viure i voler viure en un poble

El passat 25 de juliol, dia de Sant Jaume, vam anar al concert de Maria Creuza y Toquinho a la ciutat d’Alacant. Anavem esperant que cantaren alguna cançò del mític disc de La Fusa, no sols es que ho van fer si no que, en el fons, el concert formava part d’un xicotet homenatge que aquests dos cantants brasilenys estan fent a aquell i al mestre Vinicius de Moraes.
El concert estava dividit en tres parts, dues en les que cada un va cantar per separat i una altra en la que van cantar junts. Aquesta part, per a mi la millor, es va fer curta ja que era meravellós escoltar la guitarra i veu de Toquinho i la veu impresionant de Maria Creuza cantant junts cançons com “Que maravilha”, “A tonga da mironga do kabuleté”, “Testamento”, “Samba de Bençao”, entre altres.

Des d’aquell dia he tornat a escoltar el disc i encara que l’escolte una i altra vegada no puc deixar d’emocionar-me amb cançons com aquesta que pose ací. Es trata de “O que tinha de ser” on la guitarra de Toquinho i la veu profunda i trista, en aquest cas, de Maria Bethania, no pot deixar indiferent a ningú.

Saravá!

Hui, pujant de la feina anava veient com, a mesura que arribava, anava fent-se mes fosc el cel, mes emboirat, i pensava: “Ai, podria ploure un ratet”. Pere m’havia dit que a Sant Vicent “gotinyava”. A Benidorm, quan he pujat al cotxe a les 14.10, feien una mena de gotetes amb terra que al caure damunt del cristall del parabrises deixaven, al secar-se, un rodolinet de terra roja. Però poc mes.

Ha sigut a l’arribar a Sella ja dinant, amb la porta oberta per que entrara la frescor, quan han caigut les primeres gotes, grosses, seguides d’uns trons forts i secs. M’agrada la pluja en estiu. Para, comença, se’n va, torna… un tro de repent… un raig de sol al segon… ma mare m’ha dit: -Pluja de parva-.

Al començar a ploure, quan la terra comença a banyar-se i l’aigua encara no corre, en eixe moment, quan s’olora a terra mullada, quan, si escoltes atentament, sents la terra respirar… en eixe moment… la frescor i l’olor que arriba de les hortes fins a casa… m’agrada la pluja en estiu.

A un blog, al que vaig arribar per el d’un amic, i que visite de tant en tant, la seua creadora ha proposat un meme que m’ha agradat, com que diu “Hace tiempo que no veo memes rodando por la blogosfera. Les invito a tomar este prestado. Dejen en los comentarios la dirección de sus recuerdos lectores de infancia…”
Ací expose el meu:
Tinc varis records lectors de la meua infantesa, es tracta sobre tot de llibres i moments que han fet que, hui, m’agrade llegir, en pose tres:
- Un es quan ma mare em va donar per a llegir “Platero i yo”. Vaig entendre que amb els llibres podia saber d’històries realment emocionants, que em podien fer plorar i riure.
- Per aquella època, tenia 9 anys, vaig caure malalteta (l’hepatitis) i vaig estar 2 mesos al llit sense poder alçar-me. Ma mare anava portant-me cada tres ó quatre dies, no ho recorde be, un conte. Una Rondalla d’Enric Valor. Era meravellós perque gràcies a açò tenia a les meues mans un món fantàstic i alhora proper. Contes que parlaven de Penàguila, de Benilloba, de Cocentaina… i jo mirava al meu Atles per saber on estaven eixos pobles i com de lluny estaven de Sella, projectava un viatge per tots ells, mitjançant un camí ple d’aventures i fantasía, com a les rondalles, i imaginava històries paral·leles, afegia personatges i inventava finals.
- A l’escola, ja amb 11 ó 12 anys, em van manar llegir dos llibres “Paulina”, d’Ana Maria Matute… una hitòria d’una xiqueta que marxa a casa dels seus iaios per recuperar-se d’una malaltia, (em feia pensar molt en Sella i en la meua Iaia) i “El Viejo y el Mar” d’Ernest Hemingway, superació i persistència d’un pescador que no deixa de cercar el “seu peix”.
Aquests van ser els llibres que jo considere em va “engarxar”. Ja no vaig poder deixar de llegir… Hi ha hagut molts mes, però com aquests tenen per a mi una dolçor especial he considerat que eren els meus “records lectors d’infantesa” per continuar aquest meme.

Vos passe, doncs, aquest meme per poder continuar reconstruint el nostre mon lector d’infantesa.

No recorde qui me’l va regalar, però va ser el millor regal que em van fer quan vaig fer la Primera Comunió i pense que ni aquella persona s’hauria imaginat mai com de feliç anava a fer-me durant molt anys ni que arribaria a considerar-lo, ja de major, com un dels millors regals que m’han fet.
Era verd, gran, les lletres de la portada daurades, amb relleu, i a l’obrir-lo apareixia un mon on podia enfonsar-me hores i hores imaginant llocs, pobles, muntanyes i, fins i tot, persones i vides de qui podria viure al lloc on l’atzar m’havia portat. Tenia regions que ocupaven un full i d’altres que dos, depenent de l’escala i del tamany. M’agradava sobre tot Africa i Europa i, dins d’aquesta, Espanya i Portugal que venien a ocupar, per regions, varis fulls dobles. Me’l sabia de memoria i obria els fulls com qui sap el seu camí.
Marcava amb un cercle allí on “obligatòriament” havia d’anar en algun moment de la meua vida. Somniava amb viatjar, conèixer tots aquells llocs que davant de mi no eren més que paper, lletres i colors sense sentit, però a la meua ment es dibuixaven com llocs meravellosos on somniar històries d’un viatge imaginari que sempre, sempre, començava a Sella.
També marcava amb una ratlla. Aquests eren llocs de pas, els llocs on suposava, guiant-me per les línies de carreteres o trens, havia de passar. Sempre al meu imaginari viatge, clar, per poder anar enlloc, encara que haguera de travessar la mar. I imaginava gent, conversacions i situacions que hi viuria al llarg del meu camí.

