viure i voler viure en un poble

Jean Giono – El hombre que plantaba árboles

A la Contraportada:
“Esta es la maravillosa historia de Elzéard Bouffier, un pastor imaginario, aunque totalmente creible, que durante muchos años se dedicó a plantar árboles en una extensa zona de Provenza y convirtió en una tierra llena de vida y de verdor lo que antes era un erial desolado. El relato del autor se inicia en 1913, época en que conoce al pastor solitario que plantaba árboles, y termina en esa misma comarca más de treinta años después, cuando la visita después de la guerra y la encuentra convertida en un vergel. [...] encierra un vigoroso mensaje contra la destrucción de la vida y es un canto, sobrio y austero, a la armonia mendiante la cual los seres humanos conservan y enriquecen la tierra en la que coexisten con los animales, unos y otros enriquecidos a su vez por el silencioso aunque sensible reino vegetal…”

====

Es tracta d’eixes xicotetes-grans histories que t’arriben a les mans sense saber massa be com o perquè, però que una vegada has tancat les seues pàgines, una vegada has llegit l’ultima paraula de l’últim paràgraf, saps que t’acompanyaran sempre.
Personatge de ficció amb el que l’autor intenta transmetre valors reals en un breu relat ple d’esperança.
Un solitari pastor encabotat en fer d’una terra estèril la mes fèrtil de la terra gràcies a la constància i al treball. Durant anys va plantant llavors, bellotes, amb eixa paciència i dedicació que sembla que ja ningú té per fer realitat els seus somnis, creure, a la fi, que creixerà un bosc on abans sols hi havia terra seca i vent. I ell sol, sense ningú, des de l’anonimat, desinteressadament, com sembla que hui ningú sap fer les coses, ho aconsegueix.

Bonic relat per llegir, i reflexionar, aquests dies que celebrem el Dia de l’Arbre i que molts personatges de la vida política i social, aixà en mà, ixen a les nostres serres plantant uns arbres que segurament, amb el temps, s’assecaran…  d’oblit