viure i voler viure en un poble

Un amic m’ha dit que existia aquest document al youtube.
Es tracta d’un video que gravà un home neerlandés que va passar per Sella l’any 1966. Un recorregut per Relleu, Sella i Orxeta.
El text de presentació del video es: In 1966 my family visited the interior of Alicante, passing Tibi and Ibi. View the human washing machine in Sella and sheep on the hills beyond. Es a dir: ” En 1966 la meua familía va visitar l’interior d’Alacant, passant per Tibi i Ibi. Mireu el llavador en Sella i les ovelles en les muntanyes de mes enllà “.

Un passeig per aquesta terra que tant i tant poquet ha canviat en 42 anys…
Una joia!

-

Hui ha sigut el meu primer dia d’eixida al camp a cercar un dels fruits mes preciats que els nostres boscos ens ofereixen a la tardor. L’esclatasang. Delícia que la terra dona als mesos d’octubre i novembre. Cistella, ganivet i un munt de paciència.
No hem trobat una gran quantitat, però suficient per fer l’aperitiu del sopar d’aquesta nit. Aperitiu que acompanyarem amb el vi de la Foieta de la collita d’enguany.
Quina delícia!

Per a mi es un plaer eixir a la muntanya, passejar per dins del pinar, olorar el romer i el timonet, sentir el  bosc i la vida que hi ha dins. M’agrada cercar esclatasangs per tot allò que envolta la seua cerca, en silenci, camine i escolte, pare i mire.
Però el que no m’agrada, el que no soporte, es quan darrere d’un pi o una coscolla apareix davant de mi el pinar cavat, com si l’hagueren llaurat, vore gent que va amb bosses de plàstic i que ni tan sols porta navaixa. Bolets arrancats o tallats escampats per enterra… i restes de la gent que ha passat, com burilles, papel d’alumini, supose que d’algun entrepà, mocadors de paper…

La gomia en aquest tema es prou coneguda per tots, però no es pot tolerar que la mala educació i conducta d’alguns ens deixen sense el fruit de tardor dels nostres boscos.
Com pot haver qui encara no ha entès que si arranquem els bolets, els posem en bosses de plàstic o cavem la terra on estan destruïm la part que està baix de la terra i no tornaran a eixir-ne mes?
Que si ens les emportem xicotets estem impedint que es generen les espores necessàries per a la reproducció de les que pugueren eixir al voltant…?
I com pot haver qui encara entra dins d’un bosc fumant?

No puc evitar indignar-me…

Julio Llamazares - Las Rosas de Piedra

A la contraportada:
“Un inolvidable viaje por España a través de sus Catedrales. Este es un viaje en el tiempo y en la geografía. En el tiempo, hacia la época en la que se construyeron esos maravillosos edificios que conocemos como catedrales; y, en la geografía, a través de un país que es un mosaico de regiones tan diferentes como sus paisajes. Lo emprendí cuando empezaba el tercer milenio y lo acabaré algún día, después de haber recorrido todas las catedrales de este país.
La razón de que haya elegido las catedrales para este viaje es muy transparente: la atracción que me han producido siempre esos fantásticos edificios que constituyen las cajas negras de nuestra historia. Conocerlas de verdad y no de paso, vivir dentro de ellas un día para sentir toda su belleza, al tiempo que se descubren sus se retos y leyendas, es lo que he hecho desde hace años para contárselo a mis lectores.
A deshojarlas como si fueran rosas de piedra, enormes rosas arquitectónicas surgidas hace cientos de años, he dedicado este libro. Y todo ello sin otra voluntad que la viajera y sin otra intención que la literaria. Esa que sigue la estela de los antiguos viajeros, aquellos que iban buscando la magia que el mundo ofrece a los que lo andan.”

