viure i voler viure en un poble

Hi ha un lloc on les muntanyes toquen el cel...
Un lloc on el verd i el blau mostren totes les seues tonalitats.
Un lloc on animals com l’os i el llop han trobat l’espai on sobreviure.
Un lloc on l’home viu la terra, la treballa, la lluita.
Un lloc on les fades, (las xanas), histories i llegendes, son presents, encara hui, a la calor de la llar a les llargues i gelades nits de l’hivern.

Somiedo, un lloc on l’espai rural encara és.

Jo havia sentit parlar d’aquest concejo asturià. No se on, no ho recorde. Però el fet de voler anar m’acompanyava des de feia temps. Jo havia estat dues vegades en Asturies, però no hi havia anat mai allí. Aquesta era l’oportunitat. I, sense saber com, he arribat a casa amb la necessitat de tornar.

Serralades a 2.000 metres, on l’aire t’acarona la pell fins tallar-te les galtes. Allí on el sol dorm a l’hivern per quasi no assomar-se a vore els pobles. Allí on la pedra calcària, el ferro i la pissarra s’han aliat per mostrar-te un paisatge captivador.
Boscos de roures, fajos, aurons, til·lers son els llocs dels animals com l’os, el gat salvat, la gineta o el llop. I com deia un fullet, no sols es l’orgull dels habitants d’allí sino la sensació del turista d’estar a prop d’ells. Quan mires la inmensitat del bosc on la senda que camines entra i penses… “estarà mirant-me”…

Camines vora les vaques, els gossos que les ciuden (quasi sempre mastins), les ovelles… i veus a dones i homes com, bon matí, agarren el seu ganao (unes 10 vaques) i junt amb tu, camí amunt, cap als terrenys reservats al past comú, que es el que ara toca, et comenten, et pregunten i converses sobre l’any, la bonança, o no, del temps i com s’ha portat enguany amb ells… i sents, per un moment, que aquest espai rural encara està viu i que la seua gent vol mantenir-lo viu per molt que el mercat, la globalització de l’economia, els arancels i quotes de la Unió Europea s’empenyen en fer-los-ho cada dia mes dificil.
Pobles, aldees i barris (com ells els anomenen) on l’arquitectura rural, murets de pedra seca, assegadors, camins, ambeuradors, etc. continuen sent utils. Les branyes amb les “cabanes de teito” continuen en peu per protegir els pastors a l’estiu. Llocs on protegir-se de la nit, la boira o la calor.
Terra treballada, hortes pobres on els fruits quasi no arriben a madurar. Creilles, escanda… vedelles, mantega i llet. Pastures de sega per l’hivern i comuns per l’estiu.

Que dificil resumir el que hem vist, escoltat i sentit en aquesta terra!

La ciutat es preciosa, el riu Tajo allí sembla la mar i, tota ella, el mira. Carrers empinats, estrets, on la roba penja dels balcons. Ciutat viscuda i viva que no perd la capacitat de sorprendre al visitant en cap dels seus racons. Rejoles, mosaics, pedra i ferro que allà on mires se’t presenta com obra d’art per no oblidar.

Lisboa, com les ciutats de l’antiguitat, està rodejada per 7 pujols des d’on la ciutat es deixa caure per arribar a la monumental Praça do Comercio. Cada pujol es un barri i cada barri un mon. Alfama i Castelo, les parts mes antigues de la ciutat, Barrio Alto i Chiado monumental i plens de llibreries “de viejo”, amb comerços i cafeteries com el Café A Brasileira on poder fer-te una foto amb l’escultura de Pessoa com un turista mes… i altres com A Baixa, Rossio, O Carmo o el de Belem amb la seua Torre i els seus pastissos que no deixaries de menjar. Per no parlar dels miradors que, si en tinc que triar un, em queda amb el de Graça. Encara que unes portugueses ens van dir que perque haviem trobat el de San Pedro de Alcàntara en obres.

Monuments hi ha molts: La Se, Mosteiro dos Jeronimos, La torre de Belem, el parc d’Eduardo VII, l’estació de Rossio i la seua plaça, Castelo, Casa dos Bicos o l’Elevador de Santa Justa, arquitectura del ferro del s.XIX que encara hui el habitants de Lisboa utilitzen per poder salvar el pujol del Barrio Alto, barris de bars i restaurants on poder acompanyar un bon sopar amb un deliciós “vino verde”. Açò es una de les peculiaritats de Lisboa. El turista conviu amb el Lisboeta com un mes i exemple d’açò va ser la sorpresa del “electrico”. El tranvia que encara hui utilitzen per comunicar els diferents barris, sent el mes famós el 28 (molt turistic) perque amb ell pots recorrer la ciutat i els barris mes antics.
Ciutat que, encara que les costeres son prou pronuniades, et permet caminar-la i fer-te idea del que ha sigut i es.

