viure i voler viure en un poble

novembre 29th, 2009

Xicoteta excursió de diumenge

Posted by ngels in Llocs, Viure a un poble

Hui hem anat a fer senderisme. Bé, mes que senderisme, a que ens pegara l’aire per la serra. A mi m’ha costat decidir-me, però com sempre en aquestes coses… valia la pena.

Hem agarrat el cotxe amb la idea d’anar al mas de Patarrana (Tagarina), però arribant a l’Amelderal, Pere m’ha proposat anar a la Cova del Morral i ens hem enfilat cap allí amb el super cotxet, camí amunt i amb una miqueta de por perque no coneixiem massa be el camí.

- Pere va estar aquest estiu amb la que sembla ja arrelada costum “coenta” de passar la nit de lluna plena d’agost a la Cova del Morral, però jo no he pogut anar mai. Sempre m’ha coindicit amb dies que per “h” o per “b” no he pogut afagar a la feina.

Quan hem arribat a la casa de El Morral ens hem assomat a barranc… quina preciositat. Encara que estava emboirat, com els nuvols eren alts podiem verure fins al Cap de Santa Pola.

Des de l’era de la casa ja es veu la cova… allí dalt… tota sola… mirant-la poc a poc, a mesura que fas camí per on les engilagues et deixen pas, em semblava treta de les històries de pastors que la meua iaia em contava, a la vora de la llar, a les nits d’hivern.

La senda ja no està. Pots intuir per on anava pels marges de pedra seca que hi romanen… al precipici… esperant una tronada forta, una pluja de tardor, que acabe d’espentar les ultimes pedres del vell assegador.

Angilaga, pins, romer i un vell margalló ens deixen passar fins arribar a la porta de la cova i, una vegada dins, un sentiment estrany… pensaments de com l’home ha anat contruint pedra a pedra tot un mon que sembla lluitar per no derruir-se, per no desapareixer, per no caure en l’oblit de qui l’ha alçat.

8 comentaris

8 Responses to ' Xicoteta excursió de diumenge '

Subscribe to comments with RSS or TrackBack to ' Xicoteta excursió de diumenge '.

amparo said,

on novembre 29th, 2009 at 17:48

Qué be va una caminata pel monte… ens ajuda a trencar amb la quotidianitat diaria, ens oferiex una perspectiva diferent de la nostra vida i a més a més ens carrega “les piles” per a encetar una nova i frenètica setmana laboral.

Jo també vaig fer una curteta caminata el dissabte per la vesprada perdent-me pel monte. L’olor del timonet, del romer, el verd dels pins, les oliveres, la frescor de l’ambient, el silenci… Impagable.
Morning Star said,

on novembre 30th, 2009 at 6:00

Una llàstima que començara a ploure i no poguérem girar el morro per veure el poblet. Algun dia haurem de tractar d’arribar-hi des de la Pileta, perque el “caminet” des de la casa del Morral és quasi inexistent…
Moisés said,

on novembre 30th, 2009 at 6:27

Una excursió molt bonica com es veu. Sembla un paraje espectacular. Et quedarás a dormir en lluna plena alguna volta ahí? jejejeje
salutacions Angela
Àngels said,

on novembre 30th, 2009 at 16:18

Si, Amparo… impagable!

Morning, que bona idea. Estaria genial!

jejeje… Moises, això espere. L’any que ve poder fer nit a la Cova del Morral amb la lluna d’agost.
Si, la Penya de Sella te uns llocs espectaculars. Quedes convidat!
Sotano said,

on desembre 1st, 2009 at 5:14

I jo arreplegant olives en la Foia Roja, si ho arribe a saber vos contracte als 3…
Angels said,

on desembre 1st, 2009 at 13:07

jejeje… mentre no em convides a plegar ametles! jejeje… (mira que ho odiava)… jejeje
Blanca said,

on desembre 9th, 2009 at 15:44

Jo també he dormit al alba sota una olivera …
Ja, he començat amb una cançó de Serrat.
Però sí, jo també he fet caminates pels mateixos camins i també he sentit el que tú descrius .

I també tenía un avi que em contava històries a la llum de la lluna en la era de Tagarina.

Besaetes.
Àngels said,

on desembre 17th, 2009 at 18:14

Hola Blanca.
Mentre llegia el teu comentari a la meua entrada m’ha vingut a la memoria records d’infantessa… l’estiu i els dies que el Tio Antonio i la Tia Erne ens portaven a Tagarina a Andrea i a mi a passar el día.
He recordat un moment, (li he preguntat a ma mare per si ho havia somiat)
… va ser en un d’eixos dies d’estiu que anavem a Tagaria, dinavem i a poqueta nit baixavem cap a Sella… no recorde l’edat que tindriem, però jo supose que uns 7 anys. (Andrea 6).
Anavem les dos cap a la font i de repent el Tio Antonio comença a xillar i a correr saltant marges… (el recorde com si volara)… la Tia Erne assomada a l’era de la casa també xillava i ens cridava “pareu, pareu!!!”… ja quasi haviem arribat baix… i no enteniem el que passava.
De repent, al mirar davant de nosaltres teniem. A la sequia un gat salvat bevent aigua. El gat es va possar a la defensiva, anava unflant-se. Estava tot estufat…
El recorde enorme… amb un cap gran i unes orelles en punta. A l’aguait…

No se on guardava aquest record, però al llegir-te ha tornat a mi… (M’ha fet il·lusio…)… Gràcies.