viure i voler viure en un poble

Hi haurà millor excusa que aquella que ens porta a passar un dia en la serra?
Crec que no. Però es pot millorar? Qui sap… Ahí, supose, entren les variables de la subjectivitat de cada un de nosaltres i, en aquest cas, per a mi ha estat una dilícia.

Excusa: Sant Blai
Serra: Aitana
Subjectivitat: Passeig amb amics per la serra escoltada, caminada i llegida
Resultat: …

La vesprada prometia pluja. Camí de casa anava entrant el cel en boires negres que, en la llunyania es veien carregades d’aigua… Feia vent i el vent, com sempre, espentava els núvols i tan sols deixava caure una tímida cortina d’aigua, fina i gelada, que fins i tot semblava boira.

La vesprada prometia pluja. El sol, intentava obrir-se camí pels forats que el vent obria i… de repent, en un instant… l’Arc de Sant Martí lluïa esplèndid, sencer, ple de totes les emocions que es capaç de transmetre cada vegada que apunta per algun racó .

Si, si… tinc un nou bloc… o tal vegada hauria de dir un bloc més.
En una de les assignatures del master he tingut que fer-me un bloc nou relacionat amb un viatge, com a part de la seua evaluació.
M’ha costat molt de fer… més que de fer, de crear, perque sempre pense que aquestes coses son molt personals i, a més, jo ja tenia en el meu bloc (aquest) el meu lloc on parlar del meus viatges… en la categoria de “Llocs”… però be. La qüestió es que l’he fet i donat que, també pense, que no donar-li utilitat a les coses que fas no te sentit, doncs he decidit que d’ara endavant les historietes que venia contant ací dels meus viatges les contaré allí.

Ací teniu l’adreça del meu nou blog, per si vos apeteix pegar-li una ullada:
 http://caminsrecorreguts.blogspot.com/

-

Hui hem anat a fer senderisme. Bé, mes que senderisme, a que ens pegara l’aire per la serra. A mi m’ha costat decidir-me, però com sempre en aquestes coses… valia la pena.

Hem agarrat el cotxe amb la idea d’anar al mas de Patarrana (Tagarina), però arribant a l’Amelderal, Pere m’ha proposat anar a la Cova del Morral i ens hem enfilat cap allí amb el super cotxet, camí amunt i amb una miqueta de por perque no coneixiem massa be el camí.

- Pere va estar aquest estiu amb la que sembla ja arrelada costum “coenta” de passar la nit de lluna plena d’agost a la Cova del Morral, però jo no he pogut anar mai. Sempre m’ha coindicit amb dies que per “h” o per “b” no he pogut afagar a la feina.

Quan hem arribat a la casa de El Morral ens hem assomat a barranc… quina preciositat. Encara que estava emboirat, com els nuvols eren alts podiem verure fins al Cap de Santa Pola.

Des de l’era de la casa ja es veu la cova… allí dalt… tota sola… mirant-la poc a poc, a mesura que fas camí per on les engilagues et deixen pas, em semblava treta de les històries de pastors que la meua iaia em contava, a la vora de la llar, a les nits d’hivern.

La senda ja no està. Pots intuir per on anava pels marges de pedra seca que hi romanen… al precipici… esperant una tronada forta, una pluja de tardor, que acabe d’espentar les ultimes pedres del vell assegador.

Angilaga, pins, romer i un vell margalló ens deixen passar fins arribar a la porta de la cova i, una vegada dins, un sentiment estrany… pensaments de com l’home ha anat contruint pedra a pedra tot un mon que sembla lluitar per no derruir-se, per no desapareixer, per no caure en l’oblit de qui l’ha alçat.

Aquesta entrada es per demanar ajuda per trobar informació d’aquesta flor redoneta, xicoteta, de color roig, que sembla un capoll de rosa.

El dissabte, aprofitant que uns amics venien a passar el dia a Sella, vam anar de matí a La Pileta. Va estar una passejada genial. Vam comprovar l’estat dels pinets del “Dia de l’Arbre“, vam agarrar espàrregs, vam netejar l’esbarcer i… vam trobar d’aquesta flor. Estava a la mateixa senda de pujada. Prop de la cova…
-

Per la vesprada, després de dinar, vam pujar al cim de la Serra de la Real… i allí, la vam tornar a vore (si es que és la meteixa) … i ja la curiositat va poder amb mi.
Però ara no trobe informació de la flor i, em consta, que algu més ja ha cercat i tampoc a tingut sort.
-

-
Algú ens pot ajudar amb aquest dubte botànic?

Hi ha un lloc on les muntanyes toquen el cel...
Un lloc on el verd i el blau mostren totes les seues tonalitats.
Un lloc on animals com l’os i el llop han trobat l’espai on sobreviure.
Un lloc on l’home viu la terra, la treballa, la lluita.
Un lloc on les fades, (las xanas), histories i llegendes, son presents, encara hui, a la calor de la llar a les llargues i gelades nits de l’hivern.

Somiedo, un lloc on l’espai rural encara és.

Jo havia sentit parlar d’aquest concejo asturià. No se on, no ho recorde. Però el fet de voler anar m’acompanyava des de feia temps. Jo havia estat dues vegades en Asturies, però no hi havia anat mai allí. Aquesta era l’oportunitat. I, sense saber com, he arribat a casa amb la necessitat de tornar.

Serralades a 2.000 metres, on l’aire t’acarona la pell fins tallar-te les galtes. Allí on el sol dorm a l’hivern per quasi no assomar-se a vore els pobles. Allí on la pedra calcària, el ferro i la pissarra s’han aliat per mostrar-te un paisatge captivador.
Boscos de roures, fajos, aurons, til·lers son els llocs dels animals com l’os, el gat salvat, la gineta o el llop. I com deia un fullet, no sols es l’orgull dels habitants d’allí sino la sensació del turista d’estar a prop d’ells. Quan mires la inmensitat del bosc on la senda que camines entra i penses… “estarà mirant-me”…

Camines vora les vaques, els gossos que les ciuden (quasi sempre mastins), les ovelles… i veus a dones i homes com, bon matí, agarren el seu ganao (unes 10 vaques) i junt amb tu, camí amunt, cap als terrenys reservats al past comú, que es el que ara toca, et comenten, et pregunten i converses sobre l’any, la bonança, o no, del temps i com s’ha portat enguany amb ells… i sents, per un moment, que aquest espai rural encara està viu i que la seua gent vol mantenir-lo viu per molt que el mercat, la globalització de l’economia, els arancels i quotes de la Unió Europea s’empenyen en fer-los-ho cada dia mes dificil.
Pobles, aldees i barris (com ells els anomenen) on l’arquitectura rural, murets de pedra seca, assegadors, camins, ambeuradors, etc. continuen sent utils. Les branyes amb les “cabanes de teito” continuen en peu per protegir els pastors a l’estiu. Llocs on protegir-se de la nit, la boira o la calor.
Terra treballada, hortes pobres on els fruits quasi no arriben a madurar. Creilles, escanda… vedelles, mantega i llet. Pastures de sega per l’hivern i comuns per l’estiu.

Que dificil resumir el que hem vist, escoltat i sentit en aquesta terra!