*olora la pluja*

Tu no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida y sola
tal vez querrás no haber nacido

Entonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti, pensando en ti
como ahora pienso.

La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.

Un hombre solo, una mujer
así tomados de uno en uno
son como polvo no son nada

Entonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.

Todos esperan que resistas
que les ayude tu alegría
que les ayude tu canción
entre sus canciones.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más aquí me quedo

Entonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.

La vida es bella y ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos.

No sé decirte nada más
sólo tú debes comprender
que yo estoy solo en el camino

Entonces siempre acuerdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti. Pensando en ti
como ahora pienso.

La sent, i m’emocione de nou. Sembla mentida que després de tot haja sigut Palazón l’únic que em va fer plorar ahir a les orles. Ho va aconseguir, i és que quin encert de cançó! Només sentir el títol, “palabras para julia”, em van caure les llàgrimes. He mamat eixa música en casa, i sé que els meus pares se l’estimen molt. A més, no fa ni un any la vaig sentir tocada i cantada per un bohemi al Parc Güell. I per a més inri, Goytisolo, autor del poema, li’l dedica a la seua filla.  La veritat és que l’elecció va ser molt encertada, quina millor manera de despedir-nos d’una etapa preciosa i plena de records que estic ben segura quedaran per sempre, i de donar-nos ànim per al que ara ens espera.

No sempre la vida ens depara allò que desitgem, o allò millor per a nosaltres, però a partir de les petites demostracions de com de difícil pot arribar a ser viure, ens fem forts i veem el món des d’un altre costat. A mi, els diferents entrebancs en aquesta etapa m’han fet entendre la vida com un regal. Ningú ens va dir que seria fàcil, quan vam vindre al món, i  algun cop, com diu el poema “tal vez querrás no haber nacido”, però és aleshores quan hem de pensar en tot allò que ens envolta i ens estima, que ens intenta fer feliços, que ens fa la vida més agradable. I entre aquests, esteu tots vosaltres, els que durant aquests anys heu fet del meu pas per la vida tota una aventura, que, com a bona aventura que ha sigut, també ha tingut els seus moments durs, però que repetiria sense canviar ni un sol instant.

I recordeu, ” a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor”

Ja s’acaba. Dues setmanes i s’acabarà tot. Però, vull que s’acabe?

Està clar que vull acabar amb aquest curs, que vull deixar d’estudiar dia rere dia d’una vegada, que vull que arriben les vacances i poder gaudir d’elles de la millor manera possible, que vull passar la selectivitat i que la nota (un 8.28, mare meua!!!) m’arribe per a fer periodisme en València, que vull deixar de sentir la pressió del conservatori i el remordiment de les hores que no vaig, que necessites descansar… Però si em pare a pensar, em done compte que enguany acabarà una etapa molt important de la meua vida per començar-ne una altra bastant diferent. I és que no només deixe enrere hores d’estudi, d’ estrés, d’angoixa i de pressió, sinó també hores d’amistat, de somriures, d’aprendre, de mirades, d’un mateix institut i uns mateixos companys (fa 10 anys que us conec, i sou fantàstics), d’uns professors que són més bé amics, d’unes aules envaïdes pels records i, a més, infinites hores de música. Perquè si, enguany acabe l’institut per entrar l’any que ve a la universitat; però enguany també acabe el conservatori, i l’any que ve no serà substituït per ninguna altra entitat semblant.

