viure i voler viure en un poble

Aquest any hem tornat a triar el mateix model de vacances que l’any passat: muntanya amb escapadeta a alguna ciutat pròxima. 

Va ser Jorge el que va proposar els Dolomites (Alps italians, declarats Patrimoni de la Humanitat al 2009). Jo, al principi, estava un poc reticent, perque pensava que tornar als Alps seria com “afonar el mite” que l’any passat va nàixer en mi davant d’aquelles muntanyes suïsses, però no ha sigut així. Mes be tot el contrari i es que aquestes muntanyes son els Dolomites. Mítiques i místiques, com totes les gran muntanyes del món, que no sols son hui reflex de la història que l’home a escrit en elles sinó de l’evolució d’aquestes terres i la seua adaptació al futur. 

Com que el viatge anàvem a fer-lo en cotxe vam decidir fer parada en Cinqueterre. Un parc nacional de la costa de Liguria, al Sud de Gènova, on hi ha 5 pobles preciosos que cauen damunt la mar. Així podríem descansar, caminar per una senda que uneix els 5 pobles i prendre forces per continuar el nostre camí cap als Alps. 

-Una vegada als Dolomites, vam fer varies excursions. Caminates llargues per unes muntanyes espectaculars. Valls tancats i plens de boscos que semblen impossibles de travessar i penyes, altes penyes, pedregoses i afilades. Runars, sense fi, pedres que la neu, el vent i els canvis de temperatura han anat trencant i la muntanya ha deixat caure com qui deixa caure un tresor que no vol acabar de soltar. 

Com a curiositat vos diré que la muntanya que hi ha darrere de mi en la foto que porte la camiseta de Sella es diu Monte Sella… jejeje… 

De les excursions, que explicaré a l’altre blog, no puc deixar de parlar ací de la via ferrata que vam fer, el sentiero ferrato Ivano Dibona, i es que per a mi ha suposat tot un repte i moment de superació personal, per a qui no em coneix diré que tinc vertigen, però es que la idea de caminar aquella senda que havien fet a la primera guerra mundial per defensar aquelles muntanyes, podia mes que la por que tenia. 

 
A més, vam aprofitar per visitar alguns pobles i ciutats. Si en tinc que destacar algun em quede amb Belluno. Capital de la província on estan part dels Dolomites, ciutat xicoteta i plena de racons molt guapets i, com no, amb la ciutat de Venecia, que encara que plena de gent, sobre tot on estan els monuments més turístics, va sorprenent-te a casa pas, a cada canal, a cada pont. 

Des de que va començar l’any que estic pensant que enguany no he fet la meua llista de propòsits. Des de gener que estic pensant que mai he fet “la meua llista de propòsits”.

Hi ha qui al començament de l’any fa un llistat de propòsits per a l’any nou. Bé, hi ha qui ho fa en setembre. Hi ha de tot: règims, estalviar, deixar de fumar, anar al gimnàs, estudiar…

Per què serà jo no ho faig?

I no es que no tinga projectes, somnis, il·lusions i ganes de fer mil i una cosa… just tot el contrari, si tinguera que fer un llistat estic quasi convençuda que no cabria a un full. De fet, comence a pensar que no tinc temps… i no per l’edat, no, es simplement que veig que no arribe a tot, que no tinc temps.

No em propose mai res al començar els anys… Seré un bitxo raro? Per què serà que jo no ho faig?

Alumne: No pude asistir el primer dia de su asignatura porque trabajo. Mis compañeros me han comentado que no podemos entrar en clase a partir de los 5 minutos de iniciada la clase y, como habrá examenes parciales a lo largo de la asignatura, me gustaría pedirle que no ponga los exémenes de 4 a 5 puesto que yo es posible que llegue tarde muchos días y no podria hacerlos…

Professor: Te das cuenta que es problema tuyo?

Alumne: (Sense poder creure la resposta del professor). Si, me doy cuenta, pero le pido que no haga los exámenes a esa hora porque es posible que yo esté  en la puerta del aula esperando el descanso de la clase porque trabajo y, hay muchos días, que se que no podré llegar antes de las 4.

Profesor: (Impassible) Pero es que no es mi problema.

