viure i voler viure en un poble

El fet de reciclar, qüestió que ja molts ni ens plantegem, pot arribar a convertir-se en una aventura plena d’intriga, que requereix d’una habilitat semblant a la que es necessita per jugar al famós joc del tetris i que, de tant en tant, es converteix en una odissea al mes pur estil del viatge que Homer ens va narrar.

El viatge de partida cap a Itaca comença en casa, com amb qualsevol viatge prepares la maleta, quan alhora de distribuir la brossa, com que al poble tenim contenidor d’envasos, vidre, paper/cartró i orgànic, doncs fem les nostres pertinents separacions, i ací comença la nostra aventura. Si, si… tota una aventura.

Eixim de casa, per exemple amb el paper, i amb molta sort l’únic contenidor de paper estarà buit i, si no, el trobarem ple d’una part i buit de l’altra, però no passa res perquè per a això hem desenvolupat el nostre sisè sentit tetrissero-trepador per anar col·locant peça a peça el trencaclosques alhora que pugem damunt del muret i ens marquem un bailoteo-acrobàtic amb perill de caure de tos.

Alhora podrem visitar al contenidor de vidre, però no el de envasos i clar… entre que el contenidor en si es un poc punyeter per eixa boca redona i xicoteta, que el dissenyador de torn li va fer, que fa que cada vegada que u s’acosta a ell, amb la bossa plena de botelles i pots, sàpiga que s’emportarà a casa l’oloreta a ranci que ens deixarà el suquet que anirà caent al tindre que tirar d’un en un el vidre que portem i que, com el contenidor d’envasos està a l’altra part del poble, doncs la bosseta-maleta on portavem el nostre vidre, tornarà a casa o continuarem el nostre viatge cap a aquest.

Situació similar a la visita al de paper es la que ens pot passar quan continuem viatge cap a l’únic contenidor d’envasos que tenim. Sols que, com que els envasos ocupen mes volum, doncs es mes fàcil trobar-lo ple i tindre que tornar a casa amb la bossa-maleta del nostre viatge plena d’envasos,  perquè clar no es qüestió de deixar-la allí i que l’aire sembre els bancals d’enfront de llaunes de tonyina, pots de suavitzant i cartons de llet…

En fi, tota una odissea… en el notre viatge cap als contenidors.

Pensaments de divendres per la vesprada…

- Estar ací, escoltant poesia en anglés, poesia que intente entendre, però que així i tot que em costa em toca el cor, l’ànima, perquè a cada paraula, a cada so, hi ha un trocet de la meua terra, un trocet del meu poble.
Un parla de Relleu i l’altre de Sella, “One Either Side of Sierra Aguilar”, i els dos a la fi de la seua vivència, del que senten, veuen i perceben, als nostres pobles, i, de fons, un eix comú, la Serra de l’Aguilar. Eix comú que sempre ha estat i estarà, però sembla que fins que no t’ho diu un altre no ho veus, no et fixes.
Sempre hem estat i serem com a poble, manies, històries, festes, jocs, aigua, terra, ametllers, eres i masos, collites d’abans, raïm i vi.
Sempre ha estat i estarà, però sembla que fins que no t’ho diu un altre no et fixes.
Sempre hem estat i serem com a poble, vides, funerals, bodes, detalls, serres, bancals, pins i genebre, romer i coscolla.
Perque tot, el que som, el que hem sigut, el que fem, el que hem fet… tot… ens defineix, ens identifica i ens singularitza… Es allò que ens porta al ser, al futur, perque com deia Sanchis Guarner: “Manca de futur tot present que negue el seu ahir, i sabent què hem estat,  sabrem millor què som i què podem ser”.-

El divendres vaig anar a la lectura bilingüe de poesia a càrreg de Christopher North i Terry Gifford, autors dels llibre “One Either side of Sierra Aguilar”, en la Seu Universitaria de la Marina en Benissa. Una professora de la Universitat d’Alacant van presentar als autors per donar pas a la lectura de la poesia. La lectura era en anglés, anaven turnant-se, el de Relleu i el de Sella, i quan acabaven cada uno hi havia una altra professora que traduia les poesies. Després va haver un torn de preguntes i, els autors i assistents, van debatre sobre els lligams dels autors als respectius pobles, el sentit ultim de la poesia, la traducció literia i poètica, etc.