Ara, quan el veig a la vella prestatgeria metàl·lica del porxi de Ca la meua Iaia, pense que encara està ahí. El tacte, textura rugosa de les seues tapes, que malament intenten soportar el pas d’un temps que no perdona; l’olor a paper vell, a fusta vella, a terra humida; soroll a l’obrir-se de nou, sorolls que tornen i se’n van, murmuris passats; i el sabor, a somnis, dels viatges de la meua infantesa.

Ara, quan el veig a la vella prestatgeria metàl·lica del porxi de Ca la meua Iaia, no puc evitar somriure, no puc evitar cosquerelles al meu cos, sentir una vegada més la necessitat d’entreobrir les seues velles pàgines i viatgar de nou amb l’Atlas de la meua infantesa.

Hi ha qui prefereix oblidar que es el seu aniversari, desapareixer del mapa i fins i tot hi ha qui apaga el telèfon. Altres, en canvi, el celebren a lo gran. Enmig es troben els que cada any venen a sentir l’arribada d’eixe dia de manera diferent, en funció, sobre tot, de com els 12 mesos anteriors s’han portat amb ells, però sempre amb l’alegria i la ilusió de que 1 any mes ha arribat. Jo em trobe en aquest ultim grup.

M’agrada celebrar el meu aniversari. No es que jo siga una persona de natura festera, però m’agrada compartir amb els que estime eixe dia. De xicoteta no l’he celebrat quasi mai i, supose, per això es tan especial per a mi. Pense que s’ha de celebrar com Déu mana, vull dir, amb una tarta  i tants cirets com anys per poder demanar un desitg per cada un del ciris encesos. Ciris encesos, llum i vida.

Hui cumplisc 31 anys.
L’any passat va ser un aniversari molt trist. I encara que per l’arribada de la trentena el vaig voler celebrar amb la familia i amb els amics, de manera diferent a altres anys… em faltava una persona molt important, la meua iaia. Moltes voltes haviem parlat de com el celebrariem, de la festeta que fariem, de que ella em faria les seues meravelloses empanades, una coca de molletes i ho  acompanyariem amb aigua llimó… però no va ser. No va poder ser. No pot ser.

Hui cumplisc 31 anys.
9 de maig i 31 anys. Tinc molts projectes, idees i somnis i… de tants que en tinc de vegades m’emboire. Estic contenta i, encara que hi ha dubtes (va en mi), feliç de tot allò que vaig fent i sent.

Hui cumplisc 31 anys

Mai m’han agradat els acomiadaments i intente pensar que no ho serà… Havia pensat titular aquesta carta “Fins després amics…”, però això si sona a acomidament i, no puc, no vull.

Farà cosa d’un mes em vau dir que marxaveu de Sella. La situació era un sense-sentit. La vivenda, els seus preus desorbitats i les falses esperances, el fet que no hi ha menjador, ni guarderia, ni iaios-tios-nebots-germans-germanes que puguen, en un moment donat, tirar una maneta (ditxós aquell/a que no te que pensar en aquestes coses), no hi ha serveis bàsics…  no parlavem d’Instituts o Hospitals, ni teatres, ni cines,  ni res que se li parega.
Parlavem d’altres coses.

Es curiós, no recorde com ens vam conèixer, però si recorde que la meua iaia em parlava de la nova parella del Raval i del xiquet tan guapet que tenien, que ella vos veia quan “prenia el solet” pel Cirineo.

Marxeu de Sella i mirem… com sempre quan passen les coses en el nostre poble.

Tinc una amiga que sempre em recorda que viure en Sella no es fàcil i jo sempre he pensat en vosaltres quan ella m’ho deia. Es cert, viure en un poble no es fàcil, viure sense els serveis minims que qualsevol ciutadà de qualsevol altre poble o ciutat d’aquesta “nuestra comunidad” té, no es gens fàcil.
Serà que paguem menys impostos i no ens hem assabentat?
Volem fer el poble gran i jo em pregunte: Poble Gran o Gran Poble? Que volem? Gran en número de cases? Gran en numero d’habitants? Gran en educació, esports, joves i xiquets? Sentir el poble nostre i sentir-nos part?…

Sella ja ha vist com els seus joves, el futur del poble, marxaven… i ara, part dels fills d’aquells joves i joves que l’han triat, o voldrien triar-la per viure, tornen a marxar…

Sense saber-ho, amics, mai com la vesprada que em vau dir que marxaveu vaig sentir que abans o d’hora ens tocaria, a Pere i a mi, prendre la decisió i, mai com aquella vesprada, vaig sentir la pena que deuen sentir aquelles persones que es veuen forçades a anar-se’n de sa casa a cercar faena, vivenda. Un lloc on viure.

Sabeu? em quede amb molts records, però un veritablement entranyable. D’eixos que no s’oblida pel sabor i l’olor que desprenen encara que passen els anys.
Hivern. Una tassa de café ben calent a les mans, la llar encesa, el foc crema poc a poc, sense pressa. A aquestes vesprades no calen les preses. La terra, humida, fora respira. El xiquet dorm i, de sobte, el desperta un crit a 4 veus, una ilusió infantil que quasi podria ser seua… Està nevant!