Indesició
Mai he tingut clar que volia estudiar. De xicoteta, com tot el món, vaig pensar en 10.000 professions: que si metge, que si mestra, que si modelo (això deia m’auela Remedios), perruquera, veterinaria…de tot!! És normal. Aleshores no em preocupava tindre-ho clar, pensava que un dia o un altre vindria la inspiració divina a dir-me a què em tenia que dedicar la resta de la meua vida. Però ara, a 6 mesos de “selectivititzar-me”, em preocupa més.
Els últims anys m’havia decantat pel periodisme: la veritat és que sempre m’ha agradat. Però ahi venen les pegues: que si això no te ixides, que si no eres molt bo no podràs viure d’això, que si estaràs limitat a escriure el que et diguen els demés i no el que tu penses…Però a la fi és el que a mi m’agrada, i després de reflexionar i reflexionar, i si la nota m’arriba (un 8′3!!!), estudiaré periodisme.
A l’institut, els alumnes de sociologia han creat un periòdic digital (http://www.elmundoatravesdelospasillos.blogspot.com/), una bona iniciativa on se’ns dóna la oportunitat (tant als de sociologia com als que no som d’aquesta assignatura) d’escriure i expressar-nos, imaginant per un moment que som periodistes importants a qui tot el món llegirà. Una il·lusió, però no està mal il·lusionar-se un poc.
Aquest és el primer i únic article que jo he escrit, de moment. Pot ser el principi d’un fracàs, o el principi d’una bona “opinadora”:
El darrer dimecres dia 3 ens era anunciada a tots la mort d’un empresari basc l’empresa del qual participava en la construcció de l’AVE al País Basc. La notícia arribava a tota velocitat als mitjans de comunicació i se’ns feia saber a través dels avanços informatius: ETA n’era l’assassí. Quan Ignacio Uría s’encaminava cap al local on habitualment jugava a les cartes, tres bales a l’esquena van acabar amb la seua vida. Seguidament, familiars, amics, polítics bascs i, fins i tot, els líders del govern d’Espanya, van guardar silenci i es van reunir en manifestacions per recordar una nova víctima que havia causat el terrorisme basc, i deixar ben clar que ningun tipus de terrorisme podrà amb la població espanyola. I així és, cada vegada es fa més evident que amb la violència i les armes no arribaran a cap lloc, igual que qualsevol persona que en faça ús per aconseguir el que vol.
D’altra banda, casualment, 3 dies abans morien a Pontevedra i a València dos dones a mans dels seus companys, i encara que tots els polítics ens han deixat sempre molt clar que així tampoc arribaran a cap lloc, els únics que aquell dia van guardar silenci o es van manifestar interiorment van ser els familiars i amics de les víctimes, desfets, o potser contents de veure que aquestes dones havien acabat amb l’ ”infern” que les perseguia feia temps. Per què aquestes diferències? Per què és més important per a l’Estat un empresari que una dona? Aquest any han mort ja 69 dones per la violència masclista, i 5 persones han sigut víctimes de ETA. No vull dir amb això que els morts dels terroristes bascs es puguen justificar perquè són pocs al costat de les mortes de la violència de gènere, al contrari, cap mort és justificable, i tots hem de lluitar per acabar amb qualsevol tipus de terrorisme. Però hem de donar la mateixa importància a la mort d’una persona rica i relacionada amb el govern, assassinada a mans d’un grup terrorista que va en contra d’aquest, que a una dona qualsevol que mor a mans del seu marit. Com a dona que sóc, aquesta preferència em sembla indignant, doncs em fa sentir que eixa completa igualtat de sexes (i també de classes socials) de la qual fa temps es parla i es fa entendre que s’ha aconseguit, encara no ha arribat a la totalitat, ni molt menys.
Potser haurem de ser nosaltres, les dones, les que donem eixe pas final i fem sentir, una vegada més, les nostres veus, tan o més potents que les de qualsevol empresari. 
5 gener, 2009 a les 2:21 pm
Hola Laia, qué alegria!!!
Benvinguda a la blogosfera!. Poc a poc anem sent més.
Interessant este post!.
En quant a la primera part d’ell: Només dir-te que, si pots, estudies alló que més t’agrade, després ja vindrà la faena, i clar! que meyns que treballar una en allò que més li agrada…
En quant a la segona part: A dia d’avui, la violencia de gènere provoca més morts en l’Estat espanyol que cualsevol altre tipus de violencia o enfermetat, una mitjana de 5 dones mortes per setmana.(una barbaritat , per que elles només són la punta de l’iceberg).
