viure i voler viure en un poble

Hui, a un butlletí al que estic suscrita, he llegit: “Lugares de importancia comunitaria de la región biogeográfica mediterránea.- Directiva 92/43/CEE del Consejo por la que se adopta la primera lista actualizada de lugares de importancia comunitaria de la región biogeográfica mediterránea” i he vist que el LIC d’Aitana, Serrella i Puig Campana encara ho es… i dic encara per que no em fa la sensació que s’estiga fent res al respecte ni interés en fer-se.

Al 92 apareix el que coneixem com la Directiva Habitats de la UE, on identifica els tipus d’habitats naturals (Aitana estaria dins de la regió biogeogràfica mediterrània) i espècies d’interés per conservar el patrimoni natural comunitari amb la intenció de crear, de manera progressiva, el que s’anomena la Red Natura 2000.
Dins de la xarxa hi ha diferent elements de protecció com son: Les Zones d’Especial Protecció d’Aus (ZEPAs), el Corredors Ecològics i els LICs, que acabaran convertint-se en Zones d’Especial Conservació (ZECs).
En la directiva apareixen les fases per poder arribar a la declaració de ZEC. En primer lloc, Espanya ha tingut que fer, mitjançant les comunitats autònomes, una avaluació i cartografia dels seus hàbitats i espècies d’interés comunitari. Una vegada fet el llistat, enviar-lo a l’Agencia Europea de Medi Ambient per seleccionar els llocs que formarien part de la Red Natura 2000 i, per últim, una vegada establerta la xarxa, declarar i establir les mesures pertinents per designar les ZEC. Es a dir, plans de gestió, que poden ser específics del LIC o intregrats als plans de desenvolupament local, mesures per prevenir el deteriorament dels espais, animals i plantes que allí viuen, mesures administratives de protecció i avaluació d’impacte ambiental de les actuacións sobre eixe espai. Sempre seguint els criteris ambientals, econòmics i socials del territori on es trobe. Per tant, polítiques de protecció flexibles, adaptades a la realitat de cada espai i garantint els recursos necessaris per la creació d’ocupació, infrastructures i serveis, millorant la qualitat de vida de la població local.

Fins ací la teoria… la pràctica… sols hi ha que pegar una ullada al nostre voltant i cadacú que reflexione i traga les seues conclusions.

 Després de 15 minuts de discussió amb el meu germà Tomàs vaig decidir anar ahir, per primera vegada aquest estiu, a la piscina. Com ell deia: “Tienes que ir por la espalda y encima verás como luego te sientes mejor”. Se que te raó, el traumatòleg em va recomanar, ja fa uns anys, fer natació, però, i els que em coneixeu ho sabeu, l’aigua i jo no ens portem massa be. No ho hem fet mai.
Em vaig posar el protector solar i a les 16:00h. vaig eixir de casa, les ulleres de sol, la bossa al coll i ben preparada, el biquini, la toalla i el llibre que ara estic llegint.
Quan vaig arribar estaven els xiquets de la natació, així que em vaig posar a l’altra part de la piscina i vaig nadar durant uns 40 minuts, uf, no podia mes i, com que em va entrar fred, vaig sortir i vaig asseure a la gespa a assecar-me i llegir.
De fons s’escoltaven els xiquets en l’aigua, rises i jocs, rumor de conversacions i el lleu remor, al moure les fulles, de la brisa que corria baix dels arbres…  el relat que estava llegint, “L’home de gel”, m’havia enganxat… mmm, quina sensació. I vaig pensar, que bé haver-li fet cas al meu germà.
De sobte, un soroll estrident, que posava els pels de punta i una polseguera que em va deixar la pell fangosa. - Però que es això? - Vaig preguntar en veu alta sense adornar-me i, un a veu, des del fons em va dir: “El pan nuestro de cada dia”.

Porte més de mitja hora intentant escoltar una cançó al blog d’una amiga i no puc passar dels 20 segons i m’han vingut al cap les noticies que un amic va posar al seu blog sobre l’ADSL Rural.
Vaig participar a la recollida de signatures que es va fer des de la CMT, promoguda per diferents associacions d’internautes i, en teoria, a partir de juny anaven a solucionar-ho, però fins on jo se, ja estem a juny i res de res.

