*olora la pluja*

Cada dia aprenc, a poc a poc, a estimar-te. Cada dia m’aprope més a tu, et conec, amb paciència, millor que a ningú. Et valore. Aprenc el valor de valorar, i el valor de no ser valorat, i valore molt que em valores com ho fas. M’agrada molt que em valoren, que m’exalten, que m’adoren. Em fa enrogir i somriure tèbiament, d’eixa manera que tu tan bé saps descriure, així. Cada dia me n’adone que cada minut em coneixes més, i m’esbalaeixo de veure com saps tan de mi en tan poc temps. M’agrada que em conegues, que m’espies, que m’inventes i, a sobre, encertes. M’acontenta imaginar que m’inventes en la foscor, que penses en mi, i que et fa somriure el meu record. Em fa feliç pensar que en la llunyania també te’n recordes de mi, i que els nostres pensaments es troben al centre del planeta, entre hemisferi i hemisferi, equidistants a tu i a mi. Cada dia cerque en els teus ulls una nova mirada, i la trobe. La sinceritat és conforme passa el temps més grata.

Cada dia aprenc a estimar-te, i oblide que he d’aprendre a oblidar i que l’estima és quelcom que no s’aprén.