Molt interessant.

Huí he rebut una carta. Un regal. “Un punt llibre + 1 toma falsa”.
Gràcies Sfer. M’ha fet molta il·lusió.
Quan ma mare m’ha donat el correu (jo no puc rebre correu a ma casa) em mira amb cara rara i em diu: “no se qui l’envia. No entenc el remitent”… quan l’he mirada no he pogut evitar soltar una rialla. Quan li he explicat, ja no sabria dir-te si em feia mes il·lusió a mi o a ella… jejeje…

_

-

Molta Sort!

-

Quina alegria saber que no ho hem escoltat tot… que encara hi ha a la música pop-rock d’ací, i hi haurà, qui i que ens encisa.
Gràcies kike per deixar-me’l.
“T’he portat un cd d’un grup nou madrileny que t’agradarà. Es diuen Vetusta Morla”, em vas dir… i així va ser.

Dos cançons, com podrien ser altres:

Vetusta Morla - Al Respirar

 -
Vetusta Morla - Salvese quien pueda

-

El passat 30 de desembre de 2008, els subscrits a la Nota Informativa del Centre Rural d’Informació Europea (CRIE), vam rebre “L’última Nota Informativa del CRIE – num.179”, tal i com posava a l’assumpte del correu electrònic que l’enviava.
Sense saber per que posava això vaig obrir amb ansia la nota, com sempre que la rebia, i llegia al primer apartat, Nos Interesa, el següent: ”Despedida del Europe Direct rural de la Comunidad Valenciana”.

No m’ho podia creure, així que vaig picar damunt perque em portara a l’enllaç i ja allí vaig aclarir els meus dubtes:
“Durante trece años, la Asociación Centro Rural de Información Europea (CRIE) ha acogido un enlace de la Red de Información y Animación de la Comisión Europea, primero con la denominación de Carrefour y, los últimos cuatro años, como Europe Direct.
Durante todo este tiempo el CRIE ha realizado una intensa labor no sólo en el campo de la información, de la que esta Nota Informativa es buena prueba, también en la dinamización del medio rural valenciano con proyectos como el Seminario y el Primer Congreso de Agricultura Ecológica, Ruralia o, más recientemente, la coordinación de los proyectos de cooperación Leader +  Agrocultur y Savia Rural.
A partir de este nuevo año que comienza, el CRIE comienza una nueva etapa: Después de un periodo de análisis se ha decidido no presentarse a la nueva convocatoria para seguir acogiendo un enlace Europe Direct de la Comisión Europea en los próximos cuatro años.  Ha sido una decisión difícil puesto que uno de los principales motivos por los que se creó la Asociación CRIE fue la de ser enlace de información entre la Comisión Europea y el medio rural valenciano. Pero existe una circunstancia que no puede ser superada ni con la mayor voluntad y ganas, y ha sido la falta de cofinanciación por parte de la administración autonómica. En efecto, tras 11 años  de patrocinar junto con la Comisión Europea el enlace de información, la Conselleria de Agricultura decidió hace dos años dejar de hacerlo.
Ha sido una vez finalizado el compromiso del convenio con la Comisión Europea en 2008, cuando se toma esta decisión de no presentarse a la nueva convocatoria que dejará a la Comunidad Valenciana sin Europa Direct que contemple la especificidad rural.
En cualquier caso la Asociación CRIE seguirá funcionando vinculada a nuevas actividades de dinamización rural que permitan la consecución de sus objetivos y, en consecuencia, sin perder de vista la temática europea y la información hacia el medio rural.Gracias a tod@s”

Es a dir, a la Comunitat Valenciana deixa d’existir el Punt d’Informació Rural Europea.
Quina impotència i quina sensació de perdre una altra vegada…
Tindre informació es primordial per al desenvolupament, cal arribar a les iniciatives que hi ha, informació d’ajudes, convocatòries. Conèixer que s’està fent a altres territoris com el nostre, entrar en contacte amb grups de joves, equips de treball i cerca del Medi Rural i des de El CRIE venien realitzant aquesta tasca. Gestionaven informació de tot tipus i la transmetien, la difonien, mitjançant la seua Nota Informativa o/i la seua web. A més de posar en contacte als ciutadans de l’Espai Rural Valencià entre si i amb Europa.

Una gran pèrdua.

per eixe segon… per dibuixar un somriure…
-