viure i voler viure en un poble

DIA INTERNACIONAL PER A L’ELIMINACIÓ DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LA DONA

PROU !!

Suzy Lee – La ola

A la Contraportada:

====

No em podia creure el que tenia davant…

El divendres que, com ja he contat, vaig estar passejant per Barna, com que tenia tot el matí per davant em van animar a anar a vore una exposició al Caixa-Forum i a l’acabar, com ja la coneixia, doncs vaig entrar a pegar una miradeta a la seua llibreria. Quina va ser la meua sorpresa quan vaig vore que tenien l’àlbum de la Suzy Lee, La Ola. No vaig poder evitar comprar-me’l i, com que Montjuïc està enfront, pujar a mitja vessant, seure a un dels escalons del parc, al solet, la ciutat baix, i a les meues mans, per “llegir”, la meua ultima joia.
Es el primer llibre que tinc que no te paraules, es tot ple d’imatges, tendres i senzilles, que et toquen el cor només obris la primera pàgina.
Una xiqueta, de la ma de la seua mare, coneix la mar. La mar dolça, tèbia i juguetona, en la que tots hem somiat alguna vegada. Una mar blava, intensa i gran que, quan t’acarona, es capaç de omplir-te l’ànima fins al punt que mai mes es pot deixar d’estimar. El Blau se’n va amb tu. El Blau, l’infinit Blau. La immensitat de la mar. Un lloc sense temps i espai on els moments s’aturen.
I es que la xiqueta s’emporta el blau, la mar, i saps que mai podrà deixar de sorprendre’s i estimar-la. Perquè es la imatge d’una xiqueta, però es la teua, la que veus cada vegada que ens assomem a la voreta la mar, esperant trobar tresors dins de la seua immensitat il·limitada.

-

Alphonse Mucha.
Aquest nom no em deia res fins fa dues setmanes. Dec reconèixer que soc prou ignorant en el mon de l’art i encara mes de la publicitat i del disseny gràfic. I es que encara que vaig fer Historia de l’Art a COU ja vos podeu imaginar que era el mes important de l’assignatura… Si, evidentment, aprovar. (Una llàstima)
El cap de setmana del 25 d’octubre vam estar en Barcelona. Com que Pere tenia un congrés d’Enginyeria Química, el divendres de matí vaig aprofitar per anar a vore una exposició al Caixa-Forum que, Miguel i Carina, em van dir que m’agradaria. I, certament, em va encantar.
Es tracta d’una exposició d’Alphonse Mucha, un dels artistes considerat com a creador i difusor de l’Art Nouveau i pioner en l’aplicació de l’art als cartells anunciadors d’obres de teatre, articles de consum, etc. es el que hui anomenaríem publicitat.
L’exposició estava estructurada en quatre àrees, Teatre, Bellesa, Misteri i Modernitat i dins que cada una hi havia diferents capítols que ajudaven a entendre l’aportació de Mucha a l’art del segle XX.
Una exposició on admirar i conèixer les diferents eines de treball que l’artista utilitzava, com la pintura, el dibuix, la fotografia, etc. tot per aconseguir la seua obra: planells, cartells, joies, ceràmica, revistes… plenes de color, metàfora i poesia on una natura idealitzada i inventada, les dones, els signes isotèrics, els mosaics, etc.  ens envolten i atrapen.

-

El divendres Pere i uns amics em van recordar que m’agrada que “m’abracen” (també en la distància). Si, sona estrany, però es cert i, de tant en tant, ho oblide.
Tal vegada necessite vore-ho escric per no oblidar? I per això recurrisc a aquest mitjà que he trobat per expresar allò que pense. Tal vegada dir-m’ho a mi mateixa fa que no em confonga.
M’agrada l’abraç sincer, quan la persona t’estima i t’ho demostra. Quan transmet calor perque si o perque algú necessita del teu calor. Un gest, una paraula, una mirada, un suspir… tot es abraç.Un abraç viu, fràgil, intens. Un abraç que et diu que estàs i que està…
No un abraç de conveniència o per quedar be. No un abraç per invadir l’espai de l’altre. No un abraç perque toca. No un abraç amb mascara. No un abraç perque convé o interessa… sols un abraç per sentir que u estima i es estimat.

Com un abraç a l’hivern, quan els termòmetres baixen i mire’m el cel esperant els nuvols per a que eixa nit no gele.

-