viure i voler viure en un poble

Hui hem anat a fer senderisme. Bé, mes que senderisme, a que ens pegara l’aire per la serra. A mi m’ha costat decidir-me, però com sempre en aquestes coses… valia la pena.

Hem agarrat el cotxe amb la idea d’anar al mas de Patarrana (Tagarina), però arribant a l’Amelderal, Pere m’ha proposat anar a la Cova del Morral i ens hem enfilat cap allí amb el super cotxet, camí amunt i amb una miqueta de por perque no coneixiem massa be el camí.

- Pere va estar aquest estiu amb la que sembla ja arrelada costum “coenta” de passar la nit de lluna plena d’agost a la Cova del Morral, però jo no he pogut anar mai. Sempre m’ha coindicit amb dies que per “h” o per “b” no he pogut afagar a la feina.

Quan hem arribat a la casa de El Morral ens hem assomat a barranc… quina preciositat. Encara que estava emboirat, com els nuvols eren alts podiem verure fins al Cap de Santa Pola.

Des de l’era de la casa ja es veu la cova… allí dalt… tota sola… mirant-la poc a poc, a mesura que fas camí per on les engilagues et deixen pas, em semblava treta de les històries de pastors que la meua iaia em contava, a la vora de la llar, a les nits d’hivern.

La senda ja no està. Pots intuir per on anava pels marges de pedra seca que hi romanen… al precipici… esperant una tronada forta, una pluja de tardor, que acabe d’espentar les ultimes pedres del vell assegador.

Angilaga, pins, romer i un vell margalló ens deixen passar fins arribar a la porta de la cova i, una vegada dins, un sentiment estrany… pensaments de com l’home ha anat contruint pedra a pedra tot un mon que sembla lluitar per no derruir-se, per no desapareixer, per no caure en l’oblit de qui l’ha alçat.