viure i voler viure en un poble

Ruralitat. Altra vegada aquest concepte que no acaba d’encaixar dins del meu cervell, que li bufa a les meues neurones, i no se massa be per que.

–0–

Ella: Me voy cuatro dias a desconectar con la familia a un sitio muy  rural.
Jo: Eiñ!!?? “sitio muy rural”, que voldrà dir això…? – Pense, i em limite a somriure amb cara de pòquer.
Ella: Sí, sí, es que es un pueblo de lo más rural.
Jo: I torna-li la trompa al xic – Pense, i continue amb el meu somriure intentat que no es note la perplexitat.
Ella: Sí, son ahora las fiestas, en agosto, dan chocolate en la plaza. Es tan auténtico…
Jo: Sí, als pobles les festes solen ser en estiu que es quan la gent torna… – dic, i  continue amb el meu somriure.
Ella: Así mi hijo puede echar cuatro piedras en el rio…
Jo: – pense- Ah!, val, que “la ruralitat” es medeix per la quantitat de pedres que el seu fill llança a un riu… Mare que trist… – i no puc evitar un somriure, aquesta vegada amarg, i que el meu cap deixe d’estar en la conversació per anar-se’n cap a altres cavilacions qui sap si massa transcendentals per al moment …

I, així, mentre ella parla jo recorde allò que li vaig llegir a Querón sobre la idealització del concepte de ruralitat des de el mon urbà, malgrat les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques dels darrers 50 anys. I em quede cavilejant sobre cóm, encara que hi ha elements comuns als espais rurals, cada lloc ha evolucionat en funció de les seues característiques intrínseques, decisions polítiques, sistemes productius, vies de comunicació, etc., i que, encara que ho semble, per desgràcia, al meu voltant, als nostres pobles, ja no tot es medi rural, si no més bé espais on el paisatge rural pot estar més o menys viu.

No puc evitar pensar en Aitana, la meua Aitana, i com els espais rurals de la Serra d’Aitana, s’enfronten en l’actualitat a una cruïlla on el futur depèn de les decisions que es prenguen en els propers anys.

Estem davant municipis on el pes de l’agricultura en l’activitat econòmica és ja residual i on han anat apareixent funcions diferents a conseqüència de noves demandes. Aquestes circumstàncies, unides a l’envelliment de la població, l’èxode cap a la ciutat, serveis inadequats i infraestructures deficients, fan necessari el plantejament de nous instruments de planificació i gestió per impulsar un desenvolupament local sostenible respectuós amb el medi, tant social com ambiental, contribuir a la conservació dels recursos i la gestió del paisatge, frenar la regressió demogràfica i augmentar els nivells de benestar de la població local…

I, de repent, algú em fa tornar a la realitat, a la conversació que hi havia davant de mi, i pense en la colla de polítics que ens rodeja i… no puc evitar esborronar-me.

Amb juny el blat madura, acaba d’agarrar eixe daurat que el caracteritza i que ara ja sols ens evoca les grans planures de castella, i es que a la nostra terra, al nostre poble, els mes joves ja no hem vist els bancals amb el blat esperant per a ser segat, esperant per a fer les garberes a les eres, esperant la parva.

El dissabte 10 de juliol sobre les 10:00h, en Sella, al Barranquet, es tornava a vore batre una era, tornava a girar el trill. La Comissió de Festes d’enguany va aconseguir ajuntar a grans i menuts al voltant d’una activitat ja perduda, ja sols en la memòria dels mes majors del poble i que va ser tot una festa.

Cançons de batre, melodies i tonades, que algú va començar i altres van seguir. Histories de moments, de vida. Cadascú al seu barranc, al seu mas,  a la seua era, però tots la mateixa historia, els mateixos passos, el mateix ordre… com si d’una cerimònia es tractara. I es que, en el fons, no es mes que això, una vegada més, el ritual de l’agricultura, del conreu d’una terra dura i difícil, però agraïda i sentida alhora.

Ací vos deixe unes fotos:

(més…)

Ahir em vaig gitar amb una bona noticia: Al meu poble, per fi, la gent major podrà fer-se la prova del sintrom sense pegar-se la matinada per anar a l’Hospital Comarcal de La Vila Joiosa.
M’alegra saber que al meu poble guanyem en qualitat de vida per als nostres major… sempre es una bona noticia saber que a un poble menut es creen serveis per que no podem estar parlant de pobles vius allí on no es pot viure.

Des d’ací gràcies a tu, José Luis*, perque gràcies a persones com tu, amb bona voluntat i estima per la seua faena i les coses ben fetes, Sella hui pot sentir-se, una vegada més, un poble privilegiat.

*Per a qui no ho sàpiga Jose Luis es l'infermer de Sella.

-

Per fi… i mira que jo sols fa que hi visc a la Calle Proyecto des de fa 3 anys i 9 mesos, però ja estic farteta.
Però bé, ara estem d’enhorabona… deixem de viure en un projecte de carrer, dibuixat a un dels plànols de les Normes Subsidiaries (d’ahi el nom), per a viure en un carrer en projecte.
Ja tenim enllumenat públic!

Que bonic el que dius. Saps? A uns kilòmetres mes avall, cap a la mar, separats per unes quantes serres, (d’aquestes blaves en la distància, però amb mil colors quan les camines), ben be es podria signar el que contes… Enyor d’infantesa!

Els estius de la Plaça de l’Era. La iaia a la cuina. Corda i roba estesa, sabó de casa i aigua fresca. Pa torrat amb oli.

Nets revoltejant. Els majors a fer tombs pel poble, els mitjans al carrer jugant amb una ferrà d’aigua que ella havia posat de bon matí al solet, i els menuts al porchi, a continuar la cabanya multicolor, de vetes i fils d’espardenyes, que mes que cabanya era el palau d’un príncep i una princesa plens d’idees i genialitats.

Arròs d’estiu i bona sesta. Orxata, aigua llimó de Sella, com ens agrada dir-li a la que es fa amb sucre cremat, coca de molletes o dolça i tonya, per berenar.

A  poqueta-nit, els veïns de la plaça, tots a la fresca. Les dones, parlant del dinar de l’endemà i de la fila d’aigua que li entrava aquell matí al llavador; els homes, de la collita de l’horta i del preu de l’ametlla… fins les 12, com la Cenicienta, quan al arribar els xiquets, rebombori general i tornada cadascú, amb la seua cadira, cap a casa, escoltant als joves com uns havien descobert que de nit, caminant cap a l’Alcàntera, es veien milions d’estrelles, com, altres, havien jugat a Indiana Jones a l’ermita, o com, els més majors, havien jugat a “lucha libre” en un bancal acabat de llaurar i havien tingut que córrer marges amunt, fugint de l’amo…

Aventures de xiquets de poble, d’estiu a un poble.