viure i voler viure en un poble

I es que, encara que vaig arribar a pensar que mai tornaria. Encara que pensava que al passar el temps l’oblidaria. Encara que, any rere any, he anat ajornant la decisió. Hui crec que, per fi, ha arribat l’hora d’enfrontar-me amb ell, de mirar-lo a la cara, de plantar-me davant, llançar la por per la finestra de casa i dir-me a mi mateixa que soc capaç, que puc i que el veritablement important i difícil ja està fet… que no es mes que arribar fins on he arribat i com he arribat… es dir, el camí recorregut.
Un camí somiat que he anat aconseguint poc a poc. Nits de llanterna i llençol. Capvespres de llibres i silencis.  Vesprades de porxada i café. Migdies d’entrepà i pluja. Matins d’autobús i bancs correguts. Albes de llet i rellotge.
Se que mai en tindré prou, que sempre pensaré que podria haver fet més, que per difícil que haguera sigut jo podria haver donat mes, però ara… amb 8 anys de distància… toca tancar una porta… qui sap si per obrir-ne una altra… i, en el fons, sempre esperant que així siga, perquè així soc i perquè se que mai en tindré prou.
Com diu una amiga “como tantas y tantas cosas que aunque sin testigos ni retratos hacen más felices nuestros días” i ací, testimonis sense saber-ho amb una mirada reconfortant, un somriure còmplice, una “palmellada a l’esquena” a temps, un tironet d’orelles o un pessic per despertar, un consell d’amic, una paraula encertada, un amor etern, una amistat de veritat, un regal inesperat… retratos, imatges, d’un record encara recent…  a l’aguait, observant, meditant i interioritzant per extraure conclusions i aprendre a continuar. A la fi, tot reduït a una xicoteta empenta perquè així soc i, de tant en tant, necessite dels meus.