No puc evitar sentir-me ridícula, de segona. No puc entendre perque no puc disposar d’una linia ADSL i, si la vullc, pagar mes per ella… No puc evitar la rabia.

Per què està de moda parlar de Desenvolupament Rural? Ajudes al Medi Rural, Polítiques Actives en Ocupació, Infraestructures, noves Polítiques Agraries que ajudaran a la dinamització del sector, ajudes que arribaran d’Europa amb el periode 2007-2013… ! (Llegiem a la premsa aquesta ultima setmana).
Doncs, que voleu que vos diga no tinc la sensació que siga cert. Ni ens vam enterar del LEADER I, ni del II, ni del PLUS, i ara… pretenen que cregam que aquesta vegada serà diferent…? Ho sent, no m’ho puc creure.

Estem parlant d’uns territoris on les infraestructures i serveis son deficients, en alguns llocs inexistents, i, en la meua opinió, si de partida no hi ha un veritable interés, no un interés per fer-se la foto, els espais rurals aniran desapareixent i convertint-se en simples museus per als habitants de les ciutats.

Internet es bàsic hui, per a les empreses, per a l’Administració i Serveis a la Població… això no ho dubta ningú, però si semba dubtar qui te que decidir sobre el nostre accés a la xarxa i, des de el meu punt de vista, a la fi, sobre la nostra capacitat de desenvolupament.

Mai m’han agradat els acomiadaments i intente pensar que no ho serà… Havia pensat titular aquesta carta “Fins després amics…”, però això si sona a acomidament i, no puc, no vull.

Farà cosa d’un mes em vau dir que marxaveu de Sella. La situació era un sense-sentit. La vivenda, els seus preus desorbitats i les falses esperances, el fet que no hi ha menjador, ni guarderia, ni iaios-tios-nebots-germans-germanes que puguen, en un moment donat, tirar una maneta (ditxós aquell/a que no te que pensar en aquestes coses), no hi ha serveis bàsics…  no parlavem d’Instituts o Hospitals, ni teatres, ni cines,  ni res que se li parega.
Parlavem d’altres coses.

Es curiós, no recorde com ens vam conèixer, però si recorde que la meua iaia em parlava de la nova parella del Raval i del xiquet tan guapet que tenien, que ella vos veia quan “prenia el solet” pel Cirineo.

Marxeu de Sella i mirem… com sempre quan passen les coses en el nostre poble.

Tinc una amiga que sempre em recorda que viure en Sella no es fàcil i jo sempre he pensat en vosaltres quan ella m’ho deia. Es cert, viure en un poble no es fàcil, viure sense els serveis minims que qualsevol ciutadà de qualsevol altre poble o ciutat d’aquesta “nuestra comunidad” té, no es gens fàcil.
Serà que paguem menys impostos i no ens hem assabentat?
Volem fer el poble gran i jo em pregunte: Poble Gran o Gran Poble? Que volem? Gran en número de cases? Gran en numero d’habitants? Gran en educació, esports, joves i xiquets? Sentir el poble nostre i sentir-nos part?…

Sella ja ha vist com els seus joves, el futur del poble, marxaven… i ara, part dels fills d’aquells joves i joves que l’han triat, o voldrien triar-la per viure, tornen a marxar…

Sense saber-ho, amics, mai com la vesprada que em vau dir que marxaveu vaig sentir que abans o d’hora ens tocaria, a Pere i a mi, prendre la decisió i, mai com aquella vesprada, vaig sentir la pena que deuen sentir aquelles persones que es veuen forçades a anar-se’n de sa casa a cercar faena, vivenda. Un lloc on viure.

Sabeu? em quede amb molts records, però un veritablement entranyable. D’eixos que no s’oblida pel sabor i l’olor que desprenen encara que passen els anys.
Hivern. Una tassa de café ben calent a les mans, la llar encesa, el foc crema poc a poc, sense pressa. A aquestes vesprades no calen les preses. La terra, humida, fora respira. El xiquet dorm i, de sobte, el desperta un crit a 4 veus, una ilusió infantil que quasi podria ser seua… Està nevant!