Arxiu per agost, 2009
Vicent Andrés Estellés
Estava el mort dins el taüt, i feia
un fred de mil dimonis, diuen, i
tenia son i cansament, i veia
el mort a gust en el taüt i veia
el funerari i vellutat confort,
i ja pensava, com unes vacances,
aquell futur de muntonet de cendra,
una tovor, i es delità; i de sobte
mirà un costat i l’altre, i agafà
el mort i l’amagà sota la taula
i es va ficar en el taüt, feliç,
i la felicitat li donà al rostre
un complagut i arcaic color de cera
dins el caixó individual i còmode
Vicent Andrés Estellés, 44
Sense la terra promesa, Enric Valor.
Arrape amb impaciència les últimes pàgines…vull saber JA com acabarà la història! Si s’instaurarà el règim republicà, si Mauri és d’esquerres o un conservador infiltrat, si Garibaldi podrà ocultar la paternitat de la filla que espera Maria, la dona del so Pep, etc. I en pocs minuts, els dubtes es resolen. Mira que m’ha costat de cruspir, tot s’ha de dir, però per fi l’he acabat.
Sense la terra promesa, d’Enric Valor. El vaig començar seguint la recomanació d’un amic, desitjosa de conéixer el mestre Enric Valor, tan conegut per les Rondalles que mai m’havia dignat a llegir. Aquest és un llibre diferent, molt descriptiu (de vegades massa), que ens ajuda a conéixer com era la vida a les nostres terres fa poc menys d’un segle, i a imaginar con viurien els nostres besavis en aquella societat tancada que començava a veure la llum dels ideals d’esquerres fins aleshores ben amagats i sancionats al nostre país, ideals que, per una altra banda, no tardarien en ser afusellats per una cruel dictadura.
A través de la deliciosa redacció de l’autor, m’he pogut traslladar a una altra època i a un altre entorn no molt llunyà, a les terres de Castalla, poble de l’escriptor, i he concebut cada paratge i cada moment com si el tinguera davant els morros, ja que la descripció és perfecta. Us el recomane, sobretot als que visqueu a pobles de l’interior d’Alacant: vos sentireu molt identificats.
Ara ve el dubte. La tauleta de nit està atapeïda de llibres que esperen ser llegits, a poder ser, abans de començar el curs. Quin trie? Els principals candidats són Mil cretins de Quim Monzó, recomanació d’un altre bon amic, i Siddharta de Herman Hesse, llibre que fa anys que els meus pares em proposen que em llija i que fa un mes un bon professor em va aconsellar. Segurament l’elecció serà aquest últim, ja que Demian, del mateix autor, em va fer passar molt bones hores de lectura a Irlanda fa un any, i per llegir un poc en castellà, que falta em fa també.
No et predes la vida
No plores més, no et lamentes, ja n’hi ha prou. Obri bé els ulls i analitza la teua vida, el que era i el que és. Però per res del món plores pel que haja canviat, pel que hages perdut, pel que no hages pogut guanyar, no. Pensa en allò que has progressat, en allò que ha millorat, en tots els bons moments. Ara tanca’ls, i limita’t a escoltar. Escolta la remor de l’aigua, escolta el cant dels ocells que volen d’arbre en arbre buscant el niu, el soroll del vent, la fluïdesa de les meues paraules, el compàs de la teua respiració. Obri els ulls a poc a poc, i gaudeix de les vistes que t’ofereix el planeta, del cel blau que et cobreix, de la verdor escassa de les teues terres, del sol que t’il·lumina cada dia… Ara pensa-hi. Només per tot això, la vida paga la pena. I això és el mínim, per sobre estan les coses millors que ens ofereix.
Pensa-hi molt, pensa-hi…
Adona-te’n que la vida se te’n por anat de les mans en un tres i no res, que la pots llençar a perdre amb un simple gest, que pots acomiadar-te d’ella quan vulgues, i reflexiona. Jo et convide a viure-la al màxim, a recrear-te en ella tant com pugues, a gaudir de tot allò que la Mare Natura ha parit a aquest món, i a respectar-la. A ella i als que t’estimem.
No et lamentes, no plores, encara estàs a temps. O vas a perdre-t’ho?