Ningú ens va dir que seria fàcil. Des del principi, des del primer any, la vida se’ns va complicar. Però no tinc cap dubte que la major força que ha fe que superem cada estrat de les dificultats, i que ha fet que finalment tot haja anat bé, ha sigut la nostra unió: sempre hem estat unides. Aquesta unió es va materialitzar per primera vegada més seriosament quan amb 8 anys em vas demanar que et guardara un secret, i no vaig ser capaç ni de contar-li’l a ma mare. Recordes?
Casualitats de la vida, els nostres pares es coneixien. Jo pense, i t’ho dic a tu en secret ara que no ens sent ningú, que el fet que es conegueren molts anys enrere a Catalunya va ser la primera senyal de la nostra unió. Ja saps, millor que ningú, que jo no crec en cap Déu ni religió, però estic segura que això és així. Uns vint anys després ens trobaríem a l’escola, i acabaries convertint-te en la millor amiga que podria arribar a tindre mai: com va a ser això casualitat? Jo crec que els aires de Siurana els van encantar. No és per a menys, Siurana és preciosa, i espere algun dia poder anar-hi amb tu, i compartir l’espai, encara que no el temps, que compartiren ton pare i el meu en la seua joventut.
Doncs si, allí estàvem, vint anys després, a la fila del Serra Gelada. Des del primer moment, ma mare ho recorda molt bé, em vas agafar pel braç amb força per guiar-me dins d’aquella escola, i encara no m’has soltat (ni espere que ho faces mai).
Ja saps que, ni per a tu ni per a mi, la vida ha sigut un camí de roses. Hem tingut complicacions, però això m’agrada. Entén-me: m’agrada perquè per sobre de totes les dificultats hem sabut buscar sempre la felicitat, la manera d’estar bé, les raons que ens feien veure que viure mereix la pena, i que ens han fet entendre que la vida és un regal. De vegades és un regal d’aquests en què ve tot preparat i muntat, només has de treure’l de la caixa; d’altres, un regal en què les peces van soltes, i tu l’has de construir. És aleshores quan depén de tu construir-lo bé o malament, tot esquivant les peces difícils que et trobes per dins la caixa. Aquest és el nostre cas, però aplicant la intel·ligència de què estem dotades, i sobretot, amb el sentit de la vida que hem anat aprenent poc a poc, hem construït un regal meravellós que ens ha fet gaudir de moment incomparables.
Ara acaba una etapa, una etapa molt important en la qual tu has sigut, sinó la més, una de les persones més importants de la meua vida: he contat amb tu per a tot i sempre. Quan em vas comunicar que potser vindries a viure a València amb nosaltres em van envair dos sensacions: la primera, de felicitat plena, per sentir que continuaria compartint amb tu cada moment de la meua vida; la segona, de seguretat, perquè tindre’t a prop em fa estar segura i ser jo mateixa.
I ara què vols que et diga? Que crec que eixa força que a Siurana es va ficar dins el cos dels nostres pares no ens abandonarà mai, i que sempre estarem unides, i que per això, com ja t’he dit, tot ha anat bé. Els esforços, abans o després, d’una manera o d’una altra, acaben eixint a la llum i sent recompensats. L’esforç que ens ha costat arribar fins ací és incomparable amb el d’altres, i sé que per això, tot ha anat bé.
Si hagués de ressaltar algun record d’aquesta etapa, sense cap dubte series tu. Saps que seguiré comptant amb tu, i et convide a que tu també continues fent-ho. I encara que aquestes paraules s’apeguen a la meua llengua i els coste tant eixir de la boca, ara si que t’ho diré: t’estime.