Si t’interessa el tema t’adjunte este enllaç:
http://www.elpais.com/suple/domingo/
Vinga,
5 gener, 2009 a les 2:47 pm
Hola Amparo!!
Gràcies per la benvinguda i per l’enllaç. Hui no tinc massa temps, però ho llegiré en poder.
Adéuu!
6 gener, 2009 a les 6:25 pm
Hola Laia, molt interessant el teu post… l’article m’ha agradat i la idea d’una revista a l’institut sona genial…
Estudia el que vullgues, el que t’agrada, amb ganes, amb il·lusió i, si em permets dir-te, amb passió…
Crec que no importa massa el que la gent diu “eixida”. Cap carrera i totes tenen eixida, en realitat moltes vegades es allò que u, quan acaba i durant la carrera, vol i les ganes que li poses a la cerca…
12 gener, 2009 a les 5:57 am
Com ja t’han dit, el més important és que estudies el que més t’agrada, si no la carrera es convertirà en un tràmit i no en una ocupació enriquidora, que és el que hauria de ser.
I pel fa a les eixides, recorde el que deia un professor meu en l’institut: “Todas las carreras tienen salida: si eres el mejor seguro que encuentras trabajo”.
I una altra cosa: si t’agrada el periodisme, i salvant les distàncies, perque no participes en la revista del Cabiló? Necessitem gent nova i amb ganes…
12 gener, 2009 a les 9:18 am
Ai, Pere… jejeje… agranant cap a casa! si senyor!
Anima’t Laia, estem esperant poder llegir-te a El Cabiló!
14 gener, 2009 a les 7:47 pm
La veritat és que ho havia pensat, però com sóc prou talladeta…nose, em feia “palo” dir-ho! però que sí, que la veritat és que m’apetix! Però nose en qui he de parlar…??ho en saber-ho vosaltres ja està??
15 gener, 2009 a les 3:16 pm
hi ha un grup de treball que es el que s’encarrega de la revista. Se que el presi vol fer una reunio dins de poc per aclarir la revista que eixirà dins de poc i per la segënt, així que, com ell llig el blog, supose que ja t’ha posat a la “lista negra”… jejeje…
15 gener, 2009 a les 4:31 pm
La veritat es que si que el llig. No m’ha sorpres que feres un blog ni que escrigueres tan bé. Encara que sempre pareix que estas en un segon planol (com tu dius talladeta), els gestos, les mirades a vegades permeten veure més enllà que les paraules. I a tu se te veu que tens moltes coses que dir i que millor lloc que al Cabilo pera fer-ho, ja siga a la web via blogs o en la revista.
Si, aquest cap de setmana no estic, però al següent si la gent pot crec que seria un bon moment per reunir-nos i veure com podem estructurar la revista que ve (temàtica, articles, tasques de cadascú i quan volem traure-la).
La veritat es que llig els blogs de la gent però a l’hora d’escriure en ells ho faig ben poc, encara que a vegades no ho parega sóc també un poc “tallat”……………però aquesta ocasió ho mereixia……….una articulista amb experiència.
15 gener, 2009 a les 7:08 pm
¿quién dijo que los blogs no eran provechosos?. Una oferta de trabajo, el presidente al habla, jejeje, esto es maravilloso. Enhorabona Laia, per estar a la xarxa i per escriure en esta finestreta…i pels estudis no patixques, estudia el que tagrade i si no et va bé, sempre podàs estudiar altra cosa,miram a mi …”nunca es tarde”, lo important es que al remat treballes en alló que t´agrada.
17 gener, 2009 a les 11:50 am
jeje
Doncs moltes gràcies a tots per tot.
I en fer eixa reunió, presi, avisa’m…i a vore si puc fer algo per la revista!
Adéu!
23 gener, 2009 a les 11:20 am
Benvinguda als blogs….
No coneixia aquest blog però aquest matí he estat un bon rato visitant-lo i llegint-lo….m’ha encantat !!
23 gener, 2009 a les 3:48 pm
Laia i qui vulga vindre. Hem quedat el diumenge aquest, dia 25, al voltant de les quatre a fer-nos el café o el nesqui…. A veure si s’anima la gent.
23 gener, 2009 a les 6:30 pm
Ok! Gràcies, allí estaré! Adéu