Fa 10 anys que vaig arribar,aporegada i vergonyosa, com era jo, a les portes de la plaça de bous de Benidorm, amb la meua cosina Ana i Sergi Soler, per fer un examen que ens deixaria ben classificats i ens permetria entrar al Conservatori de Música Pérez Barceló de Benidorm. Dels primers anys no recorde massa, únicament alguns dels companys i professors, i poc més. Sobretot recorde el primer dia que vaig conéixer Manolo, el meu professor d’oboè des d’aleshores fins ara. Quan vaig sortir de l’aula on estava ell (la mateixa aula que m’ha vist créixer i rebre classe durant 10 anys) li vaig dir a ma mare: mama, té les mans com el tio Quelo. I ma mare rigué. Aleshores jo encara no sabia que eixes eren les mans d’un músic, d’algú que estima la música i viu per i amb ella. I des d’aquell dia fins hui mateix, Manolo ha sigut el que m’ha ensenyat tot sobre l’oboè, des de la posició del do fins al doble picat, des del lligat fins al vibrato. Tot. Tot el que sé li ho dec a ell, i per a mi sempre serà el meu mestre. I per altra banda està ell, l’altre gran mestre, mon tio Quelo, que tot i no tocar l’oboè també m’ha ensenyat molt sobre la música.

Amb el temps vaig anar coneixent als altres. Quatre anys cursant el grau elemental, i després d’aquest la prova tan temuda: la prova al grau mitjà! Ana i jo també la vam superar amb èxit, i Sergi ja ens havia adelantat algun curs mitjançant les ampliacions. Cada vegada érem menys: uns companys marxaven, altres desconeguts arribaven de nou, i alguns seguíem allí. Aleshores vaig conéixer nous professors dels que he aprés moltíssim i amb qui he passat molts bons moments.

I també vaig conéixer i em vaig relacionar amb companys fabulosos, únics, divertidíssims i amb qui d’un principi, curiosament, només em va  unir una cosa: LA MÚSICA. La música ha fet molt per nosaltres. Ens ha fet conéixer-nos, estimar-nos, passar bones estones, riure, posar-nos nerviosos, unir-nos en els moments difícils d’abans de qualsevol actuació…la música ens ha fet sentir molt, i eixos sentiments, únics i irrepetibles, sé que no els oblidaré mai: mirar un company quan sona el fort, suspirar, i saber que ambdós estem pensant el mateix: quin plaer!; creuar els ulls amb un altre company que està a punt de fer un solo i transmetre-li tota la confiança del món, fent-lo sentir relaxat i tranquil, recordant-li que tots passem per moments així i que si falla ho celebrarem igualment més tard al Winston; escoltar la música dels amics, i gaudir…sobretot gaudir.

Ara em queda agrair-los-ho a aquells que realment han fet que açò fora possible: els meus pares. Sense vosaltres jo no hagués, ni tan sols, tocat l’oboè. Gràcies a vosaltres vaig arribar un dia perduda al llarg camí que és la música, gràcies a vosaltres vaig saber trobar el sender més agradable d’ella, i gràcies a vosaltres he arribat al final del camí on jo desitjava anar. GRÀCIES. I clar, papa, que podràs sentir-te orgullós quan arreplegue el títol que tants anys i tant d’esforç m’ha costat aconseguir, perquè sense tu haguera sigut impossible.  

Sé que tot i que ara em quiexe de les hores que passe allà i del temps que em roba (o més bé el temps que em regala) la música, l’any que ve, quan arribe la vesprada i no tinga on anar, ho trobaré a faltar. Trobaré a faltar l’oboè, els companys, el bon ambient, els professors…en definitiva, trobaré a falta tot eixe món que per a mi ha sigut LA MÚSICA.

Ens ho vam proposar fa temps, quan ens vam adonar que els nostres aniversaris anaven un rere l’altre: 11 i 12 de gener. Xe, quina casualitat! Des que et vaig conéixer que sent que ets una d’eixes persones amb qui connectes de seguida, amb qui tens una complicitat especial. I quan vaig saber que havíem nascut quasi el mateix dia (encara que d’anys diferents) vaig començar a creure en tot allò dels astres i els signes del zodíac. I no sé si serà veritat o no, però casualment connecte molt bé amb aquells que són també capricorn.

