar a quedar, que haviem de repetir per parlar dels “camins pels que anavem antes”. I es que escoltar-lo va ser un regal.
Jo no sabia amb qui parlar de la toponimia de l’Almussent i ma mare em va dir que parlara amb el Tio Pep, que segur que no li importaria ajudar-nos amb el treball que estavem fent… i va acabar sent un dels millors moments, inoblidable, que vaig passar.

Adéu… Tio Pep… gràcies.

Uf! Ja ni ho recorde…
Quan va ser l’ultima vegada que vaig pujar ací? No ho se i no importa, les percepcions son les mateixes. Les emocions. Els records.
La Gala rondant-me les cames, vol pujar al  braç. -”No pots pujar que no puc escriure a l’ordinador”… - Sembla que hi ha coses que no canvien i, de sobte, tinc la sensació que és bo. Un referent en el camí, una marca que ens indica que anem be o simplement un punt on mirar quan no sabem on estem.

Sempre m’he preguntat com fan els gats per pujar a les teulades. Es un dubte que tinc de tant en tant, d’eixos sense massa sentit, dels que venen i van i no se per quina raó i, sobre tot, quan he estat ací i he vist un gat a la teulada d’enfront… com ara, i que encara que podria reconstruir el seu cami, els itineraris possibles que pot seguir per arribar-hi, continue pensant-ho.
No se massa be que cerca perquè el niu que hi havia ja no està, però ahi està ell. A més, va ser ell el que el va tirar a terra, ple de cries d’oronetes, davant la desesperació de la seva mare que volava i volava intentant evitar l’inevitable. I ara? Que cerca? (Alguna rata? No ho se).
Venia tots els dies, rodava i rodava, intentava amb la pota pegar-li, tal vegada no era la seua intenció tirar-lo a terra, però ho va fer. Portava una estona mirant, de reüll, el niu. Intentava passar desapercebut, però era massa difícil, i la mare nerviosa, volava, intentant fer fora l’intrús que es menjaria les seues cries. Però tot va ser inútil i, a la fi de la vesprada, a poqueta nit, quan el sol ratlla la serra, quan el blau comença a fer-se groc, el groc comença a fer-se taronja, el taronja rosa i aquest nit, el gat ho va aconseguir.
Es curiós com de vegades qualsevol cosa ens pot distraure, per xicoteta que siga, per insignificant o, si val, per quotidiana. Coses que pasen al voltant nostre, però que no veiem, no volem veure o, simplement, perque depen del dia t’aixeques mes o menys receptiu, mes o menys concient, i això fa que vejes la vida de formes diferents.
Des d’ací veig el pi. Es un pi que està ahi dalt, damunt d’un turó, tot sol, i sempre que l’he mirat he pensat, alguna volta tinc que anar per veure que es veu des d’alli, per canviar la perspectiva. Es curiós. De vegades tinc ganes d’anar a cap lloc, vull dir, o no, d’anar a algun lloc, on em duguen els peus, sols per canviar de perspectiva, però mai no m’atrevisc. Em fa, en certa manera, por. Supose que si sabera que certament trobaria una altra perspectiva ho faria. O no.

Hui es 1 de setembre, i dilluns, hi ha qui diu que com es possible que s’haja produit aquesta casualitat. Que sembla una conspiració. La tornada al treball després de vacances, (bé, per a qui ho estava) i el primer dia de la setmana, encara que hi ha qui diu que el seu primer dia es el divendres a les 19:00h. Però aquesta no es la qüestió. La raó, la historia, la vida, l’atzar o simplement es que hui es dilluns 1 de setembre de 2008.

Diuen que “a setembre, el qui tinga llavor que sembre”… “a setembre, les cabres a la serra i el vi a la gerra”… “pel setembre a collir ametles”… “raves i espinacs, pel setembre tot sembrat”… I es que setembre dona pas a la feina, a la tardor, al començament de l’inici, a l’inici del camí, del següent itinerari o a continuar el que veniem fent…