viure i voler viure en un poble

Ruralitat. Altra vegada aquest concepte que no acaba d’encaixar dins del meu cervell, que li bufa a les meues neurones, i no se massa be per que.

–0–

Ella: Me voy cuatro dias a desconectar con la familia a un sitio muy  rural.
Jo: Eiñ!!?? “sitio muy rural”, que voldrà dir això…? – Pense, i em limite a somriure amb cara de pòquer.
Ella: Sí, sí, es que es un pueblo de lo más rural.
Jo: I torna-li la trompa al xic – Pense, i continue amb el meu somriure intentat que no es note la perplexitat.
Ella: Sí, son ahora las fiestas, en agosto, dan chocolate en la plaza. Es tan auténtico…
Jo: Sí, als pobles les festes solen ser en estiu que es quan la gent torna… – dic, i  continue amb el meu somriure.
Ella: Así mi hijo puede echar cuatro piedras en el rio…
Jo: – pense- Ah!, val, que “la ruralitat” es medeix per la quantitat de pedres que el seu fill llança a un riu… Mare que trist… – i no puc evitar un somriure, aquesta vegada amarg, i que el meu cap deixe d’estar en la conversació per anar-se’n cap a altres cavilacions qui sap si massa transcendentals per al moment …

I, així, mentre ella parla jo recorde allò que li vaig llegir a Querón sobre la idealització del concepte de ruralitat des de el mon urbà, malgrat les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques dels darrers 50 anys. I em quede cavilejant sobre cóm, encara que hi ha elements comuns als espais rurals, cada lloc ha evolucionat en funció de les seues característiques intrínseques, decisions polítiques, sistemes productius, vies de comunicació, etc., i que, encara que ho semble, per desgràcia, al meu voltant, als nostres pobles, ja no tot es medi rural, si no més bé espais on el paisatge rural pot estar més o menys viu.

No puc evitar pensar en Aitana, la meua Aitana, i com els espais rurals de la Serra d’Aitana, s’enfronten en l’actualitat a una cruïlla on el futur depèn de les decisions que es prenguen en els propers anys.

Estem davant municipis on el pes de l’agricultura en l’activitat econòmica és ja residual i on han anat apareixent funcions diferents a conseqüència de noves demandes. Aquestes circumstàncies, unides a l’envelliment de la població, l’èxode cap a la ciutat, serveis inadequats i infraestructures deficients, fan necessari el plantejament de nous instruments de planificació i gestió per impulsar un desenvolupament local sostenible respectuós amb el medi, tant social com ambiental, contribuir a la conservació dels recursos i la gestió del paisatge, frenar la regressió demogràfica i augmentar els nivells de benestar de la població local…

I, de repent, algú em fa tornar a la realitat, a la conversació que hi havia davant de mi, i pense en la colla de polítics que ens rodeja i… no puc evitar esborronar-me.

Amb juny el blat madura, acaba d’agarrar eixe daurat que el caracteritza i que ara ja sols ens evoca les grans planures de castella, i es que a la nostra terra, al nostre poble, els mes joves ja no hem vist els bancals amb el blat esperant per a ser segat, esperant per a fer les garberes a les eres, esperant la parva.

El dissabte 10 de juliol sobre les 10:00h, en Sella, al Barranquet, es tornava a vore batre una era, tornava a girar el trill. La Comissió de Festes d’enguany va aconseguir ajuntar a grans i menuts al voltant d’una activitat ja perduda, ja sols en la memòria dels mes majors del poble i que va ser tot una festa.

Cançons de batre, melodies i tonades, que algú va començar i altres van seguir. Histories de moments, de vida. Cadascú al seu barranc, al seu mas,  a la seua era, però tots la mateixa historia, els mateixos passos, el mateix ordre… com si d’una cerimònia es tractara. I es que, en el fons, no es mes que això, una vegada més, el ritual de l’agricultura, del conreu d’una terra dura i difícil, però agraïda i sentida alhora.

Ací vos deixe unes fotos:

(més…)

Alumne: No pude asistir el primer dia de su asignatura porque trabajo. Mis compañeros me han comentado que no podemos entrar en clase a partir de los 5 minutos de iniciada la clase y, como habrá examenes parciales a lo largo de la asignatura, me gustaría pedirle que no ponga los exémenes de 4 a 5 puesto que yo es posible que llegue tarde muchos días y no podria hacerlos…

Professor: Te das cuenta que es problema tuyo?

Alumne: (Sense poder creure la resposta del professor). Si, me doy cuenta, pero le pido que no haga los exámenes a esa hora porque es posible que yo esté  en la puerta del aula esperando el descanso de la clase porque trabajo y, hay muchos días, que se que no podré llegar antes de las 4.

Profesor: (Impassible) Pero es que no es mi problema.

Alumne: (Desconcertat, sense poder creure el que escolta i un sentiment d’impotència que no se’l pot aguantar) Si, si ya se que es mi problema… problema por interesarme su asignatura, problema por querer aprobarla este año y problema por pensar, además, que me va a ser útil para el comienzo de mi tesis, que si no pasa nada será cuando acaben las clases… ah, y no se preocupe, que llegado el momento, como ya me ha pasado, puedo dejarme su asignatura y el año que viene intentarlo de nuevo.
(Pegant mitja volta i anant-se’n cap al seu lloc)

Profesor: (Abans que l’alume es separe de la seua taula) No, no te preocupes que no hará falta. Los exámenes no pensaba hacerlos a primera hora…

Alumne: (girant-se cap a ell, atònit) i yo te lo agradeceré…

- – o – -

Sense comentaris…

Quanta foscor… ! Quanta nit… !
Com fer de guia, si u sols veu foscor??
Com fer de sol, si sols es veu nit??
Com esperar que els temps ho cure, si fa mes gran el forat??
Com s’explica el que u sent quan ni u sent el que sent??

S’acabarà?

En un bloc, que m’agrada seguir, he llegit aquesta denúncia i vull afegir-me a ella amb aquesta entrada en el meu.

JO TAMBÉ DIC NO !!!