viure i voler viure en un poble

Hui hem anat a fer senderisme. Bé, mes que senderisme, a que ens pegara l’aire per la serra. A mi m’ha costat decidir-me, però com sempre en aquestes coses… valia la pena.

Hem agarrat el cotxe amb la idea d’anar al mas de Patarrana (Tagarina), però arribant a l’Amelderal, Pere m’ha proposat anar a la Cova del Morral i ens hem enfilat cap allí amb el super cotxet, camí amunt i amb una miqueta de por perque no coneixiem massa be el camí.

- Pere va estar aquest estiu amb la que sembla ja arrelada costum “coenta” de passar la nit de lluna plena d’agost a la Cova del Morral, però jo no he pogut anar mai. Sempre m’ha coindicit amb dies que per “h” o per “b” no he pogut afagar a la feina.

Quan hem arribat a la casa de El Morral ens hem assomat a barranc… quina preciositat. Encara que estava emboirat, com els nuvols eren alts podiem verure fins al Cap de Santa Pola.

Des de l’era de la casa ja es veu la cova… allí dalt… tota sola… mirant-la poc a poc, a mesura que fas camí per on les engilagues et deixen pas, em semblava treta de les històries de pastors que la meua iaia em contava, a la vora de la llar, a les nits d’hivern.

La senda ja no està. Pots intuir per on anava pels marges de pedra seca que hi romanen… al precipici… esperant una tronada forta, una pluja de tardor, que acabe d’espentar les ultimes pedres del vell assegador.

Angilaga, pins, romer i un vell margalló ens deixen passar fins arribar a la porta de la cova i, una vegada dins, un sentiment estrany… pensaments de com l’home ha anat contruint pedra a pedra tot un mon que sembla lluitar per no derruir-se, per no desapareixer, per no caure en l’oblit de qui l’ha alçat.

Arribe tard. Em passa quasi tots els dies per que he decidit que el ritme que porte no es massa bo i dinar bocata tots els dies tampoc ho es (se que hi ha qui pensa que ja era hora, però soc tossuda. No ho puc evitar).
Arribe tard i he tingut que seure darrere del tot perque era més fàcil i molestava menys als meus companys i al professor.

Aquesta perspectiva de la classe encara no l’havia tingut i m’ha resultat… (bé, un poc lluny de la pantalla i del professor, que parla com si estiguera contant-nos un secret…) quan he alçat el cap i m’he fixat en les pantalles dels ordinadors portàtils dels meus companys m’ha resultat… curiós.
Vaja! Tots a la mateixa pàgina web, però cadascú en sa casa. El mateix lloc web, un lloc diferent al mon. Si, el facebook.
I de repent he pensat en com havien canviat les coses en els darrers 10 anys…
Hui, gràcies a la difusió i distribució dels ordinadors, a l’accés a internet, al wifi de la uni, podem estar a classe de Direcció Estratègica d’Empreses, al mòdul de Cooperació Empresarial… i parlar amb els amics, germans, pares, veins… a Perú, Veneçuela, Romania, Costa Rica, Portugal i Kenya… Demà, tal vegada, Mèxic, Xile, Rússia, Colòmbia o Alemanya…

“Caminante no hay camino
se hace camino al andar…”

Per això, per aquest camí que anem caminant, hui enlaire la meua veu, tant com se, tant com puc, per a que pugues escoltar-me:
- “Ací el tens”.

Joan Manuel Serrat - Cantares

-

Jo -  Hola, que tal? i les vacances? amb ganes de començar el cole. Comença prompte, no?

Ella -  Be, si, el dimarts que ve. Pero aquesta setmana anem a provar-nos les taules.

Jo -  ¿?

Ella -  (em mira)

Jo -  Com? A provar-vos que?

Ella -  Si, com que el majors ja no estan al cole. Van a fer-nos les seues taules a mida. Van a retallar les potes i així seran bones per a nosaltres.

Jo -  ¡!

Ella -  (em mira)

Jo -  … ah!

Ella -  Ho faran per estalviar dines…

Jo -  Si, això serà. Estalviar…
Be, anem a repassar les divisions…

Igual tindriem que prendre nota i muntar una bona en mes d’un lloc per que mes d’un se n’adone que darrere de mostradors, cristalls, mampares, torns d’espera i llistes… hi ha persones…

FIESTA EN EL INEM

A poqueta nit, tornant cap a casa d’una reunió on part de la conversa va estar al voltant del futur de pobles al medi rural, em va vindre al cap el nom del meu bloc. Per que li vaig posar aquest nom… «viure i voler viure en un poble»… ? Per que el vaig registrar com «joventut rural»?
I, encara que no tenia massa a vore, o si… (encara rumie), els meus pensaments venien per una noticia apareguda al Diario Información que un amic, en la reunió, em va passar. El títol deia: “Las aulas echan el cerrojo. Siete pequeños municipios de l’Alcoià y El Comptat se han quedado sin escuela en los últimos 20 años debido a la falta de alumnos”.

Al foro de SePa ja va haver, no fa molt, un debat molt interessant, al meu parer, sobre el futur de les escoles i la seua vinculació al futur dels pobles. Un debat on, de manera clara i directa, s’aportaven idees, sugerències; es preguntaven dubtes i tot donant la cara, sense faltar el respecte a ningú, sense avasallar i sense que ningú pensara que tenia la veritat absoluta. Construint.

Cada any, quan arriba Pasqua, i sobre tot, quan arriba juny apareixen noticies com aquesta. Noticies que posen en evidència el problema que existeix als pobles menuts valencians. Llegint la noticia comenta el periodista: “2001 cierra la escuela de Penàguila”, però es que si continues llegint la noticia diu que “otras localidades sin escuela sí cuentan con un cierto volumen de población joven” y posa el cas, precisament, de Penàguila a dia de huí. Per que quan tanca una escola, quan “echan el cerrojo” es molt difícil que es torne a obrir.

Sembla impensable que a Sella puguen arribar a tancar-nos l’escola. Veritat? Que pensaran a Alcosser de Planes, si segons la noticia conta amb 24 xiquets menors de 10 anys? Però…  i a Penàguila (que ens queda més a prop), què pensarien a Penàguila el 1995, 6 anys abans de que tancaren la seua?

Tots aquests pensament venien i anaven com les voltes de la carretera camí de Sella, per la Coveta Fumà, Cala Piteres, Pueblo Acantilado, Venta Lanuza, El Carritxal, Venta de el Xarco… Montiboli… i pensava… “visc i vull viure a un poble”… El Paradís… l’Ermita, la Rovella, Bella Orxeta… però “viuré i podré viure a un poble?”… Orxeta… Sella.