viure i voler viure en un poble

Aquest any hem tornat a triar el mateix model de vacances que l’any passat: muntanya amb escapadeta a alguna ciutat pròxima. 

Va ser Jorge el que va proposar els Dolomites (Alps italians, declarats Patrimoni de la Humanitat al 2009). Jo, al principi, estava un poc reticent, perque pensava que tornar als Alps seria com “afonar el mite” que l’any passat va nàixer en mi davant d’aquelles muntanyes suïsses, però no ha sigut així. Mes be tot el contrari i es que aquestes muntanyes son els Dolomites. Mítiques i místiques, com totes les gran muntanyes del món, que no sols son hui reflex de la història que l’home a escrit en elles sinó de l’evolució d’aquestes terres i la seua adaptació al futur. 

Com que el viatge anàvem a fer-lo en cotxe vam decidir fer parada en Cinqueterre. Un parc nacional de la costa de Liguria, al Sud de Gènova, on hi ha 5 pobles preciosos que cauen damunt la mar. Així podríem descansar, caminar per una senda que uneix els 5 pobles i prendre forces per continuar el nostre camí cap als Alps. 

-Una vegada als Dolomites, vam fer varies excursions. Caminates llargues per unes muntanyes espectaculars. Valls tancats i plens de boscos que semblen impossibles de travessar i penyes, altes penyes, pedregoses i afilades. Runars, sense fi, pedres que la neu, el vent i els canvis de temperatura han anat trencant i la muntanya ha deixat caure com qui deixa caure un tresor que no vol acabar de soltar. 

Com a curiositat vos diré que la muntanya que hi ha darrere de mi en la foto que porte la camiseta de Sella es diu Monte Sella… jejeje… 

De les excursions, que explicaré a l’altre blog, no puc deixar de parlar ací de la via ferrata que vam fer, el sentiero ferrato Ivano Dibona, i es que per a mi ha suposat tot un repte i moment de superació personal, per a qui no em coneix diré que tinc vertigen, però es que la idea de caminar aquella senda que havien fet a la primera guerra mundial per defensar aquelles muntanyes, podia mes que la por que tenia. 

 
A més, vam aprofitar per visitar alguns pobles i ciutats. Si en tinc que destacar algun em quede amb Belluno. Capital de la província on estan part dels Dolomites, ciutat xicoteta i plena de racons molt guapets i, com no, amb la ciutat de Venecia, que encara que plena de gent, sobre tot on estan els monuments més turístics, va sorprenent-te a casa pas, a cada canal, a cada pont. 

Aquest hivern, un dia d’eixos que el sol calfa i apeteix eixir fora, vam anar els amics a fer camí vora la mar. Algú havia sentit parlar d’aquest camí, -“podria estar be”… i ho va estar.

Es una senda que ix de la vora del moll de La Vila Joiosa, (per dalt de la platja dels Estudiants), i et porta, vora mar, amunt i vall,  per un dels pocs llocs de la nostra costa on encara no ha arribat el ciment (i no es que no ho ha intentat).

Es tracta d’un camí senzill, no senyalitzat (no es un PR), però prou intuïtiu que transcorre en paral·lel a la mar des de la platja dels Estudiants de La Vila, passant pel Riu Torres, baixant a caletes com la del Racó del Conill i pujant els penya-segats fins la Cala de Finestrat.

Pins vora mar, fan ombra al romer i al margalló. Cales de pedra, amagades a cada revolta de la costa, ens mostren un paisatge que gens te que envejar altres indrets mes al Nord de la província.

Restes de cases i corrals de pedra en sec ens recorden que també esta terra es terra viscuda…. I les vistes, meravelloses, l’Illa de Benidorm, Serra Gelada, tota la badia de la La Vila. Blau mar i blau cel per recordar-nos que a la nostra terra, encara resten amagats (i que ho continuen estant) llocs encisadors.

-

Hi haurà millor excusa que aquella que ens porta a passar un dia en la serra?
Crec que no. Però es pot millorar? Qui sap… Ahí, supose, entren les variables de la subjectivitat de cada un de nosaltres i, en aquest cas, per a mi ha estat una dilícia.

Excusa: Sant Blai
Serra: Aitana
Subjectivitat: Passeig amb amics per la serra escoltada, caminada i llegida
Resultat: …

La vesprada prometia pluja. Camí de casa anava entrant el cel en boires negres que, en la llunyania es veien carregades d’aigua… Feia vent i el vent, com sempre, espentava els núvols i tan sols deixava caure una tímida cortina d’aigua, fina i gelada, que fins i tot semblava boira.

La vesprada prometia pluja. El sol, intentava obrir-se camí pels forats que el vent obria i… de repent, en un instant… l’Arc de Sant Martí lluïa esplèndid, sencer, ple de totes les emocions que es capaç de transmetre cada vegada que apunta per algun racó .

Si, si… tinc un nou bloc… o tal vegada hauria de dir un bloc més.
En una de les assignatures del master he tingut que fer-me un bloc nou relacionat amb un viatge, com a part de la seua evaluació.
M’ha costat molt de fer… més que de fer, de crear, perque sempre pense que aquestes coses son molt personals i, a més, jo ja tenia en el meu bloc (aquest) el meu lloc on parlar del meus viatges… en la categoria de “Llocs”… però be. La qüestió es que l’he fet i donat que, també pense, que no donar-li utilitat a les coses que fas no te sentit, doncs he decidit que d’ara endavant les historietes que venia contant ací dels meus viatges les contaré allí.

Ací teniu l’adreça del meu nou blog, per si vos apeteix pegar-li una ullada:
 http://caminsrecorreguts.blogspot.com/

-