*olora la pluja*

opinions,pensaments,llibres,música,notícies…Jo

Arxiu per juny, 2009


27 de juny manifestació a Sella: salvem el territori

El proper dissabte 27 de juny es farà a Sella una manifestació per tal de fer sentir les veus del poble en contra del PP-1 Saleres.

Les raons d’aquesta manifestació són:

  • La desinformació del poble pel que respecta al pla.
  • La mala gestió de l’equip de govern
  • El fet que l’equip de govern es gaste en l’enderrocament de la casa del Cantó de Reis els 45.000 euros d’una subvenció destinada al desenvolupament del municipi.
  • L’incompliment de les obligacions per part de l’urbanitzador.
  • El perill de despreniment i escorrenties
  • La defensa del nostre paisatge, la nostra cultura i la nostra terra
  • Les despeses que està suposant i suposarà la urbanització als habitants de Sella
  • La necessitat de la participació ciutadana

A tots aquells que considereu aquestes raons de pes i creeu que el pla Saleres ha estat mal gestionat i no és necessari a Sella, us esperem el dissabte de matí.

Després de la manifestació farem una paella a la Font Major per a tots els manifestants, i si el temps ens acompanya, acabarem amb un bon banyet.

ANIMA’T, PARTICIPA, FES SENTIR LA TEUA VEU, PERQUÈ TU TAMBÉ ETS SELLA.

La sang que plora la terra ens ha esguitat els sentiments
les mans d’alguns van tacades d’avarícia i de diners
i és que un cop més la cultura s’ha enfonsat dins del ciment;
on les gavines ponen l’ou ja no creiexen les arrels

Quina unió més estranya, una panderola i una cuca.

Ningú ens va dir que seria fàcil. Des del principi, des del primer any, la vida se’ns va complicar.  Però no tinc cap dubte que la major força que ha fe que superem cada estrat de les dificultats, i que ha fet que finalment tot haja anat bé, ha sigut la nostra unió: sempre hem estat unides. Aquesta unió es va materialitzar per primera vegada més seriosament quan amb 8 anys em vas demanar que et guardara un secret, i no vaig ser capaç ni de contar-li’l a ma mare. Recordes?

Casualitats de la vida, els nostres pares es coneixien. Jo pense, i t’ho dic a tu en secret ara que no ens sent ningú, que el fet que es conegueren molts anys enrere a Catalunya va ser la primera senyal de la nostra unió. Ja saps, millor que ningú, que jo no crec en cap Déu ni religió, però estic segura que això és així. Uns vint anys després ens trobaríem a l’escola, i acabaries convertint-te en la millor amiga que podria arribar a tindre mai: com va a ser això casualitat? Jo crec que els aires de Siurana els van encantar. No és per a menys, Siurana és preciosa, i espere algun dia poder anar-hi amb tu, i compartir l’espai, encara que no el temps, que compartiren ton pare i el meu en la seua joventut.

Doncs si, allí estàvem, vint anys després, a la fila del Serra Gelada. Des del primer moment, ma mare ho recorda molt bé, em vas agafar pel braç amb força per guiar-me dins d’aquella escola, i encara no m’has soltat (ni espere que ho faces mai).

Ja saps que, ni per a tu ni per a mi, la vida ha sigut un camí de roses. Hem tingut complicacions, però això m’agrada. Entén-me: m’agrada perquè per sobre de totes les dificultats hem sabut buscar sempre la felicitat, la manera d’estar bé, les raons que ens feien veure que viure mereix la pena, i que ens han fet entendre que la vida és un regal. De vegades és un regal d’aquests en què ve tot preparat i muntat, només has de treure’l de la caixa; d’altres, un regal en què les peces van soltes, i tu l’has de construir. És aleshores quan depén de tu construir-lo bé o malament, tot esquivant les peces difícils que et trobes per dins la caixa. Aquest és el nostre cas, però aplicant la intel·ligència de què estem dotades, i sobretot, amb el sentit de la vida que hem anat aprenent poc a poc, hem construït un regal meravellós que ens ha fet gaudir de moment incomparables.  

Ara acaba una etapa, una etapa molt important en la qual tu has sigut, sinó la més, una de les persones més importants de la meua vida: he contat amb tu per a tot i sempre. Quan em vas comunicar que potser vindries a viure a València amb nosaltres em van envair dos sensacions: la primera, de felicitat plena, per sentir que continuaria compartint amb tu cada moment de la meua vida; la segona, de seguretat, perquè tindre’t a prop em fa estar segura i ser jo mateixa.  

I ara què vols que et diga? Que crec que eixa força que a Siurana es va ficar dins el cos dels nostres pares no ens abandonarà mai, i que sempre estarem unides, i que per això, com ja t’he dit, tot ha anat bé. Els esforços, abans o després, d’una manera o d’una altra, acaben eixint a la llum i sent recompensats. L’esforç que ens ha costat arribar fins ací és incomparable amb el d’altres, i sé que per això, tot ha anat bé.