====

Un viatge, un passeig, al llarg d’un territori i de la historia de l’art religiós d’aquest.
Llamazares, com sempre, descriu el que viu i el que veu. Sempre en tercera persona. Podria servir de guia per visitar les catedrals de les que parla en aquest primer volum, recorregut que comença en Galicia, com no podia ser d’altra manera, en la catedral de Santiago de Compostela i finalitza en Catalunya, en la catedral de Tortosa. Així en “Galicia” passa per la catedral de Tui en la frontera amb Portugal, Orense, Lugo y Mondoñedo. En “El Reino Perdido” visita Oviedo, León i les seues vidrieres, Astorga, Zamora, Salamanca, Ciudad Rodrigo. “Donde la Vieja Castilla” visita Santander, Burgos, Palencia, Valladolid, Avila, Segovia y el Burgo. En “Vascos, Navarros y Riojanos” ens adentra en les catedrals de Vitoria, Bilbao, San Sebastián,(on parla de pilota vasca), Pamplona, Tudela, Calahorra i Santo Domingo de la Calzada. En “Aragón de Norte a Sur”, on recorda aquells pobles que el van impregnar per escriure llibres com “La lluvia amarilla”, recorrerà des de la perla del Pirineu que es la catedral de Jaca fins la catedral mes pobra que es la de Albarracín, finalitzant el recorregut per aquestes terres en Teruel. I finalment “Las Seos de Catalunya” des de Lleida fins Tortosa passant per Solsona, la Seu d’Urgell, Girona, Vic, Barcelona - i si la bossa sona -, San Feliu de Llobregat, Tarrassa i Tarragona.
El llibre tracta de fer una fotografía del que “el viajero”, com ell s’anomena, es troba quan entra dins de les catedrals, parla amb la gent que allí es troba, siguen o no religiosos, i descriu elements tant arquitectrònics com escultòrics o pictòrics.
Si puc destacar alguna cosa es que pot arribar a fer-te plantejar i reflexionar sobre com les coses poden arribar, en un determinat moment, a deixar de ser i caure en l’oblit.

Si se me permet, em quede amb una frase del preàmbul: “ el único sentido de los viajes es enfrentarse a otras realidades para confrontarlas luego con la que uno vive”.

Com diria la meua cosineta “El resum express” seria: Llegir poc a poc, amb tanta paciència i tranquil·litat com necessitaríem si estiguérem llevant-li a una rosa els seus pètals, recorrent pam a pam una catedral.

Un raconet a l’estudi. Un llibre, la butaca, el sol de vesprada que entrant pel terrat, ratlla la Serra de l’Aguilar i li dona eixa tonalitat de capvespre a les hortes que tant m’agrada, m’acarona les mans, em dona calor de tardor, dolça i apagada, sentida i tebia… i, de fons, l’últim disc de Ivan Ferreiro: “Mentiroso Mentiroso”… crec que hui ho necessite.
Solitud, lletres, miralls, música i, un instant, un raconet on somiar que es possible.
Desconexió.

-

-

Shaun Tan - “El árbol rojo”

A la Contraportada:
“A veces el día empieza vacio de esperanzas. El árbol rojo es el quinto libro del ilustrador Shaun Tan…”

-

= = = =

Es tracta d’un àlbum il·lustrat ple d’optimisme, amb unes imatges on la metàfora visual ens porta a entendre, pel simbolisme que transmet, els sentiments per els que la protagonista passa al llarg d’un dia. Foscor, la No Comunicació, Incomprensió, Abatiment… Historia breu, però intensa. Narra amb frases curtes l’angoixa de sentir-se a soles al món i l’abisme al que et veus abocat quan u pensa que les coses poden anar pitjor… deixant una llum, un far, encesa per l’esperança.

Una nit a l’obrir el llit el vaig trobar ahí. Una nit al llevar el cobertor i moure el coixí estava allí, embolicat amb un paper que ja em deia que era l’objecte, però no el contingut… contingut que ni tan sols podia imaginar quan significat amagat tenia dins.
Un regal. El meu regal.
De tant en tant el mire, el llig, em torna a la realitat, em fa memoria d’allò que oblide sovint. Per que es un cant a l’optimisme des de la desesperança. Per que ens recorda que sempre hi ha una cosa a la que aferrar-nos… encara que no la vegem. Per que em veig al vaixell de la protagonista intentant trobar el far, la fulla roja de El árbol rojo, que em guie per aquesta mar.

-