viure i voler viure en un poble

El divendres Pere i uns amics em van recordar que m’agrada que “m’abracen” (també en la distància). Si, sona estrany, però es cert i, de tant en tant, ho oblide.
Tal vegada necessite vore-ho escric per no oblidar? I per això recurrisc a aquest mitjà que he trobat per expresar allò que pense. Tal vegada dir-m’ho a mi mateixa fa que no em confonga.
M’agrada l’abraç sincer, quan la persona t’estima i t’ho demostra. Quan transmet calor perque si o perque algú necessita del teu calor. Un gest, una paraula, una mirada, un suspir… tot es abraç.Un abraç viu, fràgil, intens. Un abraç que et diu que estàs i que està…
No un abraç de conveniència o per quedar be. No un abraç per invadir l’espai de l’altre. No un abraç perque toca. No un abraç amb mascara. No un abraç perque convé o interessa… sols un abraç per sentir que u estima i es estimat.

Com un abraç a l’hivern, quan els termòmetres baixen i mire’m el cel esperant els nuvols per a que eixa nit no gele.

-