viure i voler viure en un poble

Hi haurà millor excusa que aquella que ens porta a passar un dia en la serra?
Crec que no. Però es pot millorar? Qui sap… Ahí, supose, entren les variables de la subjectivitat de cada un de nosaltres i, en aquest cas, per a mi ha estat una dilícia.

Excusa: Sant Blai
Serra: Aitana
Subjectivitat: Passeig amb amics per la serra escoltada, caminada i llegida
Resultat: …

“Está lloviendo, puede que mañana no quede nieve”. Li vaig dir amb un missatge la nit del divendres perque quan vaig arribar a casa plovia… però no importava, ho haviem d’intentar,  i vam quedar a l’estació del trenet de La Vila el dissabte de matí.

Quasi es podría dir que des de que va arribar al Master, Caren i jo ens hem fet amigues. M’agrada parlar amb ella, escoltar histories de la seua terra, de la seua gent, de sa casa. Una cultura tan llunyana a la meua que fins i tot sembla impossible haver-nos conegut.

Fa temps que parlavem del fred que no arribava i que en Alacant neva.
Quan ella em va dir que no havia vist mai la neu, que no l’havia tocat mai, que no havia sentit la seua gelor a les mans, escoltat el “puf” quan la xafes acabada de caure, que no havia vist la bellesa d’un paisatge de muntanya nevat …

Li vaig dir que en nevar en Sella, en les muntanyes del meu poble, aniriem a vore la neu… i això es el que hem fet aquest dissabte ella, Monica, Pere i jo i ha estat un dia inoblidable.

Hui hem anat a fer senderisme. Bé, mes que senderisme, a que ens pegara l’aire per la serra. A mi m’ha costat decidir-me, però com sempre en aquestes coses… valia la pena.

Hem agarrat el cotxe amb la idea d’anar al mas de Patarrana (Tagarina), però arribant a l’Amelderal, Pere m’ha proposat anar a la Cova del Morral i ens hem enfilat cap allí amb el super cotxet, camí amunt i amb una miqueta de por perque no coneixiem massa be el camí.

- Pere va estar aquest estiu amb la que sembla ja arrelada costum “coenta” de passar la nit de lluna plena d’agost a la Cova del Morral, però jo no he pogut anar mai. Sempre m’ha coindicit amb dies que per “h” o per “b” no he pogut afagar a la feina.

Quan hem arribat a la casa de El Morral ens hem assomat a barranc… quina preciositat. Encara que estava emboirat, com els nuvols eren alts podiem verure fins al Cap de Santa Pola.

Des de l’era de la casa ja es veu la cova… allí dalt… tota sola… mirant-la poc a poc, a mesura que fas camí per on les engilagues et deixen pas, em semblava treta de les històries de pastors que la meua iaia em contava, a la vora de la llar, a les nits d’hivern.

La senda ja no està. Pots intuir per on anava pels marges de pedra seca que hi romanen… al precipici… esperant una tronada forta, una pluja de tardor, que acabe d’espentar les ultimes pedres del vell assegador.

Angilaga, pins, romer i un vell margalló ens deixen passar fins arribar a la porta de la cova i, una vegada dins, un sentiment estrany… pensaments de com l’home ha anat contruint pedra a pedra tot un mon que sembla lluitar per no derruir-se, per no desapareixer, per no caure en l’oblit de qui l’ha alçat.

Jo -  Hola, que tal? i les vacances? amb ganes de començar el cole. Comença prompte, no?

Ella -  Be, si, el dimarts que ve. Pero aquesta setmana anem a provar-nos les taules.

Jo -  ¿?

Ella -  (em mira)

Jo -  Com? A provar-vos que?

Ella -  Si, com que el majors ja no estan al cole. Van a fer-nos les seues taules a mida. Van a retallar les potes i així seran bones per a nosaltres.

Jo -  ¡!

Ella -  (em mira)

Jo -  … ah!