Si hagués de ressaltar algun record d’aquesta etapa, sense cap dubte series tu. Saps que seguiré comptant amb tu, i et convide a que tu també continues fent-ho. I encara que aquestes paraules s’apeguen a la meua llengua i els coste tant eixir de la boca, ara si que t’ho diré: t’estime.

Als meus avis paterns

Quan vaig llegir a “Oyendo el silencio” les redaccions que Pep, el mestre de valencià, ens demanava escriure constantment a 2on d’ESO, em van vindre ganes de retrobar-me amb els meus escrits, i buscant pels calaixos em vaig trobar amb, possiblement, el millor que vaig escriure aquell any, una poesia dedicada als meus avis paterns que feia temps havien faltat. Allà va:

Ja sé que he passat pocs anys

amb cada ú de vosaltres

però han sigut bons moments

per a mi inoblidables.

Primer vas ser, avi, tu,

aquell que ens va dir adéu;

tan fumar no era bo

ja t’ho deia a tu la gent.

Envoltat de serps del camp

i entre bromes i bregues

has passat la teua vida

sense veure mai res negre;

tot en tu felicitat,

mai ets trist, sempre alegre.

Ja era jo un poc més gran

quan vas marxar d’aquí, àvia.

Llavors ja vaig “soltar” llàgrimes,

ja era més gran la ràbia.

Pensar que no tornaria a veure’t

ni a menjar aquell arròs…

arròs amb fesols i penques

que alimentava fins el cor.

 Heu sigut fantàstics avis,

mai us oblidaré;

per molt que el vostre cos s’allunye

dins del cor us portaré.

No es una poesia massa aconseguida, tenia 14 anys, i la vaig escriure per obligació, per com el mestre em va apuntar al final de la pàgina, “és un molt bon record pels teus avis”.

Dos persones pobres, amb l’única funció que la de cuidar els seus fills i tirar endavant, i sense cap accés a la cultura, però dos persones molt humils i, sobretot, dos bones persones. No vaig poder passar molt de temps amb ells, sobretot amb m’auelo Pep, que va faltar quan jo tenia 7 anys, però tot el que recorde amb ells són somriures i bons moments, mai ni un sol crit, mai una mala cara.

La gran cadena, el selectiu.

“Vinga, vinga, últim esforç!! Ja quasi toques la cadena que t’obrirà la porta a la vida universitària. Ànims!! I recorda: per amunt.”

M’has fet reflexionar, i la veritat és que tot va començar als estudis d’una manera molt semblant a l’inici en l’escalada. No sabia ni quin era el nus huit, ni què era un arnés, ni per on havia de passar la corda, però poc a poc, professors i companys em van ensenyar a palpar la roca, a moure els peus d’un en un, a buscar els bons agarres que em portarien, a través de la paciència, la tranquil·litat i la tècnica, al final de la via, on m’esperava la prova final: fer la reunió, o en paraules estudiantils, la selectivitat.

Des del principi, la màxima fita era pujar de primer, tocar la cadena i fer la reunió, però costa aconseguir-ho. Pel camí, m’he trobat amb mil obstacles que m’han dificultat la pujada, però que alhora m’han enfortit i m’han fet gaudir d’una àmplia gamma de recursos eficients per a noves dificultats. Aquests obstacles, de vegades procedents de la mateixa via, de vegades derivats dels que m’envoltaven en el moment de la pujada i altres del medi natural, com una bufada de vent o una mosca en un moment crític, han quedat compensats pels bons moments, en què he vist que l’esforç dona fruits, i que confiant amb els que em recolzen des de l’altra banda de la corda, movent poc a poc primer els peus i després les mans i sobretot, amb molta constància i esforç , podré arribar tan lluny com em propose, fins i tot més enllà de la cadena.

Però encara no ho he comprovat. Dins de tres dies començaré la recta final de la via més difícil que he fet en la meua vida, 2on de batxiller, i tractaré de tocar amb la punta dels dits la part més alta de la cadena, la més difícil d’abastar; potser ho aconseguisc, o potser em conforme amb tocar el mosquetó rovellat que hi ha a la part baixa de la cadena, però el que sé segur és que arribaré i faré la reunió de la millor manera que puga, per poder descendir tranquil·lament a través de l’estiu mentre enlaire els peus com a mi m’agrada fins arribar a terra, on m’espera una altra realitat, també dura, però distinta: la universitat. Mentrestant, seguiré entrenant i esperant que arribe el moment de la gran pujada. Espere no caure en l’últim moment i no poder sentir el soroll de la cadena que desitge escoltar durant tot l’any.