Alumne: (Desconcertat, sense poder creure el que escolta i un sentiment d’impotència que no se’l pot aguantar) Si, si ya se que es mi problema… problema por interesarme su asignatura, problema por querer aprobarla este año y problema por pensar, además, que me va a ser útil para el comienzo de mi tesis, que si no pasa nada será cuando acaben las clases… ah, y no se preocupe, que llegado el momento, como ya me ha pasado, puedo dejarme su asignatura y el año que viene intentarlo de nuevo.
(Pegant mitja volta i anant-se’n cap al seu lloc)

Profesor: (Abans que l’alume es separe de la seua taula) No, no te preocupes que no hará falta. Los exámenes no pensaba hacerlos a primera hora…

Alumne: (girant-se cap a ell, atònit) i yo te lo agradeceré…

- – o – -

Sense comentaris…

Que bonic el que dius. Saps? A uns kilòmetres mes avall, cap a la mar, separats per unes quantes serres, (d’aquestes blaves en la distància, però amb mil colors quan les camines), ben be es podria signar el que contes… Enyor d’infantesa!

Els estius de la Plaça de l’Era. La iaia a la cuina. Corda i roba estesa, sabó de casa i aigua fresca. Pa torrat amb oli.

Nets revoltejant. Els majors a fer tombs pel poble, els mitjans al carrer jugant amb una ferrà d’aigua que ella havia posat de bon matí al solet, i els menuts al porchi, a continuar la cabanya multicolor, de vetes i fils d’espardenyes, que mes que cabanya era el palau d’un príncep i una princesa plens d’idees i genialitats.

Arròs d’estiu i bona sesta. Orxata, aigua llimó de Sella, com ens agrada dir-li a la que es fa amb sucre cremat, coca de molletes o dolça i tonya, per berenar.

A  poqueta-nit, els veïns de la plaça, tots a la fresca. Les dones, parlant del dinar de l’endemà i de la fila d’aigua que li entrava aquell matí al llavador; els homes, de la collita de l’horta i del preu de l’ametlla… fins les 12, com la Cenicienta, quan al arribar els xiquets, rebombori general i tornada cadascú, amb la seua cadira, cap a casa, escoltant als joves com uns havien descobert que de nit, caminant cap a l’Alcàntera, es veien milions d’estrelles, com, altres, havien jugat a Indiana Jones a l’ermita, o com, els més majors, havien jugat a “lucha libre” en un bancal acabat de llaurar i havien tingut que córrer marges amunt, fugint de l’amo…

Aventures de xiquets de poble, d’estiu a un poble.

-

Supose que també vos passa allò d’anar caminant, conduint, una conversa amb un amic o familiar, (em passa molt amb els cafes amb ma mare), o simplement anant per casa i pensar – Ei, açò per al bloc. Si, si, ho tinc que posar al bloc -, però mai apareix allí.

Porte un temps a ralentí amb el meu bloc i no precisament per falta d’idees, de pensaments o de successos que contar. No. Es mes be cansament, falta de temps i de paraules que expressen allò tal i com ho vull dir. Tot junt amb un sentiment de culpabilitat quan m’assec davant de l’ordinador i no estic fent els treballs del màster o estudiant per al proper examen…

Així vaig acumulant entrades i entrades al meu cap – Que no se m’oblide-, pense. Fins i tot anote els temes, idees… en una preciosa agenda que em va fer una amiga, però ho be ha passat tant de temps que ja no li trobe trellat, ho bé algú del meus amics a la xicoteta blogosfera sellarda ja ho ha comentat… i pense – Per a que repetir-me?-

No tracte de justificar-me, simplement reflexione sobre la meua manca de temps i com, de vegades, allò que m’agrada, que em plena. Aficions i treball, amb que he anat ocupant un temps que creia buit i que resulta no ho estava tant, acaben per perdre el sentit.

M’agrada embolicar-me. Fer coses i aprendre d’elles. Conèixer gent i llocs i escoltar. Però, des de fa un temps, em ronda pel cap la sensació de caminar amb el cap ple de massa coses, massa idees, massa ganes i que el dia que menys m’ho espere em petarà davant del nassos perque pareix que “alçar el ditet índex” ja no es suficient per entendre i vore que realment te sentit allò que faig.