Ella -  Ho faran per estalviar dines…

Jo -  Si, això serà. Estalviar…
Be, anem a repassar les divisions…

A poqueta nit, tornant cap a casa d’una reunió on part de la conversa va estar al voltant del futur de pobles al medi rural, em va vindre al cap el nom del meu bloc. Per que li vaig posar aquest nom… «viure i voler viure en un poble»… ? Per que el vaig registrar com «joventut rural»?
I, encara que no tenia massa a vore, o si… (encara rumie), els meus pensaments venien per una noticia apareguda al Diario Información que un amic, en la reunió, em va passar. El títol deia: “Las aulas echan el cerrojo. Siete pequeños municipios de l’Alcoià y El Comptat se han quedado sin escuela en los últimos 20 años debido a la falta de alumnos”.

Al foro de SePa ja va haver, no fa molt, un debat molt interessant, al meu parer, sobre el futur de les escoles i la seua vinculació al futur dels pobles. Un debat on, de manera clara i directa, s’aportaven idees, sugerències; es preguntaven dubtes i tot donant la cara, sense faltar el respecte a ningú, sense avasallar i sense que ningú pensara que tenia la veritat absoluta. Construint.

Cada any, quan arriba Pasqua, i sobre tot, quan arriba juny apareixen noticies com aquesta. Noticies que posen en evidència el problema que existeix als pobles menuts valencians. Llegint la noticia comenta el periodista: “2001 cierra la escuela de Penàguila”, però es que si continues llegint la noticia diu que “otras localidades sin escuela sí cuentan con un cierto volumen de población joven” y posa el cas, precisament, de Penàguila a dia de huí. Per que quan tanca una escola, quan “echan el cerrojo” es molt difícil que es torne a obrir.

Sembla impensable que a Sella puguen arribar a tancar-nos l’escola. Veritat? Que pensaran a Alcosser de Planes, si segons la noticia conta amb 24 xiquets menors de 10 anys? Però…  i a Penàguila (que ens queda més a prop), què pensarien a Penàguila el 1995, 6 anys abans de que tancaren la seua?

Tots aquests pensament venien i anaven com les voltes de la carretera camí de Sella, per la Coveta Fumà, Cala Piteres, Pueblo Acantilado, Venta Lanuza, El Carritxal, Venta de el Xarco… Montiboli… i pensava… “visc i vull viure a un poble”… El Paradís… l’Ermita, la Rovella, Bella Orxeta… però “viuré i podré viure a un poble?”… Orxeta… Sella.

Ha estat genial!

Jo anava d’estrena. La meua primera partida de pilota a un trinquet. I quina partida!
Vam eixir amb autobús, ahir diumenge 26 d’abril, a les 9:00h de Sella, be a les 9:10 - No se quina parella va fer tard
Anaven parlant de la partida de la setmana passada al trinquet de Xilxes. La semifinal. M’explicaven com va el joc a un trinquet. Em posaven en situació… Entrant en Alcàcer la panxa em feia cosquerelles (-nervis?-pensava). Un bar on fer un ràpid esmorzar i a La Partida. La final del campionat “Caixa Popular” Juvenil.

Sella-Blaus, Moncofa-Rojos. 15-15 i a començar.

Alhora que es desenvolupava el joc anaven explicant-me i a cada 15 de Sella m’emocionava més i més.
L’afició il·lusionada i fascinada.
Els jugadors concentrats, seriosos i amb esperit guanyador. Tot un equip. Amistad, companyerisme i sentiment.

A la fi, Moncofa 25 - Sella 60.
Un aplaudiment emocionat d’una afició entregada amb els jugadors. Abraçades obertes i sinceres. Llàgrimes dolces d’alegria i emoció. Besades de felicitacions i admiració.

La tornada, entre comentaris de les millors jugades, la sensació que Sella te un equip campió.

-
Pau, Jesus i Pablo. Enhorabona!!