Bé, doncs això, que m’enfile per on no toca. La proposta no la vam complir, i per Sant Jordi ens ho vam prendre més seriosament. Encara que amb uns quants dies de retard, els llibres han arribat al seu destí. Per a mi tampoc va ser fàcil triar quin seria el més adequat: no et volia decebre i a més volia mostrar-te alguna cosa que m’haguera agradat molt. Finalment em vaig decidir per l’últim que m’havia llegit per plaer: Les dones que hi ha en mi, de Maria de la Pau Janer. Potser el títol et tire enrere, possiblement pensaràs que no portes massa dones amb tu. Però quan el llegeixes te n’adonaràs que si. Quan el vaig llegir vaig aconseguir veure que estem fets, en part, d’allò que ens ha dut al món, del nostre passat i de la nostra història, i part d’aquesta la conformen les dones més importants de les nostres vides: les nostres mares, aquelles a qui tant estimem i coneixem, però que alhora guarden secrets que ens val més no escorcollar. Ahí t’ho deixe. Com a dona que sóc, espere que te’n recordes de mi quan escorcolles les línies del llibre.

Espere que aquest siga el primer d’una llista ben grossa de llibres i de Sant Jordis que puguem compartir. Em va agradar la idea des del principi, i encara més ara que puc sentir el tacte del teu llibre, i del teu Enric Valor, de qui tantes vegades m’havies parlat. M’agrada parlar de llibres, m’agrada llegir, m’agrada escoltar sobre les lectures i els seus autors, i m’agrada tindre amics, com tu, a qui també els agrade. Recorde quan vaig començar a saber qui eres tu, quan donaves classe de solfeig a l’aula del costat en què jo tocava l’oboè, a la mateixa hora i el mateix dia. Aleshores només érem dos personetes que parlaven, com a molt, de la música i de l’obra que jo havia tocat eixe dia a classe i tu havies escoltat des de l’altra banda de la paret. Ara crec que som molt més que això, i m’alegre d’haver conegut moltes més facetes de tu.

Ànim i força, que tu pots amb tot.

Seu rere la finestra. Escolta el soroll de la seua porta, i intenta no posar-te nerviós. Aixeca’t, i aproxima’t més a la finestra. En uns segons la podràs veure. Camina amb pas tranquil, com sempre, i porta eixos texans que tant t’agraden. Al coll, el penjoll d’or que li va regalar l’àvia, i al braç el braçalet que es va comprar fa uns anys a Eivissa. A les orelles ja no porta les teues arracades, ara les ha canviades per unes més llargues que, segons te n’has assabentat, són un detall de la seua millor amiga. Pots intuir, fins i tot, la seua respiració. Un poc a contratemps, conseqüència de l’operació que li van fer de petita. Però tan càlida com sempre, segur. Donaries el que fora per poder sentir de nou eixe aire a deshora que ix del seu nas; però ja no pots, has fet tard.

Corre, que marxa. Obri la porta quan estiga, aproximadament, a uns cinquanta metres de tu. No faces soroll, que no et senta. Segueix-la des de la llunyania, però tan a prop com pugues per no perdre-la de vista. On anirà? Penses en totes les opcions possibles. Vaja on vaja, la seguiràs, ho tens ben clar. I si segueix el camí que tu desitges, tot anirà bé. Quin cos que té! És únic. El desitges tant…Com t’agradaria tocar-lo amb les teues mans una vegada més; però ja no pots, has fet tard.

Afortunadament, segueix el camí que tu vols. A l’altra punta del carrer pel qual ara camineu tens el cotxe. El carrer és llarg. Si corres i agafes la drecera de baix podràs arribar abans que ella i esperar-la amb el cotxe a l’altra banda del Carrer Major. Corre tot el que pugues, per arribar, engegar el cotxe, i pujar uns quants metres fins arribar on és ella. Ho fas, i quan ella treu el cap amaneixes tu amb el teu vehicle i la música ben alta. Què oportú!

-On vas? Puja, que jo et porte.

I puja. I ja no tornarà a baixar. Li has robat la llibertat i el respecte una vegada més, però ara ja no els podrà recuperar. Només algun dia, si vos trobeu en el més enllà, li podràs demanar perdó, o bé la podràs tornar a tocar. Tu tries. Tens tot el temps del món, no faces tard.