… i si de Gatronomía he de parlar sols una paraula: Bacallar. El cuinen de mil maneres i, encara que sopes i dines bacallar, mai tens la sensació d’estar menjant el mateix.

També vam anar a Sintra i, com que està prop, al Cabo da Roca (Punt mes Occidental del Continent Europeu o mes conegut com “el nas” de la Península Ibèrica). Sintra es un poble molt bonic. Rodejat de boscos i amb un palau que sembla tret d’un conte de fades. (El Palacio da Pena).

L’any passat vam descobrir Lisboa i si tinguera que resumir el viatge diria :”decadència” bella i delicada. Encantadora ella, la seua gent i l’essència que respires a cada cantó.

No recorde qui me’l va regalar, però va ser el millor regal que em van fer quan vaig fer la Primera Comunió i pense que ni aquella persona s’hauria imaginat mai com de feliç anava a fer-me durant molt anys ni que arribaria a considerar-lo, ja de major, com un dels millors regals que m’han fet.
Era verd, gran, les lletres de la portada daurades, amb relleu, i a l’obrir-lo apareixia un mon on podia enfonsar-me hores i hores imaginant llocs, pobles, muntanyes i, fins i tot, persones i vides de qui podria viure al lloc on l’atzar m’havia portat. Tenia regions que ocupaven un full i d’altres que dos, depenent de l’escala i del tamany. M’agradava sobre tot Africa i Europa i, dins d’aquesta, Espanya i Portugal que venien a ocupar, per regions, varis fulls dobles. Me’l sabia de memoria i obria els fulls com qui sap el seu camí.
Marcava amb un cercle allí on “obligatòriament” havia d’anar en algun moment de la meua vida. Somniava amb viatjar, conèixer tots aquells llocs que davant de mi no eren més que paper, lletres i colors sense sentit, però a la meua ment es dibuixaven com llocs meravellosos on somniar històries d’un viatge imaginari que sempre, sempre, començava a Sella.
També marcava amb una ratlla. Aquests eren llocs de pas, els llocs on suposava, guiant-me per les línies de carreteres o trens, havia de passar. Sempre al meu imaginari viatge, clar, per poder anar enlloc, encara que haguera de travessar la mar. I imaginava gent, conversacions i situacions que hi viuria al llarg del meu camí.

Ara, quan el veig a la vella prestatgeria metàl·lica del porxi de Ca la meua Iaia, pense que encara està ahí. El tacte, textura rugosa de les seues tapes, que malament intenten soportar el pas d’un temps que no perdona; l’olor a paper vell, a fusta vella, a terra humida; soroll a l’obrir-se de nou, sorolls que tornen i se’n van, murmuris passats; i el sabor, a somnis, dels viatges de la meua infantesa.

Ara, quan el veig a la vella prestatgeria metàl·lica del porxi de Ca la meua Iaia, no puc evitar somriure, no puc evitar cosquerelles al meu cos, sentir una vegada més la necessitat d’entreobrir les seues velles pàgines i viatgar de nou amb l’Atlas de la meua infantesa.

Aquestes pasqües m’he llegit un llibre que tenia pendent…jejeje… des de fa, uf!… jejeje…

Resulta que en febrer de l’any passat vam anar Pere i jo a Cabo de Gata (Almeria).

Jo havia estat ja dos voltes, però Pere no ho conexia… i com es un lloc que m’encisa vaig pensar que seria bonic fer , amb Pere, de regal d’aniversari, un xicotet viatge/escapada de cap de setmana allí. Vam recorrer pobles, masos (allí els diuen cortijos), … Vam intentar anar per camins rurals per poder conèixer realment allò que és i evitar, en el que puguerem, les zones mes turístiques, encara que per poder anar a llocs realment preciosos cal passar per alli i que com que era febrer hi havia molt poquet turista.
I que voleu que vos diga: també hi ha que vore les desfetes per poder admirar el que son els llocs i fer-te una idea de com podem arribar a destrossar un territori. - Com ací- En nom no sé molt be qui o que… Un exemple es el que tots haureu sentit de l’hotel a la platja de l’Algarrobico de Carboneras.
Al centre de recepció de visitants del Parc Natural de Cabo de Gata-Nijar a Rodalquilar, poble on teniem l’hotel, vaig llegir a un folleto que hi havia un llibre que reflectia la vida a aquelles terres i, al tornar me’l vaig comprar… però encara no m’havia decidit…

“Campos de Nijar” de Juan Goytisolo.
Es tracta d’una descripció meravellosa, en un llibre curtet de viatges, d’una terra, Almeria, que al llarg de la seua història ha sigut castigada i ignorada per tots.El llibre descriu l’Almeria de Nijar i Cabo de Gata als anys 50, on l’emigració i la pobresa son la nota dominant. L’escriptor camina pel que hui es el Parc Natural i els seus pobles, i encara que han passat tants anys et pots fer una idea del que era perque es part del que hui és i del